Amb El Molino o sense, aquell Paral·lel no tornarà

Els experts en això del negoci de les arts escèniques i del món de l’espectacle en general tenen clar que una gran concentració de sales en un espai reduït és clau per provocar que la gent vagi més al teatre, perquè, diuen, es produeix un efecte de contagi: quan surts d’una, veus què passa a les altres i t’entren ganes d’anar-hi. Això és el que passa al West End de Londres i al seu theatreland, a Broadway, a Nova York, i a la Gran Vía de Madrid. I és el que passava al Paral·lel durant els primers 40 anys del segle XX. Hi ha havia una quinzena llarga de teatres, de caire popular, alguns amb aforaments de fins a 6.000 espectadors, com l’Olympia, que no tancaven mai. Ara els pots comptar amb els dits d’una mà: cinc.

El Molino ha representat durant molts anys l’anhel de molta gent per recuperar aquell Paral·lel, canalla, políticament incorrecte i molt dinàmic, amb teatres que s’adaptaven als gustos del públic i, per tant, popular. Però aquell Paral·lel, que podem llegir a Vida privada, a Mirall trencat o a les novel·les de Juli Vallmitjana, és impossible que torni, almenys en el curt o mitjà termini.

D’entrada, Barcelona no té el fervor teatral d’aquella època, tan menystingut per la intel·lectualitat noucentista del moment, que desdenyaven el Pa­ral·lel com a concepte, per barroer i vulgar. Tampoc no hi ha empresaris disposats a invertir pela llarga en el negoci. Quants anys fa que no obre un gran teatre a la ciutat? El Teatre Principal, a la Rambla, espera el seu torn: a finals del 2021 l’alcaldessa Ada Colau s’hi va fer fotos i es va anunciar que el 2024 tornaria a aixecar el teló després d’una inversió de 25 milions d’euros. Som a finals del 2024 i encara l’esperem.

Als anys vint del segle passat no hi havia tele ni plataformes, i els barcelonins sortien a divertir-se al Paral·lel. S’hi podia trobar de tot i molt més: circ, mim, cabaret, cuplet, però també la Margarida Xirgu i les estrenes de l’últim Guimerà. Hi havia prostitució, drogues, l’hampa i el millor de cada casa, a més d’una llavor revolucionària que el franquisme es va encarregar de sepultar. Així, del 1939 fins als anys vuitanta, amb el sorgiment del Barcelona, posa’t guapa, tot aquell escenari fastuós eminentment teatral es va anar esllanguint fins a desaparèixer.

L’Ajuntament ha orquestrat diversos plans a l’avinguda. Ha aconseguit reobrir el que va ser el Teatre Espanyol, ara Paral·lel 62, i fa el segon intent amb El Molino. Cap d’ells dedicat al tea­tre. El consistori també és propietari de l’Arnau, que no hi ha manera de tornar-lo a aixecar, tot i la pressió dels veïns. Al seu costat, sobreviuen el Victòria, en mans del Mago Pop, per molt que ara hi hagi Mar i cel, l’Apolo, controlat pel grup madrileny Smedia, factoria de musicals, i el Condal, que és de Focus. A l’off de l’avinguda tenim el Tantarantana, sala de proximitat, que va estar a punt de tancar davant l’escomesa d’un fons voltor. Recuperar el Talia, el Còmic o l’Olympia seria impossible: no en queda res i, al seu lloc, hi ha nous edificis. Tot nou i lleig, tot ben polit.