Blanca Llum Vidal, poeta: “El desamor et fa tocar de peus a terra”

Dues publicacions de Blanca Llum Vidal coincideixen aquest febrer a les llibreries. El desembre passat, va rebre el premi Carles Riba de poesia 2024. Tan bonica i tirana (Proa), el llibre guardonat, és un calidoscopi de poemes en prosa que explora els relleus i les formes del desig i del dol. I, deu anys després de la seva publicació, es recupera Maripasoula (Club Editor), un viatge a la Guaiana Francesa seguint La ruta blava de Josep Maria de Sagarra.

Pregunta. En versos de Tan bonica i tirana escriu: “No és el vaivé de les ones el que empeny el lirisme, sinó el mar ple de meduses i d’algues i tèrbol”. La ferida de l’amor és més creativa que la seva consecució?

Resposta. D’entrada, diria que sí. La consecució de l’amor em porta més a la vida i al cos que al paper. La ferida, el conflicte, la complexitat, fa moltes preguntes. A mi em fa parlar més.

P. “Un nou amor du a una nova escriptura”. L’amor és l’experiència més transfiguradora de la seva identitat d’escriptora? Amb el dol que professa a Tan bonica i tirana, ha mort un estil, una manera d’escriure?

R. Era la voluntat. No sé si ha mort un estil, no sé si tornaré a recaure aquí, però sí que volia, després d’haver fet aquest recorregut, endinsar-me en una escriptura diferent, en una manera de dir que s’allunyés d’aquesta experiència concreta. Formalment, Tan bonica i tirana és molt uniforme: reflecteix molt un estat d’ànim, també a nivell rítmic i sintàctic. Quan vaig arribar al final vaig dir: “Has de fugir d’aquí”. Però això em passa una mica amb cada llibre. A Punyetera flor (Labreu), també hi ha un amor bastant descontrolat, amb una estructura de versos tetrasil·làbics. Quan el vaig acabar, el que volia era cantar diferent. I Aquest amor que no és u (Ultramarinos) sona d’una altra manera. No hi ha l’abraçada del vers regular.

P. Cada poema en prosa de Tan bonica i tirana és un brollar d’imatgeria, de conceptes juxtaposats, contraposats o contradictoris, com un trencadís d’imatges. Aquesta escriptura és una manera d’omplir el buit del desamor, de salvar el silenci, de traslladar un ritme sincopat del cor?

R. És una escriptura que reflecteix un moment molt turbulent, convuls; una escriptura que volia omplir un moment i mirar de dotar-lo de sentit. Això es veu a nivell rítmic i gramatical. Als poemes pràcticament no hi ha comes, però sí, en canvi, una gran presència de la conjunció i. De vegades, llegint-los amb veu alta acabes gairebé sense alè, sense poder respirar.

P. Abundància, també, del recurs de l’anàfora: en molts poemes hi trobem una mateixa estructura que es va repetint a cada frase. És l’estructura de l’obsessió, de l’erosió continuada, del dolor persistent i sempre renovat?

R. Hi ha una cosa amb l’obsessió, i també amb l’ambigüitat, amb un amor molt contradictori: és la raó d’aquestes imatges tan contrastades. La força principal del llibre és tractar el desig com una de les formes que expliquen la complexitat i la barreja que hi ha en un mateix. El desig pot ser una cosa molt alliberadora i, a la vegada, molt opressora. Estimar pot esgarrapar, i l’esgarrapada no deixa de ser una forma amorosa. Aquesta qüestió és al centre del llibre.

P. Precisament, el desig enfangat o barrejat amb pols, i també els amants com a bèsties, són imatges recurrents. El desamor és més terrenal que l’amor?

R. El desamor et fa tocar molt de peus a terra. Però tampoc no m’agrada contraposar els dos conceptes: no m’agrada pensar que l’amor és una cosa ideal que t’allunya de la realitat. L’amor pot ser, també, una cosa molt encarnada, física i concreta. Tot depèn de com els vius, tant l’amor com el desamor. Tampoc crec que Tan bonica i tirana sigui només un llibre de desