Retorn a l’escena internacional

Felipe González i José María Aznar van ser dos presidents amb vocació exterior. La política internacional els va atrapar tant que van acabar perdent de vista la realitat del país. José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy van ser presidents d’estar per casa. Zapatero es va estrenar desafiant els Estats Units. Va retirar les tropes de l’Iraq i ja no li van quedar forces per a res més. Gairebé no va tornar a sortir a l’exterior. Rajoy, fidel al seu principi rector –“No hi ha alternativa”–, va fer de comparsa en la política europea fins a desaparèixer totalment de l’escena amb l’eclosió del co...

Felipe González i José María Aznar van ser dos presidents amb vocació exterior. La política internacional els va atrapar tant que van acabar perdent de vista la realitat del país. José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy van ser presidents d’estar per casa. Zapatero es va estrenar desafiant els Estats Units. Va retirar les tropes de l’Iraq i ja no li van quedar forces per a res més. Gairebé no va tornar a sortir a l’exterior. Rajoy, fidel al seu principi rector –“No hi ha alternativa”–, va fer de comparsa en la política europea fins a desaparèixer totalment de l’escena amb l’eclosió del conflicte català.

Pedro Sánchez, des del primer dia s’ha sentit atret per la crida del món. Felipe González es va moure sempre en l’òrbita alemanya. No s’ha d'oblidar que va ser la socialdemocràcia de Willy Brandt la seva gran valedora quan va irrompre en la política espanyola en la Transició. I que França no va ser mai amable amb ell, entre altres raons per la influència de Carrillo en els mitjans de comunicació i en l’esquerra francesa. El PSF estava convençut que el sistema de partits de la futura democràcia espanyola respondria al model italià: una democràcia cristiana i un partit comunista forts. I es van equivocar del tot. Amb el referèndum de l’OTAN, González va trencar, a més, amb l’antiamericanisme tan estès a l’esquerra de l’època. I no només a l’esquerra: el franquisme era profundament antiamericà, tot i que els Estats Units li van salvar la vida. José Maria Aznar es va entregar amb entusiasme al servei del president Bush, obrint d’aquesta manera una profunda bretxa a Europa en erigir-se portaveu continental dels interessos americans en temps de la guerra de l’Iraq. En aquell moment, Javier Solana deia que, situacions com aquesta, el millor que pot fer Espanya és el mateix que França –sempre a matadegolla amb els americans– però una mica menys. Aznar va fer el contrari. I, com a reacció, els espanyols van ser campions del món de la mobilització contra la guerra de l’Iraq.

Amb Sánchez, el Govern torna a l’escena internacional. I ho fa trencant el tabú: alineant-se amb França. Per fi. Europa viu una nova conjuntura política en la qual Sánchez es mou bé per la seva similitud amb el que va passar a Espanya durant el període en què va forjar la seva carrera. Les eleccions europees han posat fi al monopoli del poder que compartien populars i socialistes. I s’ha obert el joc. Sánchez s’ha trobat amb un actiu inesperat: les eleccions generals l’han convertit en el primer partit socialdemòcrata europeu. I amb un aliat: el president Macron, molt tocat per la crisi dels armilles grogues, tot i que sense cap alternativa real que l’amenaci, perquè Marine Le Pen, l’única que el pot posar contra les cordes, sempre tindrà el límit del buit republicà.

Macron necessita que el reconeguin com a estadista a escala europea. Des que va arribar pregona la reforma de les institucions de la Unió. Però una vegada i una altra ha topat amb el mur Angela Merkel. El nou Parlament li ha obert una pista per provar d'enlairar-se. I Sánchez ha estat a l'aguait per col·locar-se com a peça clau de la legislatura que comença. Els liberals miren els socialistes. La victòria de Timmermans a Holanda permet creure que el retorn de la socialdemocràcia no és només un caprici ibèric. I l’ascens dels Verds obre espai per ampliar els contrapesos en l’hegemonia germànica. Angela Merkel està al final de la seva carrera. I probablement la seva sortida deixi un buit en la política alemanya. Hi ha, per tant, una finestra d’oportunitat. I per aquesta via vol penetrar el tàndem Macron-Sánchez.

De Macron a Tsypras. Frans Timmermans, aspirant a presidir la Comissió Europea, veu la possibilitat de construir una gran aliança progressista europea. I, en aquest context, una mica fantasiós, el creixement dels Verds dona espai per a aquells que a l’esquerra de la socialdemocràcia malviuen buscant el projecte emancipador perdut. La societat sostenible com a nou horitzó de progrés.

D’aquesta manera, la política europea de Sánchez suma també en clau interior. Col·loca Ciutadans en una situació incòmoda, perquè la potencial nova majoria europea no està per fer concessions a Vox i companyia; normalitza l’aliança socialista amb el que queda de Podem; i avisa els independentistes sobre els límits –confirmats aquesta mateixa setmana– de la seva creença que a Europa trobaran la salvació.