Raó i sentimentalitat

És sostenible el nivell de tensió emocional al qual està arribant la política? En vista de la proliferació dels conflictes identitaris, que porten una intensa càrrega sentimental, es repeteix sovint que no som només éssers racionals i que hi ha una complexa dimensió afectiva en els humans que la política no pot desdenyar. El que està passant no és que els dirigents polítics la menyspreïn o la ignorin, sinó que hi especulen. La política apunta cada vegada més, en la mesura que disposa de mitjans de comunicació més potents, cap als punts més sensibles de la percepció humana, aquells sobre els qu...

És sostenible el nivell de tensió emocional al qual està arribant la política? En vista de la proliferació dels conflictes identitaris, que porten una intensa càrrega sentimental, es repeteix sovint que no som només éssers racionals i que hi ha una complexa dimensió afectiva en els humans que la política no pot desdenyar. El que està passant no és que els dirigents polítics la menyspreïn o la ignorin, sinó que hi especulen. La política apunta cada vegada més, en la mesura que disposa de mitjans de comunicació més potents, cap als punts més sensibles de la percepció humana, aquells sobre els quals es despleguen les adhesions incondicionals, els rebutjos frontals, les pors i les baixes passions. I amb l’ús selectiu i directe de les xarxes socials que fan aquells partits que disposen de grans recursos –sovint de procedències opaques– s’arriba a nivells de contaminació tan alts que fan el sistema irrespirable i conviden a preguntar-se per la seva sostenibilitat.

Quan es dediquen tants recursos a aquesta tasca, la manipulació de l’escena pública no és fruit de cap casualitat, sinó que s’inscriu en un procés gradual de transició de la democràcia a l’autoritarisme. I allà tenim, junts, a la Casa Blanca, Donald Trump i Jair Bolsonaro, com a líders de la nova internacional neofeixista, el milionari i el descamisat que marquen la pauta de l’actual onada d’extrema dreta que embruta la política a bona part del món.

Si podem parlar de llibertat és perquè disposem de la raó que ens permet adquirir la consciència dels límits. Sense la raó, la llibertat només pot conduir a la llei del més fort

No hi ha dubte que som éssers molt contingents que ens hem de carregar de fantasies per fer suportable la realitat de la nostra insignificança: naixem, creixem i morim en un instant si ho comparem amb els temps de l’univers. I aquest instant està carregat de tràngols i penúries que requereixen la producció d’il·lusions i promeses que les facin suportables. Si, a més, vivim en un temps en què tot es comercialitza, fins i tot les fantasies i els desitjos, no és estrany que el mercat polític busqui treure profit d’aquesta lògica, construint estratègies molt calculades per explotar les passions.

Deia Montesquieu que els humans som una raresa en l’univers perquè tenim dues capacitats que no tenen els altres: raó i llibertat. Tot i que, en temps en què declina el mite cristià de l’home com a rei de la creació, molts investigadors posarien en dubte aquesta exclusivitat, és cert que si podem parlar de llibertat és perquè disposem de la raó que ens permet adquirir la consciència dels límits. Sense la raó, la llibertat només pot conduir a la llei del més fort.

Si ho traslladem a la política, la raó ens garanteix dues coses: la capacitat de saber què passa i per què passa (el que succeeix en el terreny de la sentimentalitat també és susceptible de ser racionalment explicat) i la possibilitat de definir els límits que impedeixen que les passions arrasin amb les llibertats dels uns i dels altres i establir estratègies viables. Una política només basada en les promeses i en els sentiments, una política que trasllada els criteris de decisió a principis transcendentals inqüestionables i que, per tant, condueix inexorablement al xoc entre veritats absolutes, mai no pot ser democràtica. Per una senzilla raó nega els límits. És nihilista: tot està permès. I quan això passa sempre acaba malament.

Com ja va passar als anys trenta, el pitjor és no voler veure el perill fins que ja sigui irreversible i no es pugui aturar el desastre

El servei voluntari es construeix sobre la por, els hàbits adquirits i la piràmide d’interessos. Quan es produeixen canvis que alteren el marc referencial, s’obren fractures socials o generacionals perquè una part de la societat ha quedat sense expectatives. Amplis sectors, com les antigues capes mitjanes, han perdut l’estabilitat aconseguida i molta gent se sent condemnada a l’abisme. Les velles formes d’emancipació s’han esgotat i les noves estan començant a prendre cos, generant inquietud en els poders establerts. Esclata la tamborinada de la política de sentiments i lleialtats transcendentals. La raó queda segrestada en l’allau de les fake news i els països es fracturen en blocs aparentment irreconciliables.

El soroll tira i els responsables polítics, que haurien d’introduir elements de racionalitat, pugen a la muntanya, arrossegats des de l’extrem. I així estem, amb dinàmiques d’amic i enemic que només entenen d’exclusió i de repressió. Com ja va passar als anys trenta, el pitjor és no voler veure el perill fins que ja sigui irreversible i no es pugui aturar el desastre. Passa amb el canvi climàtic, que no passi també amb l’autoritarisme postdemocràtic.