Per a què serveixen els llibres?

Els llibres ens han convertit en lectors. Han transformat profundament el nostre coneixement del món i han contribuït decisivament a la nostra formació social i cultural. Dues escenes ben diferents, protagonitzades per infants, parlen de la relació, tan estreta, que s’estableix entre lectors, llibres i vida. Escrites amb vint anys de diferència, les dues presenten la lectura com un refugi davant del món dels adults, un recer on construir-se una identitat i créixer. La primera és protagonitzada per Matilde, una nena extraordinària que ha tingut la desgràcia de néixer en una família mediocre, que la menysté. Als tres anys, com que no troba llibres a casa —només hi ha un receptari de cuina—, s’escapa cada tarda a la biblioteca, on devora tot el que li cau a les mans. El seu personatge preferit és Pickwick, de Dickens, perquè la fa riure. La segona té lloc en un espai més proper: un poble de costa on viu Anna K., una nena preciosa, resultat d’una relació incestuosa. Un dia estrany, Anna K. puja, aterrida, les escales de la biblioteca municipal i prova de llegir per entendre tot el que es mou dins seu, sense ordre ni concert. Anna K. no tornarà a la biblioteca, però la seva vida, tenyida de melodrama, mai més no serà igual. En aquestes dues escenes, les protagonistes de Matilda, de Roald Dahl, i Anna K., de Martí Rosselló, revelen amb molta gràcia la fascinació que provoca la lectura en l’ésser humà, una espècie que, com recorda Irene Vallejo a Manifiesto por la lectura, és tan fràgil que necessita la paraula com a salvavides per al naufragi.

Els darrers anys han aparegut diversos estudis que destaquen, un cop més, la importància del llibre en l’ensenyament i en la cultura, així com el seu valor terapèutic i social. Són treballs que afegeixen matisos i variacions als estudis, ja clàssics, sobre la història de la lectura d’Alberto Manguel, Gugliemo Cavallo i Roger Chartier, i Martyn Lyons, que fan balanç de 6.000 anys de lletra escrita en el món occidental. Al segle XXI, el tema central de la reflexió ha estat, sens dubte, l’aparició del llibre digital i de les primeres plataformes d’escriptura generativa. Una de les observacions més compartides afecta la materialitat del suport. Per primer cop, tenim un tipus de lectura, la digital, que separa l’objecte del text: el lector ja no pot identificar, a partir del suport, el discurs. A la pantalla no veiem com està disposat el text, l’arquitectura textual desapareix. Això implica una pràctica de lectura diferent, hipertextual, més fragmentària i dispersa.

Roger Chartier, a Libro, lectura y cultura escrita. Breve diccionario oral (2021), adverteix del risc que suposaria que la lectura digital suplantés la lectura del llibre en paper. En la seva anàlisi intenta comprendre la lògica que regula determinats gestos i pràctiques lectores, tenint en compte tant la seva dimensió material com les representacions socials que se n’han fet. Chartier ens fa veure la necessitat, que tenim com a lectors, de parar atenció a la forma del llibre, la distribució de la pàgina, l’enquadernació o el disseny. Ens fa fixar en l’arquitectura textual del llibre, que implica una determinada relació entre les parts que el componen (capítol, paràgraf, frase).

El retorn a la dimensió material de la lectura es pot relacionar, també, amb la necessitat de presència en un món cada vegada més virtual. Així, els llibres poden ser vistos com a “cossos” a partir dels quals ens relacionem, pensem i interactuem amb l’entorn. Uns cossos gràcies als quals fem una activitat tant al marge, o inoportuna, com la lectura. Al llibre Cultura lectora i educació, editat per Jordi Garcia Farrero i Maria Marcos Fernàndez, la lectura es relaciona amb formes de resistència pedagògica. Raúl Navarro, Karine Rivas i Jordi Gracia subratllen que cal veure-la com un antídot a la crisi de la narrativitat i a l’homogeneïtzació de la subjectivitat que afecta, sobretot, els joves. Partint de les observacions de Lola López Mondéjar (a Sin relato, 2025) i Mark Fisher (a Realisme capitalista: no hi ha alternativa?, 2018), consideren que la lectura és una pràctica inoportuna. Ho és perquè exigeix aïllament, desacceleració i concentració, unes caracterítiques contràries a la lògica del capitalisme tardà. Per aquest motiu pot ajudar a combatre la sensació d’“impotència reflexiva” que experimenten molts joves i que dificulta la seva formació.

La flexibilització a les aules i dels mètodes d’ensenyament promou una lectura lliure i voluntària

Un dels principals efectes que experimentem en llegir és la desconnexió, en un doble sentit: respecte a un mateix i respecte al món. Aquest efecte, que proporciona benestar, ens pot ajudar a desenvolupar l’empatia. L’antropòloga Michèle Petit, a El arte de la lectura en tiempos de crisis, publicat a l’inici de la crisi financera, recorda moments crítics, provocats per guerres o problemes econòmics, en què hi va haver un increment de la lectura. Les diverses experiències que recull, que tenen lloc en diferents punts del món, li permeten subratllar els valors terapèutics de la lectura i destacar-ne la dimensió antropològica. En moments difícils, els lectors trobaven en la lectura un espai de mediació ficcional i simbòlica que els permetia “existir”, construir-se un lloc. Més recentment, la relació entre la lectura i la salut ha estat el centre d’El regal de la lectura, del lingüista Sebastià Serrano. S’hi explica un cas real ocorregut al segle XIX: el protagonista, Claude, es refà d’un ictus i recupera l’articulació correcta de la parla gràcies a la lectura, en unes sessions terapèutiques impartides per una especialista en dicció que treballa per a la Comédie Française.

