El pitjor dels mals

L’esperit partidista i el seu correlat més nociu, la voluntat popular, han anat apoderant-se d’una certa idea de democràcia que avui torna a pugnar per fer-se sobirana, però no són pocs els pensadors de la societat oberta que han considerat el partidisme, i la fe de les masses que aquest cultiva i recull, com els principals enemics de la llibertat. És una inquietud que ja tenien alguns dels il·lustrats i que va trobar la seva primera confirmació en l’experiència dels pensadors que van conèixer la Revolució francesa. De tots ells, cap va ser tan eficaç en la dissecció dels òrgans interns del pa...

L’esperit partidista i el seu correlat més nociu, la voluntat popular, han anat apoderant-se d’una certa idea de democràcia que avui torna a pugnar per fer-se sobirana, però no són pocs els pensadors de la societat oberta que han considerat el partidisme, i la fe de les masses que aquest cultiva i recull, com els principals enemics de la llibertat. És una inquietud que ja tenien alguns dels il·lustrats i que va trobar la seva primera confirmació en l’experiència dels pensadors que van conèixer la Revolució francesa. De tots ells, cap va ser tan eficaç en la dissecció dels òrgans interns del partidisme i en l’expressió de l’horror que la visió d’aquests ha de causar en els esperits lliures com Anne-Louise Germaine Necker (1766-1817), més coneguda com Madame de Staël, de la mort de la qual es van complir dos-cents anys aquest juliol passat. Il·lustrada i romàntica com ens hauríem d’esforçar a ser tots, Madame de Staël admetia que les passions constitueixen l’essència del caràcter humà, i ella va viure les del cor amb la màxima entrega, però res la va posar tan en guàrdia com la irracionalitat organitzada.

Amb una visió clàssica de la veritat que al segle següent Julien Benda exposaria i reclamaria a La traïció dels clergues, Madame de Staël ja va deixar escrit que el judici humà només es pot desenvolupar quan s’aconsegueix la més absoluta imparcialitat. Va començar a treballar en la seva obra De la influència de les passions l’any 1792, quan tenia 26 anys i França es trobava a les portes del règim de terror que va succeir a la Revolució, però no l’acabaria fins uns anys més tard i l’experiència que va viure entremig va haver d’enriquir forçosament les seves observacions sobre la potència destructiva de les idees fixes. Ja sabia, pel seu coneixement de la història, que l’opinió pública no ha decidit mai la seva pròpia opinió, i ha vist que els homes, quan s’apleguen, no es comuniquen més que per l’electricitat que els manté units i no fan res més que posar en comú els seus sentiments. “No és la intel·ligència de cada un —conclou—, sinó l’impuls general el que produeix un resultat, i aquest impuls el dona l’individu més exaltat”.

En un segle XXI que ens ha tornat el prestigi de les masses en moviment, en un moviment incruent, més flàccid que els seus antecedents dels segles XIX i XX, però moviment de masses en tota la seva plenitud, les paraules de Madame de Staël han d’indignar els que creuen i fan creure que posar al carrer centenars de milers d’éssers electrificats legitima totes les seves aspiracions. A L’esperit de partit, un capítol de De la influència de les passions que s’hauria de fer llegir a les aules, adverteix que aquest esperit constitueix el pitjor dels mals: el fanatisme i la fe, els dos sentiments que el componen, són els més cecs i violents que ha conegut el món.