Dominica

Es deia Dominica Artola Etxebarria. Poc després de començar la Guerra Civil, les tropes franquistes de Navarra, el Requetè, van irrompre al País Basc per la banda de Sant Sebastià i van començar a anar casa per casa. Al barri d’Amara, van pujar a casa de la Dominica, que tenia 66 anys i una ciàtica que li limitava la mobilitat. Buscaven el seu fill Ricardo, obrer tipògraf i militant comunista, que havia fugit a Bilbao amb la seva dona i les seves quatre filles i dos fills. La van fer pujar a un camió amb molts altres presos de totes les edats i condicions, i se’ls van endur a Hernani. Allà, a ...

Es deia Dominica Artola Etxebarria. Poc després de començar la Guerra Civil, les tropes franquistes de Navarra, el Requetè, van irrompre al País Basc per la banda de Sant Sebastià i van començar a anar casa per casa. Al barri d’Amara, van pujar a casa de la Dominica, que tenia 66 anys i una ciàtica que li limitava la mobilitat. Buscaven el seu fill Ricardo, obrer tipògraf i militant comunista, que havia fugit a Bilbao amb la seva dona i les seves quatre filles i dos fills. La van fer pujar a un camió amb molts altres presos de totes les edats i condicions, i se’ls van endur a Hernani. Allà, a la Dominica i a molts altres, durant algunes nits, els treien de la cel·la i els amenaçaven que els afusellarien.

Una nit, el 18 d’octubre del 1936, la van treure, la van portar al cementiri, la van posar contra la paret i la van afusellar. Van anar tots a parar a la fossa comuna. Què va passar amb la resta de la família? El 1937, el Govern basc, davant de la caiguda imminent de Bilbao, va organitzar l’evacuació de molta gent. Ricardo i la seva dona, la Micaela, van anar a parar a Buenos Aires. Ell no va tornar mai, ella va trigar més de 20 anys, quan ja era vídua. Els dos nois van morir aviat, un al front (no tenia ni 18 anys) i l’altre pels maltractaments rebuts a la presó poc després de la seva detenció. Les filles, que tenien entre nou i catorze anys, van anar fent més nombroses les files dels anomenats “nens de la guerra”, més de 3.000 que el Govern basc va enviar a la Unió Soviètica per posar-los fora de perill. Aquests nens inicialment van ser acollits en mitja dotzena de “cases de nens” a diversos punts de la zona de Moscou i Leningrad. Fins que el juny del 1941 els alemanys van envair la Unió Soviètica i en poc temps arribaven a les portes d’aquestes dues ciutats. Els nois i noies de la guerra van ser dispersats. A la filla gran, la Carmen, la van portar a... Stalingrad! La segona, la María Luisa, va tenir una mica més de sort i va arribar a... Samarcanda, a l’Àsia Central. La petita, l’Ester, va morir més tard, de tifus. La quarta, la Maite, en acabar la Segona Guerra Mundial, va aconseguir arribar a Buenos Aires. Se’n van anar de Bilbao, totes quatre, el 1937, i els deien que seria qüestió d’uns mesos, un any com a màxim. Mai van tornar a veure el seu pare ni els seus germans, i de les que van tornar, la María Luisa va arribar a Barcelona el 1956 i la Carmen va tornar a Espanya el 1978.

L’altre dia, els nets de la María Luisa van organitzar un emotiu viatge, tot i que no va ser desproveït de bon humor, a Sant Sebastià i Hernani. Entre nets, cosins i parents varis, i fins i tot un besnet, n’érem 15. La María Luisa, de 95 anys i en cadira de rodes, però amb la memòria intacta, ens va guiar per la seva Sant Sebastià. El mercat de la Bretxa, al barri Antic, on la Dominica venia peix; després a casa seva (l’edifici encara hi és), al barri d’Amara, i fins a la catedral del Buen Pastor, on, segons ens va explicar, van fer tots la primera comunió. Un dels nets li va dir, rient: “Però babuixka [àvia en rus], si éreu tots comunistes, fèieu la primera comunió?” I ella va exclamar, amb cara d’indignada sorpresa: “És clar! Però que té a veure una cosa amb l’altra?” I després vam pujar a Hernani, al cementiri, i aquí la cosa va passar a ser menys alegre.

A l’entrada del recinte, hi ha un memorial força gran en el qual hi ha escrits uns 150 noms, per ordre alfabètic. Dominica Artola, és clar, entre els primers. Hi ha de tot, homes i dones, però tots els d’aquest mural van ser afusellats entre el 18 i el 23 d’octubre del 1936. Una mica més endavant entres en una petita cripta, que no té gaire gràcia, i alguns familiars han posat a les parets algunes làpides, però no hi ha cap nínxol al darrere, són tots –tots– a la fossa comuna que tens sota els peus. La María Luisa, envoltada de quinze fills, besnebots i un besnét, amb la mirada ennuvolada de llàgrimes, anava dient: “Només quedo jo, només quedo jo...”. Però no era veritat, i com a prova definitiva de la vida sobre la mort, hi havia fins i tot el besnét. A la tornada, ens van portar a dinar al restaurant d’un bon amic dels besnebot, i el que ens van donar va deixar curt el menú de la divertida escena de la pel·lícula Ocho apellidos vascos. La vida havia guanyat per golejada i la María Luisa ha ordenat en pau tots els seus records.