La falsa normalitat, ara en míting

Al món de realitats paral·leles que s'ha creat a Catalunya, la de l'independentisme va donar ahir més consistència i aparença de normalitat, en posar el primer peu al carrer, que és on al cap i a la fi es jugarà el partit i les coses es posaran rares. Fins ara els secessionistes han emfatitzat el d'anar a la seva, que aquí no passa gens, en Internet, en anuncis en Tv3, sobre murs i autobusos, en el metre de Barcelona. Podien ploure querelles i advertiments, però gens indicava que s'alterés el guió previst. ...

Al món de realitats paral·leles que s'ha creat a Catalunya, la de l'independentisme va donar ahir més consistència i aparença de normalitat, en posar el primer peu al carrer, que és on al cap i a la fi es jugarà el partit i les coses es posaran rares. Fins ara els secessionistes han emfatitzat el d'anar a la seva, que aquí no passa gens, en Internet, en anuncis en Tv3, sobre murs i autobusos, en el metre de Barcelona. Podien ploure querelles i advertiments, però gens indicava que s'alterés el guió previst. Ja va passar el 9-N, molt soroll, i al final es va votar. Ahir van arrencar la campanya a Tarragona i va aparèixer gent de carn i os/os. Des d'una hora abans de l'acte, a les vuit de la tarda a l'antiga plaça de toros coberta de la ciutat, ara cridada Tarraco Sorra, centenars de persones de totes les edats feien cua en un ambient festiu. Aclamaven a Gabriel Rufián que s'encaminava pimpante cap a la porta d'autoritats. Es van quedar llargues files al carrer.

Era alguna cosa estrany, i cada vegada ho serà més, un míting prohibit que se celebra de totes maneres per a un referèndum il·legal que no se sap si es va a celebrar. Com deia la presentació del protagonista del Cotxe Fantàstic, un home que no existeix en un món que sí existeix però que està fatal o ningú ha vist o alguna cosa semblat. L'ambigüitat amb la qual es conviu a Catalunya aquests dies en una fricció de lleis i autoritats que té molts plànols superposats, com en una gran empanada, i que es barregen de diferent manera segons les zones, es percebia perfectament en el Tarraco Sorra. El subdelegat del Govern havia avisat que estava prohibit i que no descartava cap actuació per impedir “un delicte”, però al mateix temps aquí tenies als Mossos i la Guàrdia Urbana tallant els carrers i garantint l'ordre públic. L'alcalde socialista, Josep Fèlix Ballestero, és dels quals no va a deixar els col·legis per al dia 1, però el recinte és de la Diputació, de majoria independentista. Al marge d'aquest embolic, mentre la gent acudeix. Ahir unes 7.500 persones, i es feia impensable que per allí aparegués la Guàrdia Civil a fer gens. I si aparegués sense tricornis seria una autèntica decepció, perquè així s'apareix en els millors somnis d'alguns. Els alcaldes de la CUP ja estan encantats triant la samarreta que es posaran el dia que els detinguin per no presentar-se en la Fiscalia.

Ha estat el primer assaig, i això és només el principi. Se suposa que algú pagarà per això, una multa o un procés, però serà a posteriori, matí o passat. Igual que l'Estat intenta també actuar abans que alguna cosa es produeixi. El problema, i la qüestió central que anticipa l'1-0, és la intervenció en calenta. Amb tanta gent al mig. Hi havia per aquí desenes de voluntaris amb petos verds. De Tarragona, en concret, 53, segons una d'elles, perquè després l'organització és a càrrec de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) des de Barcelona. Si preguntes, es nota la dificultat de prendre's de debò una amenaça massiva. És conscient que com a particular el Govern li prohibeix fer això? “Ja, però què van a fer? No sé, no van a venir aquí, amb tota la gent que hi ha. També ha vingut el meu marit. Aquí hem deixat als nens i esperem tornar, no?”.

