Viure acusat de ser tebi, pesat i equidistant

Susanna Griso, Carles Francino, Àngels Barceló, Enric Juliana, Jordi Évole, Andreu Buenafuente, Gemma Nierga, Jorge Javier Vázquez, Xavier Sardà, María Casado, Júlia Otero, Jordi González... Es podria fer un equip de futbol amb els periodistes i líders d'opinió catalans que “operen” a Madrid. I que, sense pretendre-ho, exerceixen un paper de mediació entre la societat catalana i la de la resta d'Espanya. Se'ls observa amb recel des d'una banda i l'altra –espanyolistes a Barcelona, independentistes...

Susanna Griso, Carles Francino, Àngels Barceló, Enric Juliana, Jordi Évole, Andreu Buenafuente, Gemma Nierga, Jorge Javier Vázquez, Xavier Sardà, María Casado, Júlia Otero, Jordi González... Es podria fer un equip de futbol amb els periodistes i líders d'opinió catalans que “operen” a Madrid. I que, sense pretendre-ho, exerceixen un paper de mediació entre la societat catalana i la de la resta d'Espanya. Se'ls observa amb recel des d'una banda i l'altra –espanyolistes a Barcelona, independentistes a Madrid–, però també se'ls reconeix un espai d'autoritat, precisament perquè els seus missatges penetren en tots dos camps.

“Ja sé que em diuen tebi, equidistant i pesat”, explica Carles Francino des dels estudis madrilenys de la Cadena SER. “Però no m'afligeixo. Reclamo diàleg, diàleg i diàleg, perquè el gran problema d'aquesta crisi és precisament la incomunicació. El paper de pont no és buscat, sinó sobrevingut, però cal exercir-lo perquè no és el moment de callar ni d'estar-se quiet. Això no vol dir que calgui ser incendiari, al contrari”.

La moderació forma part dels recursos esmorteïdors que Enric Juliana considera urgents. És el delegat de La Vanguardia a Madrid des del 2004, assumeix la pressió intoxicadora de les xarxes socials i esmenta la sobreexposició propagandística de les forces polítiques en litigi, però també creu que els professionals de la comunicació estan obligats a mesurar-se.

Serenitat

“Cal fer, sense caure en la banalitat, un exercici de desdramatització, sense enganyar-nos, i posar-hi serenitat. Sobretot els periodistes, perquè si la perdem, el nostre nerviosisme el transmetem als lectors. Hi ha molta gent a Espanya i a Catalunya que se sent violentada. Aquesta situació no la volen. Se senten aclaparats. I els mitjans, en lloc de ser només altaveus de les hipertensions existents, han de donar veu a la societat”.

Susanna Griso ho intenta fer des d'una posició d'equilibrisme. Presenta cada matí Espejo público (Antena 3) i fa 20 anys que viu a Madrid, però no s'acaba d'acostumar al paper de mediadora incompresa. “Se sent una incomoditat especial, més que responsabilitat. L'hi vaig sentir dir una vegada a Júlia Otero, i hi estic d'acord: en una crisi, o en una guerra dialèctica, els ponts és el primer que es dinamita. I jo m'he sentit molt dinamitada a tot arreu en moltes ocasions. A Madrid, els periodistes catalans som sospitosos. És com si haguessis de fer mèrits. Reivindicar la legalitat o la constitucionalitat de cadascuna de les teves paraules. I a Catalunya se'ns considera uns venuts al poder”.

No es pot parlar d'un lobby català a Madrid. Els ha reunit la competència professional, l'eix mediàtic de la capital i l'atzar, però aquesta heterogènia generació de periodistes comparteix un cert esforç per traslladar a Madrid fins a quins extrems ha crescut o consolidat a Barcelona l'ambició del dret a decidir.

“El que anomenem el fet diferencial català”, explica Francino, “es resumeix que una part no petita de la població a Catalunya o no se sent espanyola o no vol que l'hi recordin gaire. Això, que no és ni bo ni dolent, és així. I és a això al que cal donar una resposta política. I no s'ha donat, així que s'ha deixat portar les coses a un estat de bogeria. Així doncs, la nostra responsabilitat és bastir ponts. Insistir i picar pedra”.

“Què es vol?”, es pregunta Juliana. “Que aquest 48% de simpatia independentista passi al 50% i es converteixi després en el 60%, Si algun dia passa a ser el 60%, la Guàrdia Civil no impedirà la independència de Catalunya. No podrà. Quan un 85% de la gent a Catalunya reclama el referèndum pactat, t'està dient dues coses. Que vol un referèndum i que vol un pacte”, insisteix en un exercici de pedagogia. I Francino no té problemes per reclamar-ho: “L'única sortida és preguntar i votar. No així. Aquest, el de l'1 d'octubre, no és el meu referèndum. I per això no aniré a votar. Però un altre, sí. Jo sí que en vull un altre, i ja veurem què es pregunta i com, però cal preguntar”.

Salconduit

El pont accidental però sòlid dels líders d'opinió catalans establerts a Madrid es veu com un salconduit o una bandera blanca respecte a les esferes mediàtiques, polítiques i institucionals que poques vegades entren en contacte. Els falta el casc blau.

“En una situació de polarització com l'actual”, raona Griso, “tothom vol escoltar els seus propis arguments. Buscarà els canals que alimenten l'argumentari. I la situació es polaritza encara més. No volen escoltar opinions contràries ni interessa el debat. Els molt convençuts el que volen és informar-se a través dels seus mitjans. I aquí el nostre esforç és trobar ponts, vincles, però no és gens fàcil, perquè del que es diu a Madrid a Catalunya es recull la part més altisonant. I passa el mateix en el sentit contrari”.

És la perspectiva des de la qual Juliana assenyala el paper incendiari o fins i tot narcisista que exerceixen els líders agitadors. “El risc que veig és la mirada a curt termini”, explica. “I diria més, el narcisisme polític. Hi ha líders catalans amb set de martiri, i aquesta set no es veu en la societat. I, al seu torn, hi ha polítics espanyols que s'han enamorat de l'autoritat”.

Carles Francino ho explica d'una altra manera: “Espanya és un país malalt de sectarisme i de solemnitat. I aquest procés té sectarisme a borbollons. I la solemnitat de l'èpica. D'una banda, la pàtria nova, i de l'altra, aquí hi ha els meus collons, i aquí no passen. Perquè ho hem convertit en una qüestió d'honor”.