Suprem, 10; Audiència Nacional, 0

El Tribunal Suprem (TS) ha fet honor a la seva qualificació de suprem.

Ha donat una setmana més als advocats per preparar la defensa; només ha exigit als acusats els seus mòbils; i ha decidit sotmetre'ls a control; després d'haver insinuat que més que rebel·lió (amb violència) hi ha pogut haver una “conspiració per a la rebel·lió”, o sigui, no perfeccionada (sense prèvia violència).

Amb això es mostra feble?, dur?, contemporitzador? Simplement, savi.

Els magistrats són sobr...

El Tribunal Suprem (TS) ha fet honor a la seva qualificació de suprem.

Ha donat una setmana més als advocats per preparar la defensa; només ha exigit als acusats els seus mòbils; i ha decidit sotmetre'ls a control; després d'haver insinuat que més que rebel·lió (amb violència) hi ha pogut haver una “conspiració per a la rebel·lió”, o sigui, no perfeccionada (sense prèvia violència).

Amb això es mostra feble?, dur?, contemporitzador? Simplement, savi.

Els magistrats són sobris perquè llegeixen la millor jurisprudència. També l'europea. Sembla que han estudiat detalladament la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg del 6/12/1988, en què aquest òrgan va esmenar la plana a l'Audiència Nacional i al mateix TS.

Va ser el cas Bultó, el del gran industrial Josep Maria Bultó, cruelment assassinat per terroristes catalans. Els tribunals espanyols van condemnar, per autors o còmplices, tres paios més que sospitosos.

Probablement la van encertar en el resultat. Però es van equivocar del tot en el procediment. Fins al punt que Estrasburg va anul·lar la sentència última perquè “no responia a les exigències d'un procés just” segons els articles 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans i 24.2 de la Constitució. El ridícul domèstic va ser immens.

Estrasburg va recriminar a Madrid haver negat als acusats el dret a “disposar del temps i de les facilitats necessàries per preparar la defensa”; perquè, contra el que va al·legar, s'havien esgotat els recursos interns; perquè un dels jutges “portava insígnies franquistes a la corbata i als botons de puny”, i es va mostrar “hostil cap als acusats”; perquè no va participar en les reunions preparatòries, ni es va fer “un examen complet de les proves”.

En suma, per falta de garanties. La grandesa dramàtica del dret penal és el garantisme. Estableix la seguretat que si no es condemna un culpable perquè no hi ha prou elements probatoris, encara menys un innocent.

Per garantisme, el TS va deixar ahir lliures els seus encausats, almenys de moment. La jutgessa Lamela, de l'Audiència Nacional, va empresonar els seus. Amb l'enganyosa explicació que la demanda de “suspensió” li va arribar quan les declaracions dels encausats ja havien finalitzat. I amb la insòlita coartada que cada processat podrà “declarar totes les vegades que vulgui”. Potser podran, però ara mateix estan privats de llibertat.

Lamela al·lega que els imposa presó per evitar que fugin, “ja que alguns querellats ja s'han desplaçat a altres països eludint les responsabilitats penals en què poden haver incorregut”. Matisem? Si uns altres s'han quedat és perquè han optat a consciència —sabent el risc de sotmetre's a la seva jurisdicció— per no fugir, a diferència de Carles Puigdemont.

Així que Suprem, 10; Audiència, 0. Constitucionalistes optimistes: tant de bo el Suprem opti per “reclamar”, com apunta la seva interlocutòria d'admissió de la querella, el “coneixement” de l'altra causa, la interposada davant de l'Audiència. Només condemnes després de judici just. Mai resolucions exorbitants.