“Jo defenso no morir en vida”

Els últims fulls de l'historial mèdic de la Carmen no tenien gaire bon pronòstic: un càncer de còlon avançat, hemorràgies internes, un infart de miocardi. Poc o res es podia fer. Era el 2005. Ingressada a l'Hospital de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), la dona, de 82 anys, va demanar al metge que l'atenia, Marcos Hourmann (Argentina, 1959), que posés fi al seu patiment. La seva filla també l'hi va suplicar. I el metge va complir. Ell mateix va carregar i va administrar una xeringa amb clorur potàssic que va posar fi al patiment de la dona.

Amb aquesta injecció, la Carmen va deixar de patir. ...

Els últims fulls de l'historial mèdic de la Carmen no tenien gaire bon pronòstic: un càncer de còlon avançat, hemorràgies internes, un infart de miocardi. Poc o res es podia fer. Era el 2005. Ingressada a l'Hospital de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), la dona, de 82 anys, va demanar al metge que l'atenia, Marcos Hourmann (Argentina, 1959), que posés fi al seu patiment. La seva filla també l'hi va suplicar. I el metge va complir. Ell mateix va carregar i va administrar una xeringa amb clorur potàssic que va posar fi al patiment de la dona.

Amb aquesta injecció, la Carmen va deixar de patir. Però el Marcos començava la seva agonia. Els seus propis col·legues metges van denunciar el cas, que va culminar amb la primera sentència que va condemnar un metge a Espanya per eutanàsia. Un pacte amb la Fiscalia va reduir la condemna que demanaven (10 anys de presó per homicidi) a un any de presó però no el van inhabilitar com a metge. Tot i això, la persecució va arribar fins al seu exili a Anglaterra, on un anònim va informar de la seva història un tabloide britànic, que el va qualificar públicament d'“assassí”. La família de la Carmen mai el va denunciar, es va negar a exercir d'acusació particular i va rebutjar declarar en contra seva.

Dotze anys després dels fets, Hourmann remou les cendres de tot allò al llibre Morir viviendo, vivir muriendo, un cant a la vida en què desgrana com “un acte d'amor es transformaria en un malson”.

Pregunta. Va ser un acte d'amor?

Resposta. Sí, perquè quan veus el dolor d'algú altre i et fas càrrec com si fos teu, és amor. Va ser un intercanvi d'amor.

P. Però es va convertir en un malson, diu. Se'n penedeix?

R. No. Penedit del que vaig fer com a persona, gens ni mica. Aquest fet va ser el millor que vaig fer com a metge. Però les conseqüències van ser incontrolables.

P. Ho tornaria a fer?

R. No. No ho tornaria a fer, tot i que va ser el millor que vaig fer com a metge. Va ser un acte d'humanitat, entrega i compromís que no passa sempre. Operar un cor o posar un tub ho fas moltes vegades i passa a ser una acció rutinària que cal fer bé. Però aquestes situacions humanes no passen cada dia. A mi em va passar només aquesta vegada.

P. Què li va passar pel cap en aquell moment?

R. Que era el que havia de fer com a ésser humà i a través de l'amor. Em va inspirar molt la percepció d'aquesta mare i aquesta filla. Vaig fer meu aquest dolor. Em vaig transformar en un més, no vaig mantenir cap distància.

P. Hi ha moltes Carmen als hospitals, persones que en una situació terminal, poden demanar deixar de patir. No li va passar altres vegades? Per què ella va ser diferent?

R. A mi això no em va passar mai. Jo m'he dedicat a la cirurgia i a les urgències. No he tingut un contacte seguit dia a dia amb el pacient i encara menys amb malalts terminals. Segurament per a altres metges, la relació humana i el dolor se'ls fan més intensos.

P. La Carmen l'hi va demanar, però vostè en un primer moment no li va fer cas. Va ser quan la seva filla l'hi va pregar, que li va administrar el clorur potàssic. Per què?

R. Perquè primer cal lluitar amb tot el que un té, des del vessant humà i els coneixements. Quan m'ho va dir la Carmen, hi havia encara raons per lluitar i òbviament no vaig fer cas en les dues primeres peticions. Després sí, quan ja no hi havia res més a fer. Aquesta és una diferència important.

P. No se li va passar pel cap que aquesta acció podria implicar-li conseqüències legals?

R. No. Normalment, un té en compte el perill i no travessa el carrer amb el semàfor en vermell. Però jo mai vaig pensar que creuava un semàfor en vermell. No vaig pensar en cap conseqüència. Ajudar un ésser humà que pateix d'una manera inimaginable, posar-me a la seva pell, i posar fi a aquest dolor. No vaig pensar més.

P. Vostè va escriure en l'historial clínic de la pacient que li havia administrat potassi. Potser si no ho hagués dit, ningú se n'hauria assabentat. Per què ho va fer?

R. Perquè era veritat. El que va passar és inimaginable. L'hospital [va ser un dels que va denunciar el cas] no tenia cap obligació judicial, ni una demanda en camí. El corporativisme mèdic només existeix per a alguns.

P. Es va sentir sol professionalment?

R. Sí, totalment. Jo vaig dir la veritat. Vaig actuar humanament i compassivament. I es va castigar la meva llibertat i humanitat.

P. Què ha estat el pitjor aquests anys?

R. M'ho he plantejat moltes vegades. Allò d'Anglaterra era innecessari. Ja havia passat un any i mig, m'estava recuperant econòmicament i laboralment, me n'estava sortint i una altra vegada, al no-res. Crec que la sensació d'estar-te aixecant i després enfonsar-te va ser pitjor que el transcurs del judici.

P. L'eutanàsia xoca amb la màxima que la medicina està per curar?

R. Hi ha coses incurables. Com a metge he de fer servir el coneixement per dir que aquest senyor amb càncer de pulmó, després de cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia, es morirà ofegat i no hi ha res més a fer. I si em demana ajuda perquè ja no aguanta més, això no és matar, és salvar el dolor, salvar un patiment humà. Jo defenso no morir en vida.

P. Falta entendre la mort?

R. No, falta entendre la vida. Si no entenem que viure és meravellós, no entendrem mai com s'ha de morir.