Franco i Hitler: un odi interessat
El dictador va respondre la felicitació de Hitler per la victòria feixista a Espanya
L'Eix va ser un espai de desconfiança a tres bandes. Hitler, Mussolini i Franco. El trio volia dominar Europa i perpetuar-se en el tron amb poder absolut. Per això, es necessitaven. Però, al mateix temps que s'enviaven telegrames de felicitació i agraïment, com el que publiquem avui que pertany a la Col·lecció José María Castañé, es colaven espies pel pati de darrere que feien informes sobre les debilitats mútues i quan es giraven es criticaven com si fossin porteres.
Hitler i Mussolini menyspreaven Franco. Tots dos...
L'Eix va ser un espai de desconfiança a tres bandes. Hitler, Mussolini i Franco. El trio volia dominar Europa i perpetuar-se en el tron amb poder absolut. Per això, es necessitaven. Però, al mateix temps que s'enviaven telegrames de felicitació i agraïment, com el que publiquem avui que pertany a la Col·lecció José María Castañé, es colaven espies pel pati de darrere que feien informes sobre les debilitats mútues i quan es giraven es criticaven com si fossin porteres.
Hitler i Mussolini menyspreaven Franco. Tots dos van acabar al sot empassant-se els seus fracassos polítics i militars. L'espanyol va morir al llit després d'haver jugat totes les bases al seu favor: les del feixisme i, després, va endolcir la seva imatge com a protector patern per a la pàtria que ell mai no va tenir a casa, les de les democràcies occidentals.
La noia per festejar als anys trenta era Alemanya. Franco va enviar a Berlín homes de tota confiança i va aconseguir el seu suport. Pel dictador espanyol, l'aliança nazi va ser clau a l'hora de guanyar la guerra. Per Hitler, encara que alguns dels seus col·laboradors li llevessin importància, va ser fonamental tenir sota el seu jou Espanya i Portugal amb dos règims de la seva corda sense necessitat d'envair res.
L'alemany no va trigar a atendre els seus precs sota els efluvis wagnerians de Siegfried. El 24 de juliol de 1936, amb prou feines una setmana després del cop militar, es va decidir. Quan sortia d'una representació de la tercera part de L'Anell del Nibelungs, a Bayreuth, dirigida per Wilhelm Furtwängler, l'esperaven una delegació d'emissaris de Franco amb l'empresari alemany Johannes Bernhardt com a cap visible. Li van demanar 10 avions de transport de més capacitat possible, 20 peces antiaèries de 20 mm, 6 avions de caça Heinkel, metralladores i fusells amb munició en abundància i bombes aèries de diversos tipus, fins a 500 quilos.
Al principi, va dubtar: “Aquesta no és manera de començar una guerra”, va clamar, tal com recull Paul Preston en la seva biografia sobre Franco. Però després, Hitler va doblegar el requeriment. Per començar, 20 avions i 5.000 soldats en una acció d'acord amb el que retrunyia a les seves oïdes. Ho va anomenar Operació Foc Màgic (Unternehmen Feuerzauber), un homenatge a l'heroi amb traces de superhome que travessa les flames per alliberar Brunilda.
Les accions dels alemanys a la guerra van tenir diversos fronts. El més salvatge va ser el bombardeig de Guernica. Però la col·laboració va estar tenyida de constants tibantors que van acabar amb la negativa de Franco a involucrar-se en l'ofensiva europea.
Encara així, va guardar les formes i va enviar un missatge d'agraïment per Hitler tan bon punt va acabar la Guerra Civil que pertany a la col·lecció Castañé i, segons Preston, és desconegut: “En rebre la vostra felicitació i la de la nació alemanya per la victòria final de les nostres armes a Madrid us envio amb la gratitud d'Espanya i la meva personal els sentiments més ferms de l'amistat d'un poble que en els moments difícils ha sabut trobar els seus veritables amics”.
El llenguatge resulta propi de l'afectada verborrea feixista. La realitat de les seves apreciacions cal buscar-la en altres frases. Sobretot, del costat contrari. Per exemple, com la que Hitler va deixar anar quan va conèixer la desaparició d'un altre dels generals colpistes: “La veritable tragèdia per Espanya va ser la mort de Mola, aquí hi havia l'autèntic cervell, el veritable líder. Franco va arribar al cim com Ponç Pilat al Credo”.
Ja coïa entre els nazis la negativa que es va produir a Hendaia el 1940. Allà Franco, es va queixar davant el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, ministre d'Afers exteriors, progermànic i una de les figures més poderoses del règim: “Aquests alemanys ho volen tot sense donar res a canvi”. Ells pensaven el mateix. Segons alguns testimonis, després del fracàs estrepitós d'aquelles converses, Hitler va acabar considerant Franco “un porc jesuïta”. El 1942, també li va dedicar una flor amb tints racistes: “Quan apareix en públic està sempre envoltat de la guàrdia mora. Ha assimilat tot el manierisme de la reialesa i quan torni el rei serà el mosso d'estreps ideal”.
El que tot això prova, a part d'un gust pèssim, és que s'abonaven amb fruïció emmascarada a la hipocresia a la política, les aliances i l'estratègia comuna. Això sí, amb el nas tapat: “Les intencions de Hitler quan es va involucrar en la guerra espanyola responien a tot, menys a l'afecte personal”, comenta Preston.
Nazis i feixistes italians van venir bé pel que van venir. Però com observa Preston en el seu memorable estudi de referència, el que realment va apuntalar el règim va ser la seva aliança amb un altre estat: el Vaticà. Aquí no es van produir fissures. En acabar la guerra, a través de la ràdio, Pius XII, el va consagrar: “Amb goig immens, beneeixo els molt nobles i cristians sentiments que han donat proves inequívoques el cap de l'Estat i tants cavallers”. Amén.