Por de la recessió

Encara que Alemanya s'obstini a negar-ho, la política econòmica d'austeritat total està portant l'eurozona a entrar en una nova fase d'estancament econòmic (i potser recessió) molt més perillosa que les anteriors. I el que és pitjor, amb aquesta estratègia d'ajustos i contraccions fiscals es corre el risc de detonar una nova crisi de deute. Alemanya, reconegut impulsor de l'economia europea, acaba de revisar a la baixa la seva taxa de creixement per aquest any des de l'1,8% a l'1,2% i de cara al 2015 des del 2% a l'1,3%. La incertesa sobre la recuperació, agreujada per la rebaixa alemanya, va ...

Encara que Alemanya s'obstini a negar-ho, la política econòmica d'austeritat total està portant l'eurozona a entrar en una nova fase d'estancament econòmic (i potser recessió) molt més perillosa que les anteriors. I el que és pitjor, amb aquesta estratègia d'ajustos i contraccions fiscals es corre el risc de detonar una nova crisi de deute. Alemanya, reconegut impulsor de l'economia europea, acaba de revisar a la baixa la seva taxa de creixement per aquest any des de l'1,8% a l'1,2% i de cara al 2015 des del 2% a l'1,3%. La incertesa sobre la recuperació, agreujada per la rebaixa alemanya, va sembrar el pànic en totes les Borses mundials, amb caigudes d'entre el 2% i el 4%. Els mercats entenen que l'euro no ha trobat l'estratègia correcta per créixer i que tampoc trobarà el camí a mitjà termini.

Però aquest diagnòstic, que sembla tan clar als analistes dels cinc continents, rellisca sense commoure l'ortodòxia alemanya (estalvi, austeritat, prohibició d'endeutament). Mentre el ministre alemany anunciava les seves previsions, explicava sorprenentment que “no hi ha motiu per canviar la nostra política econòmica i fiscal”. Cal suposar que “la nostra política econòmica” vol dir “la política econòmica de l'euro”; és el que es desprèn de la insistència de la cancellera Merkel en les bondats de l'austeritat, malgrat la tensió ja manifesta en la coalició de Govern.

La veritat és que sí que existeixen raons, i molt poderoses, per dissenyar una altra política econòmica. La primera és que l'estabilitat de la zona euro corre un greu risc amb totes les seves economies nacionals aplicant polítiques procícliques. N'hi ha prou a observar que àrees econòmiques han respost millor a la crisi (el dòlar i la lliura) per entendre que l'ortodòxia econòmica europea és inadequada.

També és perniciosa en termes polítics. De fet, pot deteriorar la unitat europea si, com ja passa, França es nega a acceptar la imposició d'un ajust dràstic i presenta un pressupost raonablement expansiu. Té sentit per a Berlín acorralar el Govern francès amb exigències que París rebutja i que, en el millor dels casos, provocarien una crisi interna de notables conseqüències per a la UE? Per poc que Alemanya s'entossudeixi en la seva intransigència es trobarà no només amb una nova fase d'estancament (a Espanya comença a ser visible la ralentització, amb la caiguda de les exportacions a l'agost), sinó amb un nou episodi de convulsions en els deutes nacionals causat per la por d'una altra recessió.

L'euro demana a crits una altra estratègia. Necessita totes les bateries monetàries que pugui oferir el BCE (incloent-hi la compra de deute), més una política econòmica coordinada dels Governs orientada a estimular la demanda i l'ocupació. I el canvi s'ha d'organitzar amb rapidesa, no al ritme de cims i grups que es demoren per obstrucció política. Tret que l'eurozona es resigni a vegetar com el malalt de l'economia mundial fins al 2020.