Entre línies

Sovint em visita Manuel Vázquez Montalbán. No acostumo a portar-lo a col·lació per no fer anar l’aigua al meu molí, seria un excés d’allò d’“a qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i servidora semblaria (és el que pensaria de qualsevol altre que ho fes) una aprofitada de l’arbre i de l’ombra. Però avui, mentre escric, dilluns 1 d’octubre, sí, el convoco. Amb ell vaig aprendre el bolero de llegir entre línies en la premsa durant el franquisme i, després, a completar les seves metàfores i analogies, les complicitats que establia amb el lector, en les seves argumentacions i paròdies pe...

Sovint em visita Manuel Vázquez Montalbán. No acostumo a portar-lo a col·lació per no fer anar l’aigua al meu molí, seria un excés d’allò d’“a qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i servidora semblaria (és el que pensaria de qualsevol altre que ho fes) una aprofitada de l’arbre i de l’ombra. Però avui, mentre escric, dilluns 1 d’octubre, sí, el convoco. Amb ell vaig aprendre el bolero de llegir entre línies en la premsa durant el franquisme i, després, a completar les seves metàfores i analogies, les complicitats que establia amb el lector, en les seves argumentacions i paròdies periodístiques. Quins temps.

I quins aquests. Llegir entre línies, escoltar entre els tons i les maneres dels qui ens parlen a la tele, és pel que sembla una antigalla. Qui sap avui parlar entre línies? Perquè vostè i jo puguem llegir o escoltar entre línies cal que qui parla sàpiga fer-ho. No en sap la ministra Delgado. Va dir Wyoming, i ho subscric: “Quin caràcter!”. Quin gènit. La ministra necessita més compol (comunicació política, en abreviatura nord-americana cada vegada més adoptada a les facultats de Publicitat i Relacions Públiques). Desconeix que la càmera ho amplifica tot, tot, tot, i que, alhora, no menteix.

Tampoc no ho sabien els comandaments dels dispositius policials destacats l’U d’Octubre de l’any passat a Catalunya, no van pensar fins a quin punt es viralitzarien les imatges i formarien part de l’espectacle audiovisual a tot el planeta. Com a professora de Comunicació Audiovisual, assisteixo amb perplexitat i estupefacció a aquest fracàs de la pedagogia audiovisual que els professors volem creure que la ciutadania coneix i que molt en particular tenen present els polítics i els servidors públics. La càmera amplifica (també el so), però no menteix. Tenint en compte el que veiem i sentim, no es pot dir que n’hi hagi gaires que ho sàpiguen a l’arena ibèrica de la res publica.

No ho sap tampoc el president Torra, anunciant a la tele en el seu discurs de fa unes setmanes la “mobilització permanent”, com si fos Trotski i no recordés el piolet que li va clavar el compatriota Ramon Mercader. Què se’n pot dir, de les seves paraules als CDR aquest dilluns. Si estàs al cas, Manolo, on sigui que estiguis, hauràs agafat altre cop l’avió i pot ser que n’hagis baixat a Bangkok, la dels ocells, altre cop. T’evites així (tot i que t’ho passaries bomba) haver de sentir la ministra Celáa, a qui només li falta el regle de pegar als alumnes de l’escola primària de la prehistòria. T’estalvies també veure la vicepresidenta Artadi (la pila d’imatges que et suscitaria) tractant de tu una Lídia Heredia que se li adreça en tot moment de vostè, senyora Artadi. La teva elegància poètica agrairia, en canvi, el bon estar i saber parlar, al Parlament, aquest dimarts, de l’alcaldessa Marta Madrenas. Fan de Puigdemont, sí. Que en sap.

Aquests dies estic veient la sèrie Successor designat, en original Designated Survivor, que distribueix Netflix. Parteix d’aquesta hipòtesi: Què ha de passar per tenir un president honest i un equip presidencial decent? Que desaparegui tot. Que siguin destruïts: el Capitoli al complet, amb el Govern, el Congrés i el Senat dins. No hi queda ningú després de l’atemptat, moren prop de mil persones. Apareixerà després un congressista viu sota la runa, però, vaja, poc importa aquí per què és viu, el que és significatiu d’aquesta història és la idea central que perquè sorgeixi un home honest que dirigeixi el país cal arrasar-ho tot. La interpretació de Kiefer Sutherland com a president Tom Kirkman, arquitecte, sense partit polític (és un independent) és d’antologia: ha de transmetre honestedat durant tantes hores com dura la sèrie, i ho aconsegueix. El seu compol –l’excel·lent i jove equip presidencial en sap molt– és de categoria. És clar que la sèrie és una utopia dins del gènere audiovisual d’“històries de la Casa Blanca”. Acotació: no conté ni un bri de masclisme ni tampoc del que amb més o menys fortuna anomenem bonisme feminista.

També recordo sovint Henri Cartier-Bresson, poeta i filòsof de la càmera. Per aconseguir la imatge que creguis necessària i única, deia, cal que estiguin alineats el cap, l’ull i el cor quan dispares (la càmera, compte). No pas a l’inrevés. No has de partir del cor. El més normal, si ho fas, és que et surti una imatge podrida. Una imatge, en el context que aquí parlem, massa eloqüent de tu. No cal que ens parleu tan clarament, si us plau, no som a l’escola de la vostra infantesa. O potser sí, no ho sé, potser és bo que no sàpiguen comunicar. Una altra cosa és què en fem, de tot plegat.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF