‘El gat i les estrelles’, de Jordi Lara: El Mad Max de l’artista català

Vaig entrar a El gat i les estrelles, l’últim llibre de Jordi Lara, amb mal peu. Suposo que com tothom que hagi passat per les pàgines d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Mística conilla o de l’extravagant apologia de Xirinacs, n’esperava el to singular de la seva narrativa, aquella barreja d’emoció i divertiment, d’erudició i llenguatge popular, de lleugeresa comarcal i transcendentalitat incòmoda. Ens ho hem passat bé, llegint Jordi Lara.

Trobarem tot aquest paquet Lara aquí? Sí, esclar, però la presentació física del llibre confon. La brevetat de la faula, el paper potser massa bo, les incomprensibles pintures de Paula Bonet intercalades acosten el volum al perillós llibre objecte, al catàleg d’exposició caríssima pagada per alguna fundació bancària per desgravar. Sempre cal desconfiar d’aquesta mena de llibres, perquè és on s’amaguen la pedanteria i la farsa de l’Art i l’Alta Cultura, aquella estafa piramidal per a la casta universitària, els gestors culturals i els centres de cultura contemporània.

Per sort, això només és l’escorça d’El gat i les estrelles. Per dins hi continua corrent la saba entranyable de Jordi Lara, que aconsegueix practicar la clau de judo a l’embolcall de luxe i fer que funcioni de manera irònica. Aquí, l’escriptor osonenc ens ofereix una narració canònicament distòpica, amb els referents clàssics de Cormac McCarthy o Pedrolo, un pessic del Mad Max de George Miller o, per buscar una connexió més moderna, la tonalitat fosca dels videojocs Death Stranding, d’Hideo Kojima.

L’argument és senzill i tirant a poètic. Una insofrible melòmana emprèn un viatge de recerca d’un antic geni de la música, Santos Haddouche, caracteritzat com un taujà, un Ignatius J. Reilly vell i obès, desterrat en un vast i inhòspit erm abandonat per l’estat. Allà hi han anat a parar tot d’artistes que han oblidat les seves pulsions creadores per dedicar-se a la més crua supervivència. Les preocupacions de tots aquests desclassats culturals són només menjar i passar un altre dia. La protagonista, un cop localitzat el genial compositor, començarà a recriminar-lo, a inquirir-lo i a preguntar-li per què ha deixat la música i ha privat el món del seu talent. No trobarà respostes, més enllà d’un nihilisme bartlebià i frases críptiques com ara “Tot cansa”. Haddouche s’ha convertit en un hortolà que fa uns tomàquets excelsos, però ja no sap —ni vol— ni llegir una partitura.

Costa no veure-hi, darrere d’aquest cansament al·legòric, el moment de total precarietat de l’artista català i el sentiment universal que obliga el treballador de la cultura a replantejar-se constantment si val la pena i compensa el desgast de la creació per una mica d’incerta glòria pòstuma. És cert que, tradicionalment, l’artista —sense l’auspici d’algun mecenes— sempre ha passat gana. Però el període de bonança i plusvàlues de finals del segle XX li havia proporcionat el miratge transitori de poder-s’hi guanyar la vida. Ara tot això s’ha acabat: a El gat i les estrelles, el rerepaís és un desert salvatge i Barcelona s’ha inundat pels efectes del canvi climàtic.

En un final memorable, Santos Haddouche puja dalt d’una barca i rema fins al terrat del Palau de la Música Catalana, seu de l’extinta esplendor artística nacional, i entrega el seu cos cansat a les bèsties de la Natura que l’han ocupat. És un instant sublim de felicitat extrema i de descans. Una obra d’art definitiva.