El dia que no pot ser anomenat

“Ens sap greu proposar-vos-ho, sabent que coincideix amb la setmana d’el-dia-que-no-pot-ser-anomenat”. Qui signava el correu en qüestió es referia al dissabte següent, aquell dia en què se suposava que les persones que acabàvem de ser convidades a la taula rodona tindríem un espai segur de visibilització pel fet de formar part del gènere femení. La xerrada que ens suggerien abordava temes de ficció i, per tant, que fóssim totes autores era una coincidència; tot i així, 24 hores després de rebre la proposta, aquesta quedava desmantellada: les cinc teníem incompatibilitats logístiques que ens impedien acceptar la invitació. Avui encara m’envaeix el dubte de si les raons que vam al·legar eren certes o només excuses per evitar comprometre’ns amb un acte que, per qüestions de calendari, podia interpretar-se com que participàvem del circ hipòcrita que és la celebració d’el-dia-que-ja-no-ens-representa.

La queixa del feminisme envers tots els esdeveniments i el desplegament de focs artificials i punys alçats en el-dia-del-que-tothom-fa-bandera-i-després-se-n’oblida no és nova i fa temps que comença a ressonar. La periodista Suzanne Moore ja va manifestar-ne el descrèdit en un article a The Guardian, titulat “International Women’s Day? How about a day off from feminism instead?” i datat el 2013. Fa dotze anys, Moore assenyalava que no tenia cap mena de sentit posar una marca a l’agenda si la militància no esdevenia una pràctica atemporal. A “The emptiness of International Women’s Day”, publicat a The Critic, Nina Welsch alerta que festejar el-dia-amb-què-no-ens-identifiquem-del-tot només reprodueix el “feminisme de sostre de vidre”, terme encunyat per l’activista Julie Bindel que denuncia les limitacions d’alguns col·lectius de dones per ascendir i progressar en determinats àmbits vitals. Amb la mercantilització d’el-dia-que-cada-vegada-ens-allunya-més als països del primer món, el discurs s’ha desplaçat: ja no protestem contra les des­igualtats de gènere ni incorporem una mirada feminista interclassista, sinó que passegem referents d’èxit que, casualitat!, són blanques i criades en contextos privilegiats: Lady Gaga, Melinda Gates o la primera astronauta de qui tothom oblidarà el nom l’endemà.

És evident que cal batallar i recuperar els orígens i les forces motrius d’el-dia-que-tant-s’ha-desvirtuat, i del qual ara només queda una despolitització al ritme del reggaetón del moment. Però potser també cal plantejar-se si, mentre H&M fa més diners venent samarretes amb la consigna FEMINIST en una hora que la majoria dels mortals en tota la seva vida laboral, donar l’esquena és la millor de les opcions. Perquè una cosa és desaparèixer i l’altra fer-se notar a través del buit; la primera no té presència, i la segona és una absència que pesa i molesta. Dit d’altra manera: no és el mateix no sortir als carrers que organitzar-nos per tallar-los durant sis hores i refugiar-nos a casa. Almenys, aquelles xapes tan ben dissenyades i que reparteixen de franc les marques, les recollirà algú altre.