Neus Masdeu porta la seva obra on els seitons van a la baixa a la llotja d’Arenys de Mar

Dissabte passat era festa major a Arenys de Mar. Era, tambe, el Festival Poesia i +. I la Neus Masdeu, artista visual, performàtica, pluridisciplinar arenyenca va obsquiar el seu poble (veïns, familiars, amics, gent del sector del peix..., però també algun periodista infiltrat... Ah! i l’alcalde!) amb... l’exposició d’un pla de negoci! Un estudi de mercat amb power points, dades, percentatges, argumentació, justificacions: allò no podia fallar, era un win-win! I, a la vegada, també va ser una lliçó d’història, un recorregut nostàlgic per la seva vida i la del seus, una reivindicació de la sostenibilitat, una desfilada de moda (bé, si més no, de samarretes coorporatives), una subhasta a viva veu, una proposta gastronòmica i (moment clau, tot s’ha de dir) una degustació de deliciosos “Setions Masdeu, hola i adeu”, la marca de l’empresa conservera de la qual va fer tota aquesta presentació en format casament (una quinzena de taules de nou persones).

“Aquí no interpreto”, explica la creadora. “Soc jo, més o menys, i intento que el públic visqui una realitat”. En realitat, però, és ella i tot el seu equip, començant pel seu pare, Josep Masdeu, qui puja a la tarima (allà on en casaments importants, com aquest, amb 140 comensals) hi hauria l’orquestra, i explica com es feia la subhasta del peix, allà mateix, perquè el lloc de la representació-exposició és la mateixa llotja del peix d’Arenys. “Sis-mil” —crida, i, braç aixecat, comença a descomptar (són subhastes a la baixa, al contrari que les d’art):— nou, vuit, set... cinc mil —i altra vegada a descomptar:— nou, vuit, set...” Fins que algú compra. Adjudicat! La següent...! El senyor Masdeu, de fet, va ser un dels últims subhastadors a viva veu de la llotja d’Arenys (l’home es trobava com a casa, esclar): “Ell va fer aquesta feina i no va tenir cap problema a participar del negoci —bé, de la representació—: també va ser-hi al Lliure durant el cicle Katharsis, i hi serà a la presentació que farà a la terrasseta del Centre de les Arts Lliures a finals de setembre”.

Així, doncs, tot és real? “Tot”, revela la Neus. “Bé, els 600 euros en bitllets que donem a cada espectador per participar a la subhasta són falsos, això sí...” I alguna cosa més. “Però la baixada de moral que vaig patir el 2021, quan em vaig proposar fer-me empresària, vaig anar a Barcelona activa, vaig fer el pla de negoci, vaig buscar finançament, proveïdors... Tot això és ben cert, per això dic que no interpreto”.

Tot plegat, aquesta no-interpretació és una representació popular, oberta i participativa: és teatre documental, és teatre visual, és performance. Els comensals (els espectadors) escolten, s’entendreixen, riuen, s’assabenten de coses interessants: o algú sabia que el mes bo per a la sípia és abril? O que els llenguados venen al desembre? I les orades, cap a la tardor...?... És Neus Masdeu en estat pur. Acabada, com qui diu, La festa del llagostí, un sentit homenatge a Carles Santos pels carrers de la Ribera, a Barcelona, dins d’aquest Grec, recupera aquesta funció culinària. Si al Grec es van menjar llagostins, aquí no ens vam quedar curts de seitons. Tal qual: les taules reben enormes plates amb el producte estrella del merchandising: filet de seitó amb oli d’oliva i ratlladira de llima i gingebre; fórmula de patates xips amb olives i seitons; i Gilda de seitó clàssica, tot regat, evidentment, amb vermut de la casa (L’Espinaler, en aquest cas). Enredats en un gairebé imperceptible fil musical molt de casament (Toda una vida, Il moooondo..., Si tú me dices ven, Nino Bravo, parole, parole...) les estrelles de la funció van dir hola i adeu sense assabentar-nos. “El fet del menjar com a acte social és una altra de les vessants que m’interessen”, diu, encara que ens ha quedat claríssim, la Neus. “El fet popular gastronòmic fa que coses en teoria avorrides —estem parlant d’un pla de negoci...!— esdevingui una cosa divertida”.

Tot està estudiat i valorat al mil·límetre. Una feina grossa, la que hi ha al darrere. Fins i tot una subvenció I+D pescada a última hora (“fa dos dies!”) per ser una empresa respectuosa amb el medi ambient. I el logo, la mascota, les samarretes, la targeta d’empresa, l’himne... I, no oblidem que l’obra forma part del Festival Poesia i +, un poema escrit i recitat per Josep Pedrals, una oda al seitó al més pur estil del poeta barceloní, una joia subhastada i adjudicada per uns quants milers d’euromasdeus allà, a viva veu, a la llotja de peix. (Al febrer, asseguren, trobarem aquestes cridaneres llaunes... als supermercats!).