L’hora dels traïdors
Potser ha arribat l’hora de posar-se a les mans dels traïdors: Sánchez ja ho és i Torra ara s’ha de guanyar el títol entre els seus i ha de deixar de fantasiar amb declaracions d’independència
La via oberta després de la visita de Pedro Sánchez i el seu Govern a Barcelona ha estat considerada un acte de traïció per a aquells que solen embolicar-se en banderes. Pels qui volen una sortida a les eternes taules polítiques de dos milions donant l’esquena a altres dos milions ha suposat una baló d’oxigen. Així ho ha viscut aquesta franja social de patriotisme dubtós que habita Catalunya i que en aixecar-se als matins no sap per què s’ha d’adscriure a una bandera. Arribats en aquest punt del conflicte, és hora de fer propostes polítiques, un camí que ni tan sols han assajat els successius ...
La via oberta després de la visita de Pedro Sánchez i el seu Govern a Barcelona ha estat considerada un acte de traïció per a aquells que solen embolicar-se en banderes. Pels qui volen una sortida a les eternes taules polítiques de dos milions donant l’esquena a altres dos milions ha suposat una baló d’oxigen. Així ho ha viscut aquesta franja social de patriotisme dubtós que habita Catalunya i que en aixecar-se als matins no sap per què s’ha d’adscriure a una bandera. Arribats en aquest punt del conflicte, és hora de fer propostes polítiques, un camí que ni tan sols han assajat els successius governs del Partit Popular.
Pedro Sánchez ha tingut un comportament valent en subscriure juntament amb Quim Torra un simple comunicat, una iniciativa purament retòrica que aposta per “avançar en una resposta democràtica a la demanda de la ciutadania de Catalunya, en el marc de la seguretat jurídica”. És cert que el text no va més enllà de la declaració d’intencions. Sembla com si el Govern central volgués disputar-li a l’independentisme la bandera dels gestos. L’Executiu s’havia limitat fins ara a deixar caure tot el pes dels aparells de l’Estat sobre els sobiranistes. Per això, per pobre que li sembli a l’independentisme, el comunicat suposa el primer reconeixement d’un Govern central que a Catalunya hi ha un conflicte polític que necessita una negociació —tal com se sol tractar en les democràcies— i que la seva solució no és una qüestió d’ordre públic. Alguns acusen Pedro Sánchez d’haver-se reunit amb Torra per una necessitat de subsistència política, per mantenir-se en el poder. És un argument molt cert, però d’anada i tornada, perquè es pot aplicar als qui el formulen i han fet de l’estratègia de la confrontació el seu full de ruta electoralment rendible.
Per això, no és estrany que, per a Ciutadans i el PP, el president del Govern no és més que un vulgar traïdor a Espanya que s’ha afanyat a “negociar la ruptura de la sobirania nacional”. Ho ha dit el líder del PP, Pablo Casado, a Palma de Mallorca, on l’antiga direcció corrupta pobla les presons espanyoles més prestigioses. “Va ser la imatge de la claudicació i la humiliació”, va rematar Albert Rivera des d’una roda de premsa gens electoralista al Parlament. Els ideòlegs d’aquesta cavalcada del patriotisme espanyol, perquè no faltessin referències icòniques a una traïció com aquesta, van comparar la fotografia de Sánchez i Quim Torra a Barcelona amb La rendición de Breda, de Velázquez, potser ignorant que el setge de la ciutat de Brabant el van guanyar els espanyols capitanejats per un aristòcrata genovès.
Els qui proposen el 155 obliden que la política està per resoldre situacions complexes amb diàleg
I és que els qui tenen com a única proposta que Catalunya visqui permanentment sota l’article 155 de la Constitució semblen oblidar que la política està per resoldre situacions complexes mitjançant el diàleg. En realitat, beuen la mateixa substància al·lucinògena que els independentistes que fabulen amb la Declaració Unilateral d’Independència. No cal magnificar l’ambigu comunicat de Pedralbes: per a uns falten referències a la Constitució i per a d’altres, als presos i al dret d’autodeterminació. Potser ha arribat l’hora de posar-se a les mans dels traïdors: Sánchez ja ho és i Torra ara s’ha de guanyar el títol entre els seus i ha de deixar de fantasiar amb declaracions d’independència. No li anirà millor al secessionisme català amb el tripartit Ciutadans, PP i Vox a la Moncloa que amb el PSOE rebent el suport d’Unidos Podemos. Al món sobiranista cada vegada són més els qui s’adonen d’això. A Esquerra Republicana se n’han adonat i al PDeCat creix l’estat d’opinió en aquesta direcció. Han de fer el pas.
Tenint en compte les propostes que tenen el PP i Ciutadans per a Catalunya, no hi hauria d’haver dubtes. Cal trencar l’endogàmia patriòtica i explorar vies polítiques. L’expresident Adolfo Suárez va desafiar el búnquer franquista negociant amb la legalitat republicana que representava Josep Tarradellas des de l’exili. La temeritat de Suárez es va complementar amb l’astúcia de Tarradellas.
Des de l’inici del procés, la judicialització de la política i la repressió han conduït al desengany i a l’estancament de la situació. L’independentisme ha arribat per quedar-s’hi i és l’hora d’assajar el diàleg, per bé que al sobiranisme li sembli tímid i insuficient. Cal fugir dels patriotes. És l’hora dels traïdors.