Gaites llunyanes

Un viatge a Edimburg m'ha permès viure moments d'intensitat èpica. Allà sempre és Braveheart, en contrast amb aquests moments d'anticlímax del procés. I és que sóc un apassionat de les gaites, els tambors i les faldilles (dels regiments escocesos). M'he fet gran (és un dir) amb les gestes dels feroços i temuts highlanders, els guerrers reclutats a les terres altes del país acostumats a carregar old clan style i que han donat alguns dels millors soldats de la història, no només als escocesos, sinó també a l'exèrcit britànic (Tim Newark en el seu indispensable...

Un viatge a Edimburg m'ha permès viure moments d'intensitat èpica. Allà sempre és Braveheart, en contrast amb aquests moments d'anticlímax del procés. I és que sóc un apassionat de les gaites, els tambors i les faldilles (dels regiments escocesos). M'he fet gran (és un dir) amb les gestes dels feroços i temuts highlanders, els guerrers reclutats a les terres altes del país acostumats a carregar old clan style i que han donat alguns dels millors soldats de la història, no només als escocesos, sinó també a l'exèrcit britànic (Tim Newark en el seu indispensable Highlander, the story of the highland soldier, 2009, recomanat pel mateix Bernard Cornwell, assenyala com de sovint, fins i tot a Culloden, es barallaven highlanders als dos bàndols: com en totes les bones famílies).

En parlar d'èpica penso en el sergent James Campbell, a qui únicament la pèrdua del braç esquerre per una bala de canó li va impedir seguir matant francesos amb la seva espasa a Fontenoy (ja era el desè!) o els sis valents del 93è que van aconseguir sengles creus Victoria aquell dia salvatge a la Residència de Lucknow mentre el regiment carregava contra els sipais ("You, bloody murderers!") amb els seus vuit gaiters al capdavant tocant On with the Tartan. Menys coneguda és la terrible experiència dels highlanders del 73è presoners a les masmorres de Tipu Sultan a Seringapatam, que van ser circumcidats en massa per força i en condicions poc higièniques (sembla que els perpetradors ni tan sols es van rentar les mans).

Els presoners de Tipu Sultan van ser circumcidats en massa per força

Es poden imaginar, amb aquestes coses al cap i a la retina encara els monuments a Walter Scott, Livingstone i els caiguts de la Black Watch a la guerra bòer, amb quin entusiasme vaig rebre a Edimburg la notícia que la meva visita de tot just 24 hores coincidia amb la celebració del Grand Tattoo, l'espectacular parada militar que se celebra al famós així anomenat gaitòdrom, a l'esplanada d'accés al castell. Déu existeix, em vaig dir, abans de saber que les entrades estaven exhaurides i a la revenda costaven un ronyó. Un altre s'hauria desanimat, jo no. I menys després de topar de cara a Jeffrey Street amb The Regimental Store, la botiga que subministra roba i efectes els militars i on vaig comprar compulsivament regals inoblidables per a amics com l'editor Daniel Fernández, que sembla que hagi nascut portant el glengarry.

Saltant-me el sopar i diverses obligacions vaig anar a les portes del gaitòdrom confiat que els preus de la revenda baixarien. Vaig acabar pagant 60 euros per una localitat de general i vaig córrer cap on ja sonaven les gaites. Després de molestar tothom vaig seure en una de les altes graderies i em vaig adonar, amb pena, que tothom anava molt abrigat, fins i tot amb barbour i mantes mentre jo vestia encara d'estiu.

Disposat a passar una estona d'apassionada grandesa, em va sorprendre presenciar un benintencionat xou multicultural (East meets West), que incloïa balls indis de Bollywood –em vaig dir que seria una al·lusió al setge de Seringapatam– i xinesos (Lotus Dragon Dancers). Afortunadament, llavors van desfilar els gurkas i, per a la meva alegria, es va efectuar un tan sentit com espectacular homenatge a la Royal Air Force (RAF) amb motiu del 75è aniversari de la Batalla d'Anglaterra.

Vaig acabar d'escalfar-me en la freda nit amb la gran parada final dels regiments escocesos, tot pipes & drums, amb més revolada de faldilles de quadres que la sortida de classe de les teresianes. Vaig recordar oportunament els meus veïns previsors  –a qui els havia agafat una mica de manta– la frase d'aquell major dels highlanders inclinat sobre un orinal: “Uneix-te a un regiment highland, nano. El kilt no té rival per a la fornicació i la diarrea”. Van fer veure que no entenien el meu anglès.

Vaig acabar d'escalfar-me amb la gran parada final dels regiments escocesos

Quan tothom es va posar dret vaig pensar que l'espectacle s'havia acabat, per sort, perquè ja em sortien penellons a les mans. Però va resultar que era perquè interpretaven el God save the Queen. Vaja, em vaig dir, aquí no xiulen l'himne del contrari.

L'endemà vaig visitar el castell, que inclou el National War Museum of Scotland i diversos museus regimentals i és un parc d'atraccions per als que creuen en gestes i herois. Em vaig entusiasmar tant que gairebé perdo l'avió. No els detallaré les espases –una claymore com la que fa servir Liam Neeson/Rob Roy per partir en dos el brivall Archibald/Tim Roth–, piques, faldilles i gaites històriques, i altres coses sorprenents que vaig veure (una bandera de senyals de la guerra zulu!). Si és que estava (dissecat) fins i tot Bob, el gos dels Scott Fusiliers que perseguia bales de canó a Inkerman, i la peülla de l'elefant del 78è de highlanders, mascota que va viure al castell i a qui cuidava el notable bevedor James McIntosh, home i paquiderm bevent junts, el segon ficant la trompa per la finestra de la cantina, aquí mateix.

Ah, els highlanders, quins paios! Vaig recordar la dita "12 highlanders i una gaita fan una rebel·lió" i me'n vaig anar corrent i cantant "Scottish by birth, British by law, Highlander by the grace of God".