Goethe, mandarí de les lletres

Quan els homes de lletres tenien prestigi, posseïen una autoritat intel·lectual i moral que podia grandejar la carrera de qualsevol, però igualment arruïnar-la. És difícil pensar que, quan han passat molts anys, una obra literària de qualitat no arribi a la superfície de l’oceà literari, però a curt i mitjà termini hi ha obres i autors que haurien pogut ser coneguts, apreciats i divulgats al seu temps, i que han hagut d’esperar allò que en diem “posteritat” per assolir èxit i anomenada. Hi ha dos casos vinculats a Goethe (1749-1832) que resulten de certa rellevància. Els dos són avui considerats autors tant o més importants que el conseller de Weimar, però en vida no van passar de ser admirats pels amics i, en el millor dels casos, per una colla de lectors d’àmbit local. Són Friedrich Hölderlin (1770-1843) i Heinrich von Kleist (1777-1811).

Hölderlin va passar una tarda de novembre de 1794 a visitar el seu mentor, padrí i quasi pare putatiu Schiller al domicili de Weimar, i hi va trobar, a més del seu amic, un home imponent que no coneixia. Hölderlin hi havia portat un llarg passatge de la seva futura novel·la Hiperió, o l’eremita a Grècia —més significativa que significant—, publicat a la revista Thalia, que dirigia Schiller. El desconegut va agafar-la, en va llegir dos o tres paràgrafs i va deixar-la quasi despectivament sobre una taula: així era l’olímpic. Aquell vespre, Hölderlin va passar per la taverna on solia trobar-se amb la colla, i va saber que l’home que havia topat a la casa de Schiller era Goe­the: llavors ningú no sabia quina cara tenia la gent famosa. Hölderlin va tenir una esgarrifança perquè tothom atorgava a Goe­the el paper de mandarí suprem de les lletres alemanyes. Va escriure una carta al seu amic Neuffer en aquests termes: “Si hagués sabut el que ara sé, m’hauria tornat blanc com la cera”. Més endavant es van tornar a veure i es van reconèixer, però quan ­Schiller va ensenyar a Goethe els poemes ‘El passejant’ i ‘A l’èter’, Goethe va considerar que estaven massa inflats d’emoció —llavors Goethe ja s’havia declarat un antiromàntic serè, a pesar dels seus orígens esvalotats, com es veu al Werther—, i després de 1797 ja no va tenir cap altra notícia ni de l’obra ni de Hölderlin. Si Goethe hagués dit d’aquest una sola paraula d’admiració, l’obra de Hölderlin hauria estat publicada i difosa per tot Alemanya: en ple ús de les facultats mentals, aquest només va veure publicades Hiperió i les traduccions de Sòfocles. Quan Hölderlin ja havia perdut el seny, refugiat a la casa d’un fuster a Tübingen, es va editar, pels bons oficis d’una colla d’amics, entre ells els germans Brentano, l’únic recull de poemes seus publicats en vida (Stuttgart i Tübingen, Cotta, 1826): una raresa bibliogràfica superlativa.

A Catalunya no hem tingut gaires homes de lletres amb prou prestigi com per exaltar un autor o fer-lo caure de l’escambell

No va ser gaire diferent el cas de Heinrich von Kleist. Goe­the estava al corrent de tot el que es publicava en llengua alemanya —i en altres llengües— i va llegir o assistir a representacions del teatre de Kleist, que és un dels autors més “revolucionaris” de les generacions romàntiques. Potser no es van conèixer mai personalment, però un amic del conseller li va enviar dues obres de Kleist, Amfitrió i El càntir trencat, perquè les considerés. Havent llegit la primera d’aquestes peces dramàtiques, Goethe va expressar al seu amic, desagradós, que allò li semblava “una Verwirrung der Gefühl”, una tribulació dels sentiments, i “un meteorit significatiu, però no reeixit, d’un nou univers literari”. Aquest nou “univers” era el que esqueia al romanticisme, del qual Goe­the havia abjurat després d’haver escrit, de jove, aquell Werther que havia portat al suïcidi més d’un enamorat no correspost. Goethe encara va reaccionar amb més despit davant el drama de Kleist Das Käthchen von Heilbronn, que va llegir cap al mateix temps. Va dir: “Quina estrambòtica barreja de seny i rauxa!”, i va llençar el llibre al foc perquè ja en tenia molts.

Goethe només la va encertar en el fet que algunes de les obres per a l’escena de Kleist eren quasi impossibles de representar —en especial el drama dedicat a les amazones, Penthesilea (grandiosa traducció al català de Feliu Formosa)—, i ell mateix, a la cort de Weimar i sota la seva direcció, va fer representar a contracor la millor de les comèdies de Kleist, El càntir trencat, ara canònica. El suport que va donar a aquesta nova literatura —la de Kleist, amb el temps, seria un model per a Kafka, sobretot la gran novel·la Mi­chael Kohlhaas (en català a L’Avenç; en castellà a Alba)— va ser desmenjat i feble. Si li hagués donat un suport decidit, hauria convertit Kleist, en vida seva, en un autor de culte, com ho és des de fa un segle, no gaire més.

A Catalunya no hem tingut gaires homes de lletres amb prou prestigi com per exaltar un autor o fer-lo caure de l’escambell. El més notable, sens dubte, va ser Carles Riba, a la mort del qual Joan Oliver, que no era precisament sentimental, va exclamar: “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré? Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?” Però la crítica literària de Riba (Els marges, Per comprendre, ...Més els poemes) sempre va ser prudent, amable i caritativa, amb escasses excepcions. Es veu que deia penjaments de quasi tothom quan parlava a sota veu, però no solia fer públiques les seves maledicències. De manera que, en el nostre cas, més aviat va passar el contrari del que va passar amb Goethe: quasi tot colava llavors i cola avui, i tal dia farà un any.