Els diaris incomplets de Feliu Formosa

Una feliç efemèride (celebrar 90 anys) ha permès donar a llum, en un sol volum, els tres diaris que Feliu Formosa va escriure entre 1995 i 2016. Un patracol imponent, de tapa dura, amb una imatge impactant a la coberta (Formosa interpretant Monsieur Barnett d’Anouilh el 1993), amb un extens pròleg de Jaume C. Pons Alorda i un apèndix fotogràfic. Més de sis-centes pàgines de reflexions, comentaris i notes, a les quals caldria afegir el llibre Aproximacions, que aplega cent vint instantànies de moments viscuts, i el recull poètic, amb tocs d’un humor ben sabadellenc, El quadern groc —tots dos publicats, també, aquest 2025.

Els Diaris complets de Feliu Formosa són, de fet, uns diaris incomplets, que exclouen el volum El present vulnerable, escrit entre 1973 i 1978, de to més personal o, fent servir un adjectiu que l’autor sempre defuig, íntim. En tots aquests textos Formosa parla d’uns mateixos temes (la interpretació teatral, la creació poètica, la traducció i la literatura alemanya), als quals retorna, una vegada i una altra, en moments diferents. Grafòman de mena, als dietaris hi aboca idees i pensaments que deriven de treballs literaris concrets. Són un excel·lent complement, en aquest sentit, a El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 (2022), on ja s’incloï­en moltes observacions sobre l’obra de Bernhard, Mann, Trakl, Rilke, Brecht i Kleist.

Els textos publicats per Quid Pro Quo mostren les febleses d’un home de tea­tre, traductor i poeta. “Però si jo només sóc /la meva feblesa!”, exclama Josep Palàcios en un dels epígrafs reproduïts al llibre. Conscient que no es pot recordar la vellesa, Formosa s’afanya a transcriure lectures, experiències i converses, fent que el temps robat esdevingui un acte creatiu. És per això que (encara) treballa i considera que l’escriptura (tot i les circumstàncies adverses) és una necessitat. En un moment en què ha deixat d’actuar com a actor i ja no fa de director teatral, es manté tenaç en la pràctica dietarística, a la vegada que assumeix amb delit noves traduccions —fruit d’aquest deler són els poemaris Veure i saber de Paul Klee, Cartilla de guerra, de Brecht i les Elegies romanes de Goethe, apareguts el 2025.

Pavese, Kafka, Anaïs Nin i, més endavant, Gil de Biedma són alguns dels referents en la pràctica del dietari, que és posat a prova en el present: “Abans d’escriure aquest text, en suprimeixo un d’immediatament anterior. Pecava d’optimisme. / I sobrevisc.” Formosa alterna entrades extenses (en què reflexiona sobre el treball i la formació dels actors, les dificultats associades a traduccions concretes i la seva relació amb poetes coetanis, sobretot Vinyoli) amb frases lapidàries, moments de desànim i comentaris circumstancials. Converteix la circumstància en matèria literària. Reprodueix, també, fragments de traduccions i de poemes, textos de conferències, llistes de llibres i de feines pendents, cartes i obres de la cartellera teatral. Tot plegat provoca un efecte abassegador: com en els dietaris de Josep Pla, gran sibarita de la vida i de la paraula, la memòria formosiana sembla voler-ho retenir absolutament tot —tot el que tingui a veure amb la literatura.

En algunes entrades Formosa revisa l’obra prèvia, sobretot el Cançoner, un llibre de revolta contra la pèrdua, escrit trenta anys enrere, i El present vulnerable, on es veu a si mateix com a “personatge” d’un relat massa llarg, un pèl neuròtic. També rememora moments que tenen una certa rellevància cultural, com l’encontre, en el camerino del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb Baltasar Porcel. No s’està de criticar determinades posades en escena d’obres que ha traduït i de qüestionar el format d’algunes lectures poètiques o el tipus de públic que assisteix als espectacles teatrals. Tampoc hi escamoteja els moments d’autoanàlisi, com quan relaciona la seva sensibilitat de poeta líric, rebec a la immediatesa, amb la seva educació com a fill d’un pare, exmilitant del POUM, atemorit pel franquisme (molt present a les memòries Sense nostàlgia). Per sobre de tot, destaca la quotidianitat d’un escriptor amant de les ciutats petites (Torí, Heilderberg, Trieste) i dels cafès de barri (el Versalles de Sant Andreu), que recupera records i escrits propers i els converteix en peces clau del seu particular combat contra l’oblit.