Antoni Vidal Ferrando situa la vida en un punt ínfim al poemari ‘Entre dues fosques’

A vegades és com si ja hagués començat a no viure allà on visc”, Aquesta frase és del poema, en prosa, ‘Comala a tocar de mà’, òbvia referència a la noveŀla Pedro Páramo de Juan Rulfo, però també es pot interpretar en clau personal, pel procés de desvinculació dels llocs i les coses viscudes que el pas dels anys accentua, i, en clau coŀlectiva, pel procés d’empobriment material i desdibuixament cultural que pateix el país. Heus aquí un llibre de poques però fermes certeses i uns quants interrogants insolubles.

El veterà Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), lector i conreador de literatura des de ben jove, no va publicar fins a l’edat madura, havent assolit en l’escriptura una treballada simplicitat i una elegant depuració del llenguatge. Hi ha dues etapes en la seva creació poètica: la primera, començada ben aviat, és de formació i recerca, tot i que va quedar interrompuda d’una banda per la dedicació laboral al magisteri, i de l’altra per la renúncia a adaptar-se a la poesia social, llavors de moda; la segona etapa és de maduresa, a partir dels quaranta anys, en què ha assolit uns quants dels premis literaris més destacats de l’àmbit català.

A part d’una considerable obra en prosa, va reunir els seus primers libres de poesia a Allà on crema l’herba (Edicions del Salobre, 2008), i després n’ha seguit publicant fins a arribar a Si entra boira no tendré on anar (premi Carles Riba 2021) i a aquest Entre dues fosques. Si en l’anterior s’afirma que “avui el temps passat té el regust / de les urnes funeràries i dels amors impossibles”, ara fa saber que “persistiré fins que acabi la tinta / o fins que ja no quedi cap estrella”.

Des del títol ens situa en la consciència que la vida present és un ínfim punt emmarcat per dos abismes inconeguts, el d’abans de néixer i el de després de morir. Els poemes que ens ofereix aquí són breus, no passen de mitja plana, i diàfans; ben construïts però amb una certa despreocupació de la mètrica i alguns directament en prosa; freqüenta les enumeracions; evita les metàfores estridents i sol culminar el text amb un final impactant, com per imprimir-ne la quinta essència en la ment del lector.

Hi ha com dues tendències, o dues maneres de fer en poesia avui dia: la d’escriure a base de cops d’efecte verbals, amb imatges originals per captar l’atenció, i la de treballar el llenguatge amb vista a expressar una veritat lluminosa, a transmetre un missatge personal. Vidal Ferrando és molt més d’aquesta que de l’altra. Però hi ha un rerefons d’escepticisme en la recerca d’un llenguatge que transcendeixi el de cada dia per fer, o per provar de fer, inteŀligible el que se’ns escapa. En una entrevista del 1996, fa seva la conclusió del sofista Gòrgies: res no existeix; si alguna cosa existís no es podria conèixer, i si es pogués conèixer no es podria comunicar. I tanmateix, al llarg d’una vida d’afició a la lectura, de fidelitat a un país, de reconstrucció de la seva història, de vocació al magisteri, de culte a l’amistat, no ha deixat de persistir en la cerca mitjançant les paraules de la raó última de l’existència.

En un llibre del 1988 es proposava això: “I envelliré parlant-vos / de meravelles, del que estim, enigmes, / somnis, fracassos…”. Ara, inhabitualment irònic, en un poema titulat ‘Desconcert’ es pregunta: “No sé si he de recórrer al ciberespai o si he de tornar a llegir Baudelaire”. La resposta ja la sabem.