Prou d’història i de contes

Es diu que a Catalunya la societat està dividida en dues meitats de similar magnitud: els que són independentistes i els que no ho són. Això té part de veritat, però no descriu la realitat de manera exacta. Hi afegiria un matís. Hi ha un tercer sector no quantificat fins ara: el dels callats.

Aquests callats els descriu perfectament en el seu llibre El sanatorio l'escriptora Nuria Amat: són els que sense ser independentistes callen i, de fet, assenteixen per por o per un excés de prudència. La influència dels callats ha estat essencial perquè les coses hagin arribat on han arri...

Es diu que a Catalunya la societat està dividida en dues meitats de similar magnitud: els que són independentistes i els que no ho són. Això té part de veritat, però no descriu la realitat de manera exacta. Hi afegiria un matís. Hi ha un tercer sector no quantificat fins ara: el dels callats.

Aquests callats els descriu perfectament en el seu llibre El sanatorio l'escriptora Nuria Amat: són els que sense ser independentistes callen i, de fet, assenteixen per por o per un excés de prudència. La influència dels callats ha estat essencial perquè les coses hagin arribat on han arribat, han resultat ser els còmplices necessaris perquè els activistes de la independència aconseguissin en molts moments donar la sensació que tots els catalans –excepte una minoria extravagant– érem nacionalistes.

És un antic fenomen actualment anomenat “l'espiral del silenci” a causa de l'àmplia repercussió de l'obra del mateix nom escrita per la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle Neumann. En la seva anàlisi empírica sobre diverses eleccions alemanyes, l'autora conclou que les opinions individuals de cadascú estan en bona part determinades per l'opinió majoritària, el mainstream dominant. És a dir, les idees que predominen en l'ambient social, especialment les que més es difonen a través dels mitjans de comunicació, influeixen decisivament en les opinions individuals ja que no és fàcil discrepar del que es considera opinió majoritària. “Si tots pensen d'una determinada manera –cavil·la el ciutadà mitjà–, encara que jo cregui el contrari dec estar equivocat i són els altres els qui tenen raó. Per tant, passo a opinar com els altres, no vull distingir-me’n”. Una de les estratègies per aconseguir i conservar el poder consisteix a formar aquesta espiral del silenci: fer callar els discrepants i fer que se senti una sola veu.

A Catalunya aquest fenomen ha estat molt visible les últimes dècades i s'ha intensificat els darrers anys. Si s'inundaven els carrers del centre de Barcelona sota lemes oficials al·lusius a la independència era per donar la sensació que tots els catalans opinaven igual. Amb la mateixa finalitat es van instal·lar pancartes de signe semblant a les entrades de les ciutats i pobles catalans o es van orquestrar campanyes a internet. L'efecte era, en tots els casos, produir una espiral del silenci.

Això va canviar decisivament el 8 d'octubre passat després del cop contra la Constitució que va tenir lloc avui fa un any, al Parlament de Catalunya, el setge al Departament d’Economia poc més tard i el simulacre de referèndum de l'1 d'octubre. En efecte, el diumenge 8 d'octubre els ciutadans alarmats per la desobediència sistemàtica a l'ordre constitucional que duien a terme les autoritats de la Generalitat, van sortir al carrer sense complexos i van desbordar el centre de Barcelona. Els que per falsa prudència feien callar des de feia anys, per exemple la direcció dels socialistes catalans, es van quedar esbalaïts: d'on sortia tanta gent?, qui eren?, tots eren “fatxes espanyolistes”?, també Josep Borrell, el més aplaudit? Per les seves files es va escampar el desconcert.

Ara ha passat el mateix amb la polèmica dels llaços grocs, el símbol acusatori que a Espanya hi ha presos polítics. Els arguments dels instigadors del silenci han estat patètics: inundar de llaços grocs els edificis institucionals (a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, per exemple), els carrers, les places, les platges i tota mena d'espais públics, estava justificat en virtut de la llibertat d'expressió, però llevar aquests llaços era vulnerar aquesta llibertat i, sobretot, era una provocació que contribuïa inacceptable i interessada a augmentar perillosament la conflictivitat social.

Els qui han opinat així són, simplement, còmplices de l'espiral del silenci. Posar llaços estava bé, llevar-los estava malament. Pura arbitrarietat. En definitiva, com sempre, callar era el més correcte. El Defensor del Pueblo els ha donat una lliçó. Segons sembla, a Catalunya dir en públic el que hom pensa i diu en privat, és una provocació, altera la convivència. Per això hem arribat on som: per la ineptitud o covardia dels callats. Espero que les properes setmanes els ciutadans parlin, surtin del seu silenci com l'any passat per dir, un cop més, amb el poeta, que nosaltres som qui som, prou d'història i de contes.

Francesc de Carreas és professor de Dret Constitucional.