‘El barquer’: Dolor, desig, família i terrorisme a Irlanda del Nord

“Whatever you say, say nothing” (Diguis el que diguis, no diguis res). Quan accedim a la Sala Fabià Puigserver, ens rep un gran teló ple de grafitis i missatges polítics. La data és agost del 1981, el lloc és Irlanda del Nord: ens trobem a l’epicentre espaciotemporal del conflicte nord-irlandès. Bobby Sands ha mort, fa uns mesos, després de seixanta-sis dies de vaga de fam a la presó. La família Carney es desperta il·lusionada davant del dia de collita que els espera: és la gran festa de l’any, un ritual agrari, social i familiar. El barquer suposa la segona trobada de Julio Manrique amb el dramaturg anglès Jez Butterworth, després de Jerusalem (Festival Grec, 2019). Som davant del gran muntatge de la temporada del Lliure: dinou intèrprets a escena, gran escenografia de Lluc Castells, tres hores i mitja de durada.

L’autor situa una història de política i violència al cor d’una llar aparentment feliç. Quinn Carney (Roger Casamajor) ha acollit la seva cunyada Caitlin (Mima Riera) a casa: el germà d’ell i marit d’ella fa deu anys que està desaparegut. La família és gran, sorollosa i multigeneracional: un dels encerts del muntatge és el repartiment, on brillen totes les edats. Entre les veteranes, Imma Colomer retrata una tieta Pat rabiosa i política, que demostra que l’activisme no té edat (que bé que es caga en els anglesos), i Anna Güell és una tieta Maggie Faraway que transita entre l’absència i els poders endevinatoris: poseu una tieta mèdium a la vostra vida. Les nenes de la família (esplèndides totes) s’alegren moltíssim quan la tieta Maggie torna momentàniament dels seus viatges siderals i els explica històries del passat i del futur. Carles Martínez encarna amb ofici l’oncle Patrick, home culte i divertit, sempre amb una anècdota a punt, que introduirà la història del barquer Caront que dona títol a l’obra.

Tot i ser molt coral, el repartiment està encapçalat per uns Roger Casamajor i Mima Riera molt afinats amb la seva història de desig reprimit: l’esposa d’ell (Marta Marco) fa anys que conviu amb la depressió, i tancada a la seva habitació ha deixat que la Caitlin acabi portant la casa i, de passada, el cor del seu marit. Entre els joves destaquen un electritzant Marc Soler i una Lua Amat que, com acostuma a passar en qualsevol família nombrosa, es debat entre el seu propi desig i el deure d’actuar com a segona mare de les petites.

El text de Jez Butterworth és llarg i ambiciós, i durant tres actes va cimentant una història de terrorisme, confidents i traïció: l’aparició de Muldoon (Ernest Villegas) amb una mala notícia revela que aquí tant els bons com els dolents són del mateix bàndol. És a dir, de l’IRA. Julio Manrique ens torna a demostrar que és un bon director d’actors, i que sap compondre un muntatge àgil i molt resolutiu. Crec que es queda a mig camí amb la proposta escenogràfica: la llar familiar està envoltada de fang, i en comptades ocasions els personatges trenquen la il·lusió i hi posen els peus. La cosa podia donar molt més de si. El principal desencert, tanmateix, prové del mateix text: després de tres hores construint un món, Butterworth ho destrueix tot en els últims cinc minuts, amb un final precipitat, inversemblant i ridícul. El truc escenogràfic tampoc hi ajuda, però no passa res: subratllar l’efectisme de la imatge final assegura una ovació més gran.