El còmic de la consciència
Deu dibuixants i guionistes retraten en una obra col·lectiva l'impacte de les retallades en l'ajuda a la cooperació després de viatjar als països afectats
Els nens de Burundi no es fan selfies. No tenen iPhone, ni tan sols càmeres dolentes. Al dibuixant David Rubín li va impressionar la sorpresa d'aquells nens en descobrir el seu propi rostre. “Al·lucinaven amb les seves fotos perquè molts d'ells mai s'havien vist les cares. Em va impactar el contrast amb aquesta societat nostra, sobrada d'imatges de nosaltres mateixos. Ells tenen dret a tan poques coses que per no tenir, no tenen ni dret al seu reflex”, explicava Rubín, setmanes després de viatjar per Burundi gràcies a Oxfam Intermón.
Després de la seva experiència va crear la h...
Regístrate gratis para seguir leyendo
Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
Els nens de Burundi no es fan selfies. No tenen iPhone, ni tan sols càmeres dolentes. Al dibuixant David Rubín li va impressionar la sorpresa d'aquells nens en descobrir el seu propi rostre. “Al·lucinaven amb les seves fotos perquè molts d'ells mai s'havien vist les cares. Em va impactar el contrast amb aquesta societat nostra, sobrada d'imatges de nosaltres mateixos. Ells tenen dret a tan poques coses que per no tenir, no tenen ni dret al seu reflex”, explicava Rubín, setmanes després de viatjar per Burundi gràcies a Oxfam Intermón.
Després de la seva experiència va crear la historieta Los niños sin espejo, una de les set peces que conformaran Viñetas de vida, un llibre construït després de la visita de diversos autors de còmic a set països (Sonia Pulido a Colòmbia, Cristina Durán i Miguel Á. Giner a Nicaragua, Miguel Gallardo a la República Dominicana, Antonia Santolaya i Enrique Flores a les Filipines, Paco Roca a Mauritània, Álvaro Ortiz i Isabel Cebrián al Marroc, a més de Rubín a Burundi) per conèixer projectes de cooperació al desenvolupament i l'impacte que han provocat les successives reduccions pressupostàries. “Volíem explicar que la política pública de cooperació al desenvolupament funciona i pot salvar o canviar vides. Els ciutadans no saben que ha estat la més retallada, amb un 70% de reducció acumulada. Darrere de les xifres hi ha històries i famílies, darrere de les retallades hi ha vides que no podem canviar”, exposa Zinnia Quirós Chacón, coordinadora de la campanya "Sí que m'importa", impulsada per Oxfam Intermón per donar suport a la inversió pública en cooperació.
El llibre sortirà al desembre a Astiberri. Però ja es poden descarregar les historietes en una aplicació gratuïta al web de l'organització, com Aquí vive Dios, creada per Miguel Gallardo a partir de la seva estada a la República Dominicana. “Jo no sabia res del país quan hi vaig arribar”, confessa per telèfon. És la mateixa confidència que aireja públicament des de la primera pàgina, on sintetitza amb humor tot el seu coneixement: illa del Carib, golf i resorts, platges precioses, endolls plans, primer punt en què va atracar Colom i dictador sanguinari (Leónidas Trujillo). “Poder anar a un país i veure'l per dins és fascinant. Tot i que no hi havia imatges impactants, hi ha una gran desigualtat. La gent del sud no pot anar a les platges perquè els peatges de l'autopista equivalen al salari d'un mes. I després hi ha la discriminació que pateixen els haitians”, recorda Gallardo, entusiasmat per la iniciativa. “El còmic no es pot quedar en el gueto del còmic. Cal fer entendre a la gent que serveix per a coses diferents que explicar històries de superherois o de nosaltres mateixos”.
Les historietes es poden descarregar de franc en una aplicació. El llibre es publicarà al desembre
Sonia Pulido va ser la primera. L'estiu del 2013 va viatjar a Colòmbia. Quan en va tornar, tenia clar els colors de la seva historieta (vermell, groc i blau: la bandera colombiana), però un embolic d'experiències dures, mirades perdudes, lluites titàniques i violències il·limitades li dificultaven ordir un guió. Després d'un mes de sequera, va crear La madeja, on trasllada tots els sentiments que la van assolar. “Hi havia dies que necessitaries una aturada. Podria explicar coses escabroses, veus la maldat de l'ésser humà sense cap control, però també la força de les dones que, en un país tan masclista, són les que busquen la veritat i la justícia”. L'experiència colombiana la va remoure. “Ha estat un abans i un després. M'ha canviat en el procés creatiu, ja no es tracta només d'aconseguir una narrativa interessant, també de pensar en la finalitat”.