Els riscos de la por

Com la majoria de premis promocionals d’aquest país, inclosos el Sant Jordi, el Ramon Llull, el Josep Pla i el Prudenci Bertrana, el premi Sant Joan ha mantingut en els darrers temps una innegable irregularitat. Més encara: del 2007 ençà, amb guanyadors com Baltasar Porcel, Jordi Coca, Joan Barril i Andreu Martín, el Sant Joan ha seguit fil per randa aquella absurda llei segons la qual és preferible distingir un bon nom que una bona novel·la, perquè tots quatre van obtenir el guardó amb obres que se situen molt lluny del seu millor nivell. Per tancar el cicle, el jurat ha optat enguany, però, ...

Com la majoria de premis promocionals d’aquest país, inclosos el Sant Jordi, el Ramon Llull, el Josep Pla i el Prudenci Bertrana, el premi Sant Joan ha mantingut en els darrers temps una innegable irregularitat. Més encara: del 2007 ençà, amb guanyadors com Baltasar Porcel, Jordi Coca, Joan Barril i Andreu Martín, el Sant Joan ha seguit fil per randa aquella absurda llei segons la qual és preferible distingir un bon nom que una bona novel·la, perquè tots quatre van obtenir el guardó amb obres que se situen molt lluny del seu millor nivell. Per tancar el cicle, el jurat ha optat enguany, però, per canviar la pauta. Ni la guanyadora, Ada Castells (Barcelona, 1968), ni la novel·la, Pura sang, segueixen la tònica, fet que s’hauria de valorar. Fins i tot en el cas que Pura sang no arribi a ser una obra tan valenta com apunten els seus riscos aparents.

Perquè arriscada, de fet, ja ho va ser la primera novel·la de Castells, El dit de l’àngel (Empúries, 1998), una història amb el rerefons del protestantisme en què l’humor, la fe i els sentiments s’empeltaven de manera original. I perquè arriscades, tot i que amb resultats diferents, van ser també l’aparentment superficial Mirada (Empúries, 2001), sobre la dictadura de les convencions, i la biogràfica Tota la vida (Empúries, 2005), en la qual el pintor romàntic C. D. Friedrich feia de mirall pervers. Totes tres, curiosament, tenien en comú les protagonistes femenines, però també un tema central en Pura sang, un assumpte metaliterari que en determina el risc: la falsedat de les primeres impressions.

Presentada, en aquest sentit, com una novel·la gòtica que es converteix en la confessió d’una ment a la deriva, Pura sang és la història d’una mare incapaç d’estimar, una jove pintora que comença tenint por d’uns sorolls en un casalot menorquí i que, al final, converteix la malaltia del seu fill en l’esperó dels seus propis trastorns. La seva veu, dirigida al nen, és doncs un cas clar de narrador poc fiable, afeblit per l’aïllament i la manca de consanguinitat. Serà la sang, al final, qui emboliqui la troca i animi la protagonista, però no per la via del terror, com anunciaven els passos de rosca de l’inici, sinó a través d’uns lligams qüestionats un cop i un altre; dit de manera més directa: ¿pot una mare deixar d’estimar el fill? ¿I estimar-lo sense saber-ho? ¿I confondre cap i cor, tots dos malalts?

L'obra d'Ada Castells té elements d'interès i solvència, però també temeritats excesives

Vet aquí una de les maneres d’enfocar aquest llibre, la més argumental, la més aparent, la menys fiable coneixent l’autora. Hi ha detalls, però, tant o més reveladors, i provenen de dos dels seus epígrafs, repetits com mantres: una variant del Salm 23:4, “No s’ha de tenir por de res”, i els excepcionals versos de Jesús Lizano “El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar”. Començant per aquí, la narradora i protagonista els utilitza per explicar-se per què no pot dirigir la seva vida, per què l’atzar, el destí o les convencions passen sempre per davant, per què tot és mar i tempesta i ella no capitaneja ni tan sols la seva ment. Vet aquí el millor del llibre, sens dubte, un tractament arriscat de la maternitat i la bogeria que, malgrat tot, té una doble lectura: el que serveix al personatge, ¿ha de servir també a l’autora? En una novel·la com Pura sang hi ha onades, i placidesa, i profunditat, però... ¿pot fallar-hi el capità? ¿Pot el deteriorament de la mare contagiar els personatges fins que no hi hagi on fixar l’àncora? I més: si el lector es mareja, ¿se li pot retreure que la curiositat inicial esdevingui desinterès al darrer terç? Són preguntes que afecten l’arquitectura de Pura sang, preguntes que es poden estendre a aspectes tècnics (¿no hi hauria ajudat abusar menys de les intrigues de predestinació després de dinamitar-ne la principal?), i també, malgrat els encerts pictòrics, a algun d’estilístic (el matrimoni “arrugat i enganxifós”, “com una compresa amb ales”, de la pàgina 220).

Riscos, doncs: elements d’interès i solvència acompanyada de temeritats que a més d’un li semblaran excessives. “No s’ha de tenir por de res”. Segurament no és cert. Pura sang és una novel·la en línia amb la trajectòria d’Ada Castells, un Sant Joan de certa volada, un llibre suggeridor i recomanable... Però des del punt de vista del capità, la por a assumir massa riscos potser hauria estalviat al lector alguns glops d’aigua salada.