Indissociable del procés d’alfabetització massiva iniciat, en el món occidental, al segle XIX, la lectura té una evident dimensió política. El sociòleg Joaquín Rodríguez va encunyar, el 2022, el terme lectocràcia per referir-se a l’exercici de la lectura com a fonament crític que permet soscavar les conviccions més arrelades i combatre la desinformació. Aquesta pràctica s’allunya d’una visió purament domesticadora de l’aprenentatge lector i implica entendre’l com una experiència vertaderament democratitzadora. En aquesta línia, la pedagoga Mar Esteve, a L’escola, casa de lectura, recorda que la lectura activa inclou la possibilitat de construcció moral i la pràctica de l’hospitalitat.

L’any 1992, l’escriptor i professor Daniel Pennac publicava Com una novel·la, un assaig de gran influència que es va interpretar com un al·legat a favor de la llibertat en la manera de llegir. Basant-se en la seva experiència com a (mal) lector, l’autor dessacralitzava el llibre per mitjà d’un decàleg de drets dels lectors, que incloïen opcions com ara saltar-se pàgines, no acabar els llibres o llegir en qualsevol lloc. Es tracta d’un decàleg que, trenta-quatre anys després, ningú no qüestionaria, atesa la flexibilització que s’ha produït tant a les aules com en la diversificació dels mètodes d’ensenyament, que privilegien l’opció de la lectura lliure i voluntària. El pedagog Joan Portell i el neurocientífic Michel Desmurget han recollit propostes didàctiques diverses a Llegim? Com fer lectors entusiastes i Feu-los llegir! Més llibres i menys pantalles. Tots dos defensen la utilitat pública de la lectura per plaer, a la vegada que denuncien les conseqüències que el declivi en l’hàbit lector té en el rendiment escolar.

A Occident, l’edat d’or dels llibres, explica Martyn Lyons a Una historia de la lectura y de la escritura, va tenir lloc entre 1880 i 1930. Va ser en aquest període que la primera generació alfabetitzada massivament va accedir als llibres. Aquest accés implicava, tanmateix, una jerarquització en funció de les tries lectores. Les lectures dels herois i les heroïnes de l’època ens serveixen per identificar-los socialment. Així, per exemple, els gustos lectors de La niña gorda (1917), de Santiago Rusiñol, filla d’un lliurepensador de Gràcia, són antagònics als de Zeni de Vals (1935), de Francesc Trabal, fill d’un burgès industrial. Mentre que les novel·les de fulletó, que són de temàtica sentimental, convertiran la Niña en una madame Bovary bleda i ridícula, triar Goethe permet a Zeni apropar-se a Joana, amb la certitud de qui sap que la tria implica un galanteig segur. En la literatura de Trabal, llegir llibres, recomanar-los i intercanviar-los és una marca inequívoca d’identitat social. Aquests intercanvis, a més, es produeixen en espais culturals prou exclusius —Vera, una altra de les noies festejades per Zeni, va a la biblioteca de l’acadèmia sabent que “la tradició afirmava que una noia que hi llegia, allí mateix, vint-i-tres llibres, no quedava per vestir sants.”

En contra d’una visió elitista del llibre, i de la lectura, es van impulsar les edicions de llibres de butxaca, iniciades per Penguin el 1935, i els clubs de lectura. Aquests darrers, en el sentit de trobades informals per comentar un llibre, es van desenvolupar als anys noranta i s’han popularitzat els últims anys. Emulant els programes televisius conduïts per Bernard Pivot, Joaquín Soler Serrano, Emili Manzano o Anna Guitart, els clubs permeten socialitzar el que Montserrat Roig va anomenar “el vici compartit de llegir” i crear comunitats lectores, que poden estar vinculades a temàtiques o col·lectius concrets. En aquest sentit, impliquen una ampliació dels espais on llegim i es poden relacionar amb altres iniciatives de lectura col·lectiva, com les que recull Thibault Le Page a Lire ensemble (2026), inspirades en pràctiques artístiques, o la plataforma Lire pour Relier, crea­da per Régine Detambel durant la pandèmia de covid, un voluntariat de lectors que, assessorats per psicòlegs, llegien obres literàries a interns en residències. Per la seva banda, el Museu Nacio­nal d’Art de Catalunya organitza les Reading Par­ties, que combinen una part de lectura en silenci a dins del museu amb una xerrada sobre art i salut mental. Guanyant espais, diversificant-se, i arrelant dins de tots nosaltres, la lectura ens emancipa i ens ajuda a comprendre el sentit vital d’una cultura.