Espai buit

Què és el que busque amb aquests estudis? Copsar l'ambient en què treballa cada artista, les coses que l'envolten, la vida que genera, com interacciona amb el voltant, què atresora, col.lecciona (o amaga) en el seu espai. Cadascú projecta al seu voltant la seua personalitat, la seua raison d'être, allò que d'alguna manera el caracteritza. Al llarg d'aquests estudis n'hem visitat alguns d'acollidors, de pulcres, fins i tot de luxosos, uns altres de funcionals (la projecció de l'oficina), uns altres del tot esquerps i inhòspits. Alguns de situats en una alqueria, o en un mas de muntanya, o en la...

Què és el que busque amb aquests estudis? Copsar l'ambient en què treballa cada artista, les coses que l'envolten, la vida que genera, com interacciona amb el voltant, què atresora, col.lecciona (o amaga) en el seu espai. Cadascú projecta al seu voltant la seua personalitat, la seua raison d'être, allò que d'alguna manera el caracteritza. Al llarg d'aquests estudis n'hem visitat alguns d'acollidors, de pulcres, fins i tot de luxosos, uns altres de funcionals (la projecció de l'oficina), uns altres del tot esquerps i inhòspits. Alguns de situats en una alqueria, o en un mas de muntanya, o en la nau d'un polígon, altres en la setena planta d'una vivenda de protecció oficial. Tant se val, en tots hem trobat alguna cosa nova, singular, relatable.

"Sóc una mena d'asceta. M'he enamorat d'aquest lloc. No necessite res més:estem jo i la llum"

"Com diu María Zambrano, cal aprendre a desposseir-se de tot"

"El grafit m'interessa molt. Pense en Bansky particularment, que és un geni"

Però fins ara no havíem visitat cap estudi com el de Marusela Granell: fins ara no ens havíem enfrontat al perill de "l'espai buit". Marusela té el taller en una nau, que fins fa poc era un concessionari de cotxes (casa Opel). És un espai que li ha cedit el CEU, on és professora i imparteix classes de Disseny Industrial. Quan he entrat en aquell espai amplíssim, en aquell hangar on ella ocupa tan sols una part, i que acota amb uns panells mòbils, he tingut aquesta sensació de buit. Allí només hi és la seua obra, en què treballa i res més. No hi ha cap altre element a què el cronista puga aferrar-se: la teulada és d'uralita, la il.luminació entra per uns grans finestrals que no permeten veure el carrer, i tan sols el pas del metro i el soroll dels automòbils recorden que som en un nucli urbà. Marusela treballa en els murs d'aquest espai, en uns taulers de fusta on enganxa els llenços, i sobre els quals va treballant, i passa de l'un a l'altre. Un radiocasset ompli amb dificultats l'ambient gebrat, i la veu de Tete Montoliu, acompanyat per Ben Webster, sembla més esqueixada del natural. És una atmosfera d'una fredor inesperada, i per moments tinc una sensació hopperiana: de soledat, d'estranyesa, mentre un doll de llum, blanca i una mica irreal, m'il.lumina i projecta la meua ombra sobre el terra de l'estudi, on hi ha unes marques grogues que delimiten el lloc on es devien aturar els cotxes durant alguna revisió. I, tanmateix, Marusela Granell té una obra càlida, acollidora, d'una turgència especial.

Fa un parell d'anys va fer una exposició ben reeixida al Palau de la Música, amb un mural on es mostraven els seus poderosos papers pintats; aleshores vaig escriure entusiasmat: "Hi ha en els seus treballs una recerca de la intimitat, una sublimació del sentiment, fins a l'extrem que tan bon punt hi penetres, en la sala, et sents dins d'un ambient covat, càlid i matern". La mire sobtat, i ella em retorna la mirada, amb uns ulls verds melosos, plens de vida: "Sí, tot el dia estic ací", em contesta divertida. "Sóc una mena d'asceta. M'he enamorat d'aquest lloc. No necessite res més: estem jo i la llum".

Pintar, gaudir i ser

Marusela Granell treballa en un encàrrec de la Universitat CEU-San Pablo: un mural de 17 metres, en homenatge de les víctimes del terrorisme. En les parets de la nau figuren algunes de les seues idees, esbossos de cossos, models clàssics de Miquel Àngel i de Leonardo. "Disloque els cossos, els treballe després amb el Photoshop, torne a desmembrar-los, a dislocar-los, és tot un llarg procés... Quan em proposaren el projecte el vaig agafar com un repte, el repte de veure fins on era capaç d'arribar. He recuperat el dibuix, passe tres dies o quatre pintant una mà. M'emociona aquesta simbiosi entre classicisme i Photoshop. I després voldria que aquests cossos estigueren dins d'unes llàgrimes, on els meus colors també tingueren cabuda. M'agrada sumar, afegir coses. El dibuix és lent, però és positiu, en gaudeixes, acumules experiència... Els meus alumnes no ho entenen això, ells ho fan ara tot amb ordinador". Li pregunte si el fet d'estar en contacte amb ells li aporta alguna cosa al seu art: "Gens ni mica. Sempre tenen pressa, no volen esforçar-se, no comprenen que cal patir un poc...". El mural s'exposarà a l'exterior, i Marusela vol inspirar-se també una mica en la tècnica del grafit. "De segur que hi haurà aerosol... El grafit m'interessa molt. Pense en Banksy particularment, que és un geni. En aquestes pintures a l'exterior hi ha una pulsió primigènia, antiga, rupestre, alguna cosa ancestral que m'agradaria també aconseguir".

