La possibilitat d’una illa (vacunada)

A principis de maig, Michel Houellebecq va dir que, després del coronavirus, “tot seguirà igual, però una mica pitjor”. Amb les primeres fotografies d’avis britànics rebent la injecció ja es pot veure que l’escriptor francès tenia, a grans trets, més raó que un sant. Amb la vacunes circulant per mig món i a punt de fer-ho a l’altre mig, ja és evident que la bufetada que la realitat tenia preparada per advertir-nos sobre els perills de seguir fent-ho tot com fins ara s’haurà estavellat contra el camp de força tecnològic i cultural que protegeix aquesta bombolla d’il·lusió que anomenem “el nostr...

A principis de maig, Michel Houellebecq va dir que, després del coronavirus, “tot seguirà igual, però una mica pitjor”. Amb les primeres fotografies d’avis britànics rebent la injecció ja es pot veure que l’escriptor francès tenia, a grans trets, més raó que un sant. Amb la vacunes circulant per mig món i a punt de fer-ho a l’altre mig, ja és evident que la bufetada que la realitat tenia preparada per advertir-nos sobre els perills de seguir fent-ho tot com fins ara s’haurà estavellat contra el camp de força tecnològic i cultural que protegeix aquesta bombolla d’il·lusió que anomenem “el nostre estil de vida”. La humanitat cada cop necessita menys transformar-se moralment per sobreviure.

Això és una novetat epocal. La història de les pandèmies és la història de la presa de consciència social, el desvetllament de la sensibilitat col·lectiva en l’individu. A Plagues and the Paradox of Progress (Les plagues i la paradoxa del progrés), l'epidemiòleg Thomas J. Bollyky explica com les crisis sanitàries s’han superat gràcies a l'esforç social i no a les vacunes, que trigaven molt a arribar, si és que arribaven. De la necessitat d’organitzar-nos i tenir cura els uns dels altres en temps de pandèmia en van sortir estructures estatals de sanitat pública i recaptació i redistribució d’impostos sobre les quals es construiria l’Estat del benestar. La pesta negra va reduir tant la mà d’obra disponible que els gremis, que sempre havien estat hereditaris, es van haver de democratitzar. El còlera va transformar l'arquitectura i l'urbanisme, instaurant noves pràctiques d'higiene i concepcions de l'espai que encara ens beneficien. El coronavirus haurà passat i de moment tenim les ciutats més lletges i els empresaris més coberts a l’hora de retallar drets laborals, pensant a com deslocalitzar la feina gràcies a les meravelles telemàtiques.

La visió sobre la qual hem construït la democràcia no estava preparada per una capacitat tan gran d’endeutar-nos amb la realitat i, arribat el dia de pagar la factura, treure una màquina que imprimeix bitllets. És un sentiment que recorda casos com ara que els Estats Units es facin càrrec de la defensa de mig món, el Nord europeu rescati els bancs del Sud, o un país pobre s’encalli perquè l’ajuda humanitària acaba apuntalant règims corruptes. L’entramat global d’interdependències distorsiona l’escala de la responsabilitat i la rendició de comptes, com si sempre hi hagués una estructura llunyana i inhumana sobre la qual carregar el mort i ni tan sols valgués la pena raonar en termes de causa i efecte. Els xocs amb la realitat que abans ens obligaven a canviar conductes concretes i després cristal·litzaven en lliçons compartides s’han accelerat i difuminat massa per als ritmes de la cultura. Si arriba una altra pandèmia estarem més preparats per resistir-la, tal com ho estaven a l’Àsia després de l’anterior SARS, però no haurem dut a terme les transformacions profundes per prevenir-la. Algú ha dit crisis econòmiques?

L’emancipació de la natura és la raó de ser de la política. La igualtat i el benestar són un producte artificial fruit d’aprenentatges i esforços col·lectius. Quan estudiem els avanços de la humanitat prehistòrica, pensem en clau de respostes creatives per adaptar-se a les exigències del medi. Però què passa quan el dia a dia i el discurs cada cop estan més divorciats de constrenyiments externs? El substrat material que condiciona la nostra forma de vida segueix sent important i les diferències entre febles i poderosos tenen conseqüències. Però mai com ara havíem pogut viure en ficcions gràcies a la doble protecció de la tecnologia, que ens aïlla de la realitat que no ens agrada en un sentit material i espiritual alhora. El coronavirus s’ha endut Donald Trump, però un 70% dels votants republicans creuen que els han robat les eleccions i hi ha manifestacions cada dia. Els fets alternatius són una realitat.

La paradoxa dels hivernacles que hem construït per protegir-nos és que funcionen tan bé que han separat els fets de les paraules, els actes de les conseqüències. La tecnologia sanitària ens immunitza del virus i la tecnologia digital ens immunitza de les veritats incòmodes i les formes d’alteritat que decidim ignorar. De cara a futures pandèmies, les nacions del planeta no confien en canvis en el sistema de producció, l’estil de vida o la governança, sinó a tenir capacitat per fabricar vacunes més de pressa. Hem construït realitats alternatives fastuoses, i és estúpid i descoratjador que no fem servir aquest poder per modelar-les de maneres més justes, més riques i més belles. La possibilitat d’una illa, i malgastar-la així.