Ens calen nous consensos lingüístics

"El català, cosa de tots", deia encertadament el primer eslògan lingüístic de la democràcia i l'autogovern. Aquest era el camí adequat.

No obstant això, ha plogut molt des de llavors i actualment ens trobem molt lluny d'aquell lema i el seu esperit inclusiu que apel·lava a tota la ciutadania a fer seu el català, cadascú a la seva manera. Uns el parlarien més, d'altres menys; uns el farien servir en uns determinats contextos, uns altres gairebé sempre, d'altres només una mica. Llavors era fàcil estimar el català i fer-se'l propi.

Actualment, les coses són molt diferents. Els últim...

"El català, cosa de tots", deia encertadament el primer eslògan lingüístic de la democràcia i l'autogovern. Aquest era el camí adequat.

No obstant això, ha plogut molt des de llavors i actualment ens trobem molt lluny d'aquell lema i el seu esperit inclusiu que apel·lava a tota la ciutadania a fer seu el català, cadascú a la seva manera. Uns el parlarien més, d'altres menys; uns el farien servir en uns determinats contextos, uns altres gairebé sempre, d'altres només una mica. Llavors era fàcil estimar el català i fer-se'l propi.

Actualment, les coses són molt diferents. Els últims episodis protagonitzats per dirigents independentistes ens mostren una autèntica deriva lingüística. S'exigeix públicament la presència i ús exclusiu del català des de l'autoritarisme i l'extravagància. S'acusa obertament l'espanyol d'obstaculitzar el progrés del català, ignorant el fet que l'espanyol és la llengua materna del 55% de la població catalana. Actuacions així són una bufetada als castellanoparlants i un dard a la convivència.

Aquests últims incidents no suposen cap novetat. Recordem el clarament xenòfob Manifest Koiné o un llibre tristament cèlebre titulat El bilingüisme mata. Malgrat totes aquestes evidències, una part de l'esquerra no independentista a Catalunya prefereix tancar els ulls i pensar que tots aquests episodis són simples excessos puntuals i no el que realment són: estructurals al model lingüístic independentista.

És un error tancar els ulls. El que la realitat ens mostra clarament és una apropiació indeguda i desestabilitzadora de les llengües de Catalunya per part de dirigents i activistes independentistes.

Ens hem d'oposar fermament a aquesta deriva lingüística i explicar-ne les raons. Aquestes són algunes d'elles: perquè no volem que s'utilitzi el català com a arma política. Perquè, per a molts, la nostra pàtria és el català i l'espanyol, com deia fa poc Rosa Cullell en aquestes pàgines. Perquè les llengües no tenen propietari, i els independentistes han de parar d'actuar com si el català fos propietat seva. Perquè, per fer que els parlants d'altres llengües vulguin fer servir el català, és imprescindible respectar la llengua materna d'aquestes persones, tant si aquesta llengua és l'urdu o el xinès com, lògicament, si és l'espanyol.

Indubtablement, l'actual ús del català com a arma política, estretament vinculat al projecte independentista, és el principal risc que afronta la llengua en aquests moments. Són molts els ciutadans i ciutadanes que perceben ara el català com una llengua antipàtica i polititzada que els exclou sense remei. Tots aquells que parlem i estimem el català ens hem de sentir concernits i dir no a aquesta deriva.

Cal obrir un debat constructiu sobre la nostra convivència lingüística per plantejar i forjar nous consensos lingüístics. Els que existien s'han trencat irremeiablement.

Mercè Vilarrubias és lingüista i escriptora; i autora del llibre Por una Ley de Lenguas (Ed. Deusto, 2019).