Es fa el silenci. La conversa es du a terme drets. Vora una taula improvisada (un tauló de fusta deixat caure sobre no se sap què) hi ha dues cadires plegables i un tamboret. Potser hi seuria, però tampoc no crec que siga convenient. El fred dins d'aquella nau és intens, i comença a fer efecte sobre Jesús i sobre mi. L'estudi de Josep Sanleón era particularment fred i el reportatge el vaig titular "La cara nord de la muntanya". Com que sé positivament que Marusela l'ha llegit li deixe caure quina cara de la muntanya pensa que és aquella. Esclata a riure, de manera potent, i aquest riure ompli una part de la sala. "Jo pinte perquè en gaudisc, Martí. M'he enamorat d'aquest lloc, i veig que la meua obra i l'espai comencen a trobar-se. Estic acostumada a concentrar-me i no necessite res. Sóc mare de dos fills, els he criat, tinc ara tot el temps per a mi. I com diu María Zambrano, per qui tinc un gran respecte, cal aprendre a desposseir-se de tot. A mesura que envelleixes, vas desprenent-te de coses, de tot allò baladí, innecessari. Jo em sent plena, plena, en tots els sentits". Li pregunte per què té aquella gojosa sensació de plenitud. "Perquè tot el que tinc hi és perquè vol estar. Tinc una bona faena, tinc una vida sentimental completa, em trobe molt bé. Que si això es reflecteix en la meua obra? No ho sé, però no té perquè ser així".

Caminem una mica per la nau. Fora de l'espai delimitat pels mòduls, s'acumulen estris i trastos de l'escola d'arquitectura del CEU. El poti-poti és total. Marusela riu, perquè de sobte pensa que dec pensar que està envoltada de ferralla. "No vull emprar el meu temps per a promocionar-me. La meua obra es ven bastant bé, passe còmodament, i el que vull és gaudir. Dedique tot el meu temps a pintar, a experimentar, tan sols a això. L'esforç de promocionar-me no m'interessa. És clar que podria tindre un estudi perfecte, immaculat, que sempre té alguna cosa de farsa, on rebria els marxants, els representants, els col.leccionistes... Què sé jo, un estudi com el de...". De sobte calla i em mira, i diu que no m'ho conta perquè ho escriuré. Li assegure que no passa res, que ningú no té perquè prendre-s'ho malament. Marusela fa que no amb el cap. Jo insistisc i opte per proposar noms. Un nom, dos, tres, quatre: quatre noms de propietaris feliços d'estudis meravellosos, espais cristal.lins, gaudi per als sentits. Però no l'encerte... Marusela s'hi resisteix, però jo necessite saber-ho, és important! "De Teixidor, pesat!", explota. "Posa-ho si vols, tant se val... Jo vaig treballar al seu estudi del carrer del Túria, que era un cau, un autèntic cau. Però quan Jordi Teixidor es va traslladar a Madrid es va fer un estudi amb parquet! I ja no va ser el mateix".

A poc a poc, vaig entenent la filosofia vital de Marusela Granell. Aquella actitud que és una mescla d'ascetisme i de pensament zen. "María Zambrano va acabar desposseïda de tot, en la indigència. Ho va donar tot". De sobte em mira, amb aquella mirada poderosa. "Hi convinc: de vegades sí que passe una mica de fred". Se'n va a una petita estança contigua i torna amb alguna cosa: "Tinc aquesta granota d'esquiar, folradeta, calenteta, i me la pose quan no suporte més el fred". Se la deixa caure per damunt, blau fosc, amb bandes vermelles i rosa. Jesús Císcar aprofita la confidència per a preguntar-li el perquè del seu nom, si és d'origen italià. "No, gens. Però a ma mare li agradava molt Renato Carosone, que té una cançó famosa titulada Maruzzella. L'any 1958 va actuar a València... L'any que vaig nàixer jo!". Jesús l'anima que cante la cançó i Marusela em sorprén, i li fa cas: "Maruzzellaaaa, Maruzzeeeella...". I riu feliç.