El consens dels governats

La fórmula és recent, però la idea que la inspira té solera i constitueix una de les definicions de democràcia. És la necessitat de governar amb el consentiment dels governats. Gens diferent és el que movia l'oposició antifranquista fa 60 anys, tal com ens recorda Jordi Amat, en el seu llibre La primavera de Múnich. Esperanza y fracaso de una transición democrática, última i inspirada aportació a la història dels combats per la democràcia a Espanya, que se suma al seu també inspiradíssim El llarg procés, en el qual relata el canvi d'hegemonies culturals que s'ha prod...

La fórmula és recent, però la idea que la inspira té solera i constitueix una de les definicions de democràcia. És la necessitat de governar amb el consentiment dels governats. Gens diferent és el que movia l'oposició antifranquista fa 60 anys, tal com ens recorda Jordi Amat, en el seu llibre La primavera de Múnich. Esperanza y fracaso de una transición democrática, última i inspirada aportació a la història dels combats per la democràcia a Espanya, que se suma al seu també inspiradíssim El llarg procés, en el qual relata el canvi d'hegemonies culturals que s'ha produït en el catalanisme en els últims decennis.

En aquest magnífic treball que li ha reportat el Premi Comillas, Amat desplega com en un fris el relat de conspiracions, reunions i documents que envolten la trobada del Moviment Europeu a Munic el 1962, al qual van assistir els exiliats republicans i l'oposició interior i que va provocar una virulenta i irada reacció del règim franquista, tant propagandística (d'aquí surt la denominació de Contuberni de Munic) com repressiva: detencions, multes i confinaments d’un bon nombre dels assistents quan van tornar a Espanya.

La reunió va escenificar la trobada entre oposició interior i exterior i va ser un èxit de l'antifranquisme moderat. Hi havia representades les dues forces hegemòniques a Europa (socialdemocràcia i democràcia cristiana), a més de personalitats i grups liberals i republicans. No hi havia els comunistes, aliens llavors a l'europeisme, ancorats en el mite d'una vaga general que havia d'enderrocar un règim en descomposició i encara lluny de l'eurocomunisme que els enemistaria amb Moscou.

Era un moment àlgid de la guerra freda (el mur de Berlín amb prou feines tenia un any, la crisi dels míssils a Cuba va esclatar poc després), de manera que una dictadura com l'espanyola, que acabava de sortir de l'autarquia, pretenia ser acceptada per les institucions europees com ho havia estat en la dècada anterior per les institucions internacionals. A Munic va quedar fixada la línia vermella, que va servir per totes les successives ampliacions del club europeu: sense democràcia no hi ha integració. Ho va dir Salvador de Madariaga, un dels protagonistes de la reunió: Europa no és només comerç, sinó un espai de llibertats en el qual no hi ha lloc per a les dictadures.

Abans i durant Munic va haver-hi una seriosa divergència entre els republicans de l'exterior i l'oposició de l'interior, que va fer perillar la reunió. Per a l'exili, la sobirania popular és anterior i superior a qualsevol legitimitat institucional. Per a l'interior, n’hi ha prou amb les eleccions lliures de les quals surti un Parlament encara que es mantingui la institució monàrquica. La primera proposta de resolució incloïa “la celebració d'eleccions lliures en unes condicions que assegurin la lliure expressió de l'opinió del poble i l'autodeterminació, o sigui, la lliure elecció de règim, de govern i de les estructures que hagin de regular en un futur la convivència de les comunitats naturals i dels ciutadans a l’Estat futur”. En la resolució aprovada, quedava en “la instauració d'institucions autènticament representatives i democràtiques que garanteixin que el govern es basa en el consentiment dels governats”.

La fórmula ambigua que va permetre mantenir la unitat dels demòcrates va ser, segons Amat, “el preu de la transició”. A l'hora de la veritat el 1978, ningú va demanar el referèndum sobre la forma d’Estat ni sobre la relació de les nacionalitats històriques amb el conjunt d'Espanya. Tot es va donar per subsumit en una Constitució que garantia els drets i les llibertats.

Ha arribat l'hora de trencar amb aquella ambigüitat que va garantir per primera vegada la unitat de l'exili i l'oposició interior enfront de la dictadura? N’hi hauria prou amb una reforma constitucional que fos l'oportunitat per a republicans i independentistes de fer campanya directament a favor de les seves reivindicacions? Quedaria satisfet el dret a decidir en un referèndum que inevitablement també significaria la ratificació de la forma i l'estructura de l’Estat i no de la democràcia com el 1978?

La primavera de Múnich no respon cap d'aquestes preguntes, perquè no és el que correspon a un llibre d'història, però la lectura ajuda a respondre-les i a meditar sobre el consentiment dels governats, condició imprescindible per a la democràcia i expressió arqueològica del dret a decidir tan ben formulat fa 54 anys en aquella reunió del Moviment Europeu.