En l'acreditació de premsa posa “Hola República”. En els tres grans cartells que pengen a la plaça afegeixen “Hola Europa” i “Hola Nou País”. Cap adeu, que és una mica més trist, sinó la innocència del nouvingut. Igual que la simpleza de el “Sí”, l'altre gran concepte positiu, que fa veure que tot és fàcil i natural. En el Brexit, viscut com a trauma, ningú deia “Hola”, era un comiat, un cop de porta, l'inici d'una incerta solitud. Aquí es promet la felicitat amb facilitat.

Va ser un espectacle molt bé organitzat, només fallava una xafogor enganxosa, amb música en viu d'una banda de rock, gens de pregrabado. Li van preguntar dues hores abans al president, Carles Puigdemont, si l'acte se celebraria amb normalitat i va respondre amb falsa ingenuïtat: “Home, no està previst cap problema meteorològic, així que no sé per què no”. Tot això és normal, aquest és el missatge, així que vagi vostè a votar, per què no, què li costa. La seva obsessió és la participació, gairebé sigues igual el que votin. "Haig de demanar-vos un favor a tots. Feu un esforç, porteu a persones que no pensin anar a votar. Si tots fem l'esforç, l'ona de llibertat serà imparable", va pregar Jordi Sánchez, president de l'ANC. Com en les promocions de bancs i segurs perquè els portis un amic. "És important que també es mobilitzi el 'no', perquè si ho fem demostrarem que això es tracta de democràcia", va raonar Oriol Junqueras, líder d'ERC. S'aveïnen tabarras importants en els sopars familiars.

“Votarem! Votarem!”, van anar els primers crits del públic. Després van demanar la dimissió de l'alcalde tarragoní, que es nega a cedir els col·legis municipals. La primera gran ovació, durant l'espera, va anar per al major Drapaire, quan la seva imatge va aparèixer en la pantalla. Que l'altre dia acudís a la Fiscalia a veure com li manaven desactivar això mateix és un detall menor, perquè més aviat això sembla un joc en el qual cadascun fa el seu paper i al final, estan convençuts, s'acabarà votant. Aquesta realitat paral·lela va experimentar un curtcircuit quan va aparèixer Puigdemont en escena: vestit de forma oficial, jaqueta i corbata, de president de tots els catalans, en un acte subversiu. Millor hagués quedat de carrer, de paisà, però se li confonen els papers. "Algú creu que no votarem? Però quin tipus de gent es creuen que som?", va proclamar.

L'escenari estava situat en el centre de la sorra i, i, sense faristol, els líders independentistes es movien per ell micròfon en mà. De forma coherent amb l'aire despreocupado, els presentadors eren dos actors de to còmic, com en els Oscar, Oriol Grau i Txe Arana. L'humor desdeñoso és una clau domèstica d'aquest assumpte, sempre present en discursos i propaganda. Per fer veure que gens va de debò de debò, excepte el seu. Es pren a coña tot el referent a Madrid, Moncloa i jutges, un magma confús, casposo, potiner i ridícul. Als programes satírics de Tv3 es bromeja amb les urnes, amb les paperetes, s'expliquen acudits de parelles de la Guàrdia Civil que paren a un que només ha matat a la seva família, esquarterat al gos i porta una bomba nuclear, però cap urna, així que li diuen que circuli, circuli.

El míting va donar la primera foto de campanya de tot el front independentista, també una de les poques fins a l'1 d'octubre, doncs només hi ha prevists altres dos actes conjunts. La resta del temps, cadascun al seu. Puigdemont, Oriol Junqueras, d'Esquerra Republicana (ERC) i Quim Arrufat, de la CUP. Més les escissions de sobiranistes d'Uniò (Demòcrates) i PSC (Mes), les sobres de partits trencats en un escenari polaritzat al màxim. Però tot com si caigués pel seu propi pes, de forma inevitable, cap a la seva destinació. “Estem fent el míting il·legal més important de la història d'aquest país!”, va proclamar Jordi Sánchez. Els altres, els legals, ja no expliquen.