D'una història que ja és un poc nostra

El 2011 es compliran 40 anys del I Congrés d'Història del País Valencià, celebrat els dies 14, 15 i 16 d'abril del 1971. Sens dubte, un gran projecte que es va fer realitat en un moment no gens fàcil. Malgrat l'oberturisme del règim durant els seixanta, aquells eren encara els anys de la dictadura i també de la Llei General d'Educació del ministre Villar Palasí. En aquells moments les universitats de l'Estat es disposaven a aprovar els seus estatuts provisionals, i entre aquestes estava la Universitat de València. Al seu si, un grup d'historiadors de la Facultat de Filosofia i Lletres, al capd...

El 2011 es compliran 40 anys del I Congrés d'Història del País Valencià, celebrat els dies 14, 15 i 16 d'abril del 1971. Sens dubte, un gran projecte que es va fer realitat en un moment no gens fàcil. Malgrat l'oberturisme del règim durant els seixanta, aquells eren encara els anys de la dictadura i també de la Llei General d'Educació del ministre Villar Palasí. En aquells moments les universitats de l'Estat es disposaven a aprovar els seus estatuts provisionals, i entre aquestes estava la Universitat de València. Al seu si, un grup d'historiadors de la Facultat de Filosofia i Lletres, al capdavant de la qual estava el doctor Julián San Valero, proposen fer un congrés d'història del País Valencià. El doctor Emili Giralt en seria el portaveu, emparat per la junta de professors numeraris, entre els quals hi havia els doctors Joan Reglà i Miquel Tarradell. La proposta va rebre l'aprovació unànime dels seus membres.

Giralt, Reglà i Tarradell proposaren celebrar una congrés d'història del País Valencià

La seua tasca en l'àmbit de la història esdevindria un llegat de gran valor

La mort primerenca de Vicens Vives no impedí que la seua influència tinguera continuïtat

Era el mes de novembre del 1969. Només unes setmanes després, aquells professors iniciaren el trasllat des de l'immoble de la Nau fins al nou edifici situat al passeig de València al Mar, avui Blasco Ibáñez. Des d'ací s'encetava la tasca de portar endavant el projecte d'un congrés d'unes dimensions encara avui poc freqüents, tant pel que fa al nombre de congressistes com pel suport rebut i els objectes abastats: no sols la història, sinó també l'art, la literatura i la ciència; totes aquestes disciplines es van donar la mà en aquelles jornades farcides de voluntat interdisciplinària, de desitjos d'intercanvi científic i d'autoafirmació.

Al darrere, però en primera línia, hi estigueren alguns professors que foren claus en la formació de les generacions posteriors d'historiadors i d'historiadores: Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell. La seua tasca en l'àmbit de la història esdevindria un llegat de gran valor acadèmic i ciutadà.

Tots eren deixebles de Jaume Vicens Vives. La mort primerenca d'aquest historiador el 1960, quan només tenia 50 anys, no impedí que el seu mestratge i la seua influència tingueren continuïtat. Introductor a Espanya de l'escola francesa dels Annales, els seus deixebles van continuar la tasca del mestre els anys posteriors.

I la Universitat de València tingué la sort de tenir aqueixos deixebles. El Congreso de Historia del País Valenciano posaria noms i cognoms a les inquietuds renovadores d'aqueixes noves generacions. La política, la societat, la llengua i la literatura, l'art i la història tingueren aquells dies la possibilitat de conviure, con ho feien a la Facultat de Filosofia i Lletres, intentant superar els vells paradigmes i els estils tradicionals de fer història.

Anys després, aquests passat dimarts i dimecres, dies 30 de novembre i 1 de desembre, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Valencia ha revisat els seus mestres en unes jornades: "Jaume Vicens Vives. El mestratge dels seus deixebles a la Universitat de València". Ha estat un homenatge.

Tornar als anys 60 i 70, recordar a alguns dels historiadors i esmentar aquell congrés és revisar un temps que és ja un poc nostre. No és un acte de nostàlgia. Però sí de reconeixement a unes lliçons que ens han format. I com que l'esperit crític va ser-ne una d'aquestes, no podíem faltar a aquesta cita. Cada generació té davant seu el repte de reescriure la història, és cert, i per a fer-ho no podem deixar de costat el que van escriure aquells investigadors. Aquella història és ja un poc nostra.