La conversió de Verlaine

Paul Verlaine (1844-1896), el poeta francès que va fer de pont entre la poesia de Baudelaire, els parnassians i els simbolistes, es va casar el 1870. Però l’any següent es va enamorar d’un poeta més genial que ell, Arthur Rimbaud, llavors de setze anys. La relació, amb tantes alegries com batusses, va durar fins l’any 1873: no gaire. Rimbaud va viure adés a la mateixa casa que el matrimoni, adés només amb Verlaine en hotels de baixa estofa. Bevien absenta contínuament —la famosa “musa verda”—, i escrivien tot de ximpleries al club dels zutiques (els que ho enviaven tot i tothom “a la merda”, zut! en francès), a París. El 10 de juliol de 1873, trobant-se Verlaine i Rimbaud a Brusel·les, el primer, en un atac de gelosia o excitat per les impertinències a què era tan aficionat el segon, va disparar a Rimbaud dos trets amb un revòlver que Verlaine havia comprat aquell mateix dia. El noi va ser ferit en un canell; Verlaine va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó.

Va entrar-hi sense dona i sense amant, i va començar a escriure tres poemaris, un dels quals és Sagesse, que ara ha estat traduït al català: Saviesa, amb traducció de Marta Pasqual (LaBreu). El poemari, escrit quasi enterament entre barres, és la manifestació d’un convers, d’un home que creu que ha anat a parar molt avall i es redimeix apel·lant a Crist i Déu Nostre Senyor: “Mon Dieu m’a dit...”, diu un poema.

Els crítics més perspicaços, tanmateix, no han estat mai convençuts que Verlaine aconseguís en aquest poemari, llegit en la totalitat, el to que escauria al penediment, el desig del perdó i de la gràcia, i la unió completament sincera amb la moral cristiana. Les “noces entre el cel i l’infern” (Blake) i l’anhel de redempció que el poeta presenta en aquest llibre són explícits, però no posseeixen un aire de gaire versemblança. Així ho reconeix, per exemple, Y.-G. Le Dantec, l’editor de les obres del poeta a La Pléiade: “Convertit [al cristianisme], armat d’una fe que respon a una necessitat d’urgència, Verlaine, en sortir de la presó, no va ser el poeta catòlic, el “francès” i el “cristià” que d’una manera expressa volia ser segons que es llegeix al prefaci de Saviesa”.

Tots els moribunds, al temps de Verlaine, cridaven un capellà per rebre l’extremunció. Si sobrevivien —el poeta ja sabia que no perdria la vida per passar dos anys a la presó, on, altrament, no podia beure ni prendre les drogues a què estava acostumat—, aquells moribunds continuaven fent la vida de sempre. Així va passar amb el nostre poeta d’avui; també la seva poesia va tornar a assolir cotes molt altes, i aquest poemari va quedar com un llibre “estrany”. L’autor va haver de recórrer a una editorial ultracatòlica per publicar-lo, el llibre no es va vendre i els crítics no en van parlar gens, o amb acidesa i escepticisme. La crítica ulterior ha fet un veritable tour de force per salvar el llibre, i ha esmentat la influència de sant Joan de la Creu, fra Lluís de Granada, fra Luis de León... i el català Jaume Balmes (!), que ja és imaginar fonts estrafolàries.

El cas és que Verlaine volia reconciliar-se amb un públic burgès i catòlic, i ni tan sols es va estar d’elogiar la tradició monàrquica francesa, pròpia, encara avui, dels més reaccio­naris. Així es llegeix en l’anunci que ell mateix va redactar per a diversos diaris, publicat sense nom, sempre amb la intenció d’obtenir lectors: “El to del llibre és dels més elevats: s’hi debaten precioses qüestions psicològiques; s’hi revela fins i tot un racó de la vida privada de l’autor, però castament recoberta d’una caritat ardent i dels sentiments més delicats”. No era veritat. Potser LaBreu l’hauria encertat més publicant llibres encara mai vistos de Verlaine en català, o només parcialment, com ara Fêtes galantes, Jadis et naguère o Bonheur. Això sí: la poesia de Verlaine sempre posseeix aquell dinamisme rítmic i aquella entonació musical —“de la musique avant toute chose”, va escriure al poema ‘Poétique’, i Rubén Darío ho va entendre— que fan d’aquest poeta un cas certament extraordinari a la poesia francesa. A Saviesa hi ha poemes d’enorme categoria en tots els sentits, com ara ‘Jo no sé per què...’ o ‘El cel és, damunt la teulada...’, i això queda fora de tot dubte.

Paul Valéry, que tenia l’orella molt més fina per comentar la poesia dels altres que la pròpia, va dedicar escassa atenció a l’obra de Verlaine, i encara menys a la seva persona, que, en el sentit relatiu a la urbanitat, es trobava als antípodes d’ell. Tots dos eren directament o indirecta deixebles de dos monstres de la poesia francesa del XIX, Baudelaire i Mallarmé; però com que Valéry va ser tota la vida oportunista i home d’ordre, tot i haver dedicat a Verlaine un article sobre “Villon et Verlaine” —en què només parla de Villon, com si el caràcter brutal i maleït de Verlaine li fes més nosa, per pròxim, que el de Villon, que és un poeta del segle XV—, no va tenir mai cap interès a coneixe’l personalment.

En un paper de memòria retrospectiva, de l’any 1921, el poeta del Cementiri marí va escriure: “Jo vivia molt a prop del Luxemburg; m’haurien bastat unes quantes passes per atènyer la taula de marbre en què seia [Verlaine] des de les onze fins al migdia ... Ni els encants d’una glòria que llavors es trobava al zenit, ni la curiositat que jo sentia per un poe­ta tal, de qui les mil invencions musicals, les delicadeses i les profunditats m’havien resultat tan precioses; ni tan sols l’atractiu d’una carrera horriblement accidentada i d’una ànima tan poderosa i tan miserable no van explicar mai la meva obscura resistència...”.

I Verlaine va acabar la vida fent versos molt poderosos, però tan miserablement com l’havia començada.