Qui vol expulsar Catalunya d’Espanya?

La política en democràcia és l'acció que s'ocupa de les qüestions públiques i que es desenvolupa entre uns escassos marges que són els que la realitat li imposa. Normalment, ens ofereixen poques sorpreses les nostres democràcies occidentals. És possible que això sigui una sort, pel grau que té de previsible i especialment pel que comporta de normalitat. El que és una evidència és que sortir d'aquests marges només passa en situacions excepcionals i normalment respon a conjuntures de crisis socials, econòmiques o institucionals, en més o menys mesura, rellevants.

A Catalunya la política h...

La política en democràcia és l'acció que s'ocupa de les qüestions públiques i que es desenvolupa entre uns escassos marges que són els que la realitat li imposa. Normalment, ens ofereixen poques sorpreses les nostres democràcies occidentals. És possible que això sigui una sort, pel grau que té de previsible i especialment pel que comporta de normalitat. El que és una evidència és que sortir d'aquests marges només passa en situacions excepcionals i normalment respon a conjuntures de crisis socials, econòmiques o institucionals, en més o menys mesura, rellevants.

A Catalunya la política ha estat tradicionalment previsible i, malgrat el que uns quants volen fer creure des de fa uns anys, en les últimes tres dècades la política catalana ha estat, també en el seu discurs nacionalista, enormement realista i sense oferir sorpreses rellevants. Fins i tot aquests últims anys, en què la discussió sobre el nou Estat va absorbir una part important del protagonisme mediàtic i també va ocupar intensament el debat i les estratègies polítiques, el resultat va ser, coherentment amb la nostra tradició, previsible i pragmàtic. No obstant això, no és menys cert que aquest procés va deixar una sensació nova entre la ciutadania del país. D'una banda, uns es van mostrar especialment sensibles a la fatiga política davant el debat públic que va provocar l’Estat. De l’altra, altres sectors es van mostrar decebuts pel resultat obtingut en aquest procés, en el sentit que una part de les expectatives posades en redissenyar l'autogovern català no només no van arribar a complir-se, sinó que van ser utilitzades intencionadament des d'algunes posicions ideològiques per tensar la política espanyola. Això sí, a costa d'erosionar la imatge de Catalunya i d'abocar falsedats sistemàtiques sobre aquesta realitat, amb l'únic objectiu de treure rèdits partidistes a Espanya.

La societat catalana ha estat enormement pacient els últims anys amb aquests fets. La indignació hi ha estat, però no s'ha manifestat col·lectivament. Fins i tot les opinions expressades des de tribunes públiques per polítics, analistes i comentaristes sobre aquesta qüestió han estat –com sempre, amb poques excepcions– d'una gran prudència. La prudència ha estat tanta –només cal mirar les hemeroteques– que en més d'una ocasió el que els escriu ha estat envaït pel dubte –recordant les paraules de Jordi Carbonell aquell 11 de setembre del 1976– de si tanta prudència no estarà convertint-nos en traïdors. No és només una idea de traïció aplicada a una pàtria, sinó a uns principis del que han de ser la democràcia i el pluralisme polític, i també a les mateixes idees del que hauria de ser un Estat plurinacional.

La sensació en aquests últims mesos és que tanta correcció ha començat a arribar a la seva fi. Determinats sectors que exerceixen una funció clara de lideratge social i polític a Catalunya ja estan farts de tanta difamació i menyspreu , elements que poden convertir-se en la gota que faci vessar el got i modifiqui la previsibilitat política que ha caracteritzat aquest país. Evidentment, la prova d'això que dic la tindrem amb la resposta del Tribunal Constitucional en relació amb els diferents recursos presentats contra l’Estatut català. Hi ha qui traurà ferro a la qüestió i proclamarà que el que passi amb aquests recursos ha d'interpretar-se només en clau jurídica i no política i que una resposta política contrària a aquestes sentències seria desmesurada i impròpia d'una situació com la que ens ocupa. Qui raoni així, o bé és un ignorant polític o bé algú a qui tampoc no li importa mentir sobre la realitat. No crec que hi hagi cap constitucionalista de prestigi que pugui negar la rellevància d'haver d’emetre una resolució sobre un recurs d'una llei orgànica que ha estat confirmada per la ciutadania. Per entendre'ns: no és el mateix declarar inconstitucional una llei aprovada pel Parlament, que una llei que té el suport directe de la ciutadania. La col·lisió de legitimitats és excessiva, i amb seguretat no es pot tenir l'esperança que un recurs que retalli l’Estatut català no activi a Catalunya un sentiment i un estat d'ànim abans desconeguts.

Serà la primera vegada que una decisió del Constitucional podrà desautoritzar directament una decisió adoptada directament per la ciutadania mitjançant referèndum. No sé si constitucionalment podríem referir-nos a una col·lisió entre el demos sobirà i l'organisme garant del sistema constitucional. Però, en qualsevol cas, i atenent la nostra tradició política liberal que concep que la sobirania emana dels ciutadans, no crec que ningú pugui negar la rellevància i l'excepcionalitat de la situació. Precisament, d'aquesta rellevància i excepcionalitat brolla la previsió hipotètica del conflicte. I del conflicte és d'on pot emergir la imprevisibilitat que pot trencar el que ha estat la política catalana durant dècades.

Trencar l’Estatut, esquerdar el model estatutari que va néixer l'any passat, que van aprovar les Corts i que el poble català va confirmar, és un missatge massa inequívoc en el sentit que aquesta Catalunya no cap a Espanya. No és Catalunya la que aposta per sortir d’Espanya, és Espanya la que expulsa Catalunya. Té raó el president José Montilla quan denuncia que aquells que plantegen que "el que guanya Catalunya amb l’Estatut ho perd Espanya" són els que expulsen Catalunya d’Espanya. Però si efectivament aquesta lògica s'acaba imposant i el Tribunal Constitucional modifica o deixa a la interpretació política de cada moment el cos de l’Estatut, serà molt difícil que entre una majoria important dels catalans no arreli la sensació que aquesta Catalunya que imaginem en l’Estatut no té possibilitat en l’Espanya actual. I si a aquest escenari, hi afegim els amics de la COPE, els reportatges de Telemadrid, les dificultats per desenvolupar a Catalunya infraestructures de comunicació de primer nivell i en igualtat de condicions amb Madrid, un finançament autonòmic insuficient, i tantes altres coses, les conseqüències per a la política catalana poden començar a ser menys previsibles del que han estat en aquestes últimes dècades. Algú hauria de prendre nota de tot plegat.

jspicanyol@hotmail.com