‘Metamorfosi’, de Míriam Cano: un llibre amable

Metamorfosi, de Míriam Cano, desplega el procés de mutació d’una mirada intel·ligent i amable, que sovint són el mateix. “Això, esclar, no passa amb deu dies a Grècia —diu la narradora—, però suposo que tots necessitem una inflexió”. Aquesta inflexió neix d’un topònim —Metamorfosi, un poble del Peloponès— i d’un doble viatge d’amics: dos estius i un hivern separats per la pèrdua. Entre un retorn i l’altre hi ha una bella reflexió sobre el canvi: “Canviar deu ser un dels processos humans més feixucs, i aconseguir fer-ho una mena de triomf que bé mereix quedar fixat”. Aquesta és la feina que procura fer el llibre.

No hi trobareu col·leccionisme de moments ni cap hedonisme d’anunci de cervesa. Tampoc la voluntat de miracle, tot i que, si es pogués fer santa una terra, aquesta seria Grècia. En definitiva: no espereu trobar-hi la narradora fent de Julia Roberts a Menja, resa, estima, però a la grega. Tot i que al text s’hi menja, s’hi estima i s’hi conversa amb la saviesa dels que ja hi han posat paraules i cançons, no s’hi amaga cap moral de superació boniqueta. És, en canvi, una expedició íntima d’una viatjant que sap orientar-se entre paisatges blancs i blaus, amb la casa del llenguatge ben moblada. Una xerpa de la lentitud, erudita, atenta i clara, que ens guia pel terreny més incert de tots: la geografia d’una ànima en marxa.

Aquesta lectura em va fer dentetes, com quan els amics t’expliquen un viatge mentre et fan un passi de fotos. Vaig tenir una experiència semblant amb un parell de títols de la col·lecció “La joie de vivre” (Univers): Un cafè a Roma, de Josep Maria Fonalleras, i Mar d’estiu, de Rafel Nadal. Nadal celebra una joie de vivre memorialística que uneix entranyablement els seus racons del Mediterrani. Fonalleras fa de la mirada una pedagogia humanista del detall. Cano, per la seva banda, ens proposa una alegria de viure d’acord amb la temperatura del vincle, més a prop de la serenitat que de la plenitud. Així, Metamorfosi desplaça el focus cap a la convivència, la cura i l’amistat. La taula parada com a enclavament de sentit, la platja com a metàfora de repetició. Ella no observa Grècia per portar-nos només l’estimable souvenir de la contemplació estètica; observa aquest lloc com un mirall de persistència essencial que comparteix amb la resta d’éssers lligats a LA voluntat de viure. Nadal, Fonalleras i Cano, cicerones tots tres, cadascun de la seva pàtria portàtil.

El títol s’inscriu, inevitablement, en la constel·lació de les altres metamorfosis: d’Ovidi a Kafka passant per la tradició grecollatina, juga amb la nostra expectativa de tragèdia. Abans d’obrir-lo esperem alguna mena d’acció mutant, diguem-ne, però la metamorfosi que Cano escriu és lenta, vegetal, i verdeja fins a l’última línia, quan la narradora se sincronitza biològicament amb una figuera: “I jo, que sento que em tiba alguna cosa per dins, també dec estar traient brots d’un verd llampant, nous, tendres i desendreçats”. Aquí la transformació no és dolorosa sinó orgànica, un empelt de la sensibilitat i l’atenció amb l’experiència.

Metamorfosi és, al capdavall, un assaig del trànsit a través del temps en forma de dietari i fons elegíac. Quan el tanques, tens la sensació d’haver viscut un estiu sencer, d’haver compartit conversa amb gent que val la pena. Però sobretot, d’haver après que el gest més pensat també és el més instintiu: continuar canviant com les curioses arrels dels arbres. A vegades cal plantar-se lluny de casa per adonar-se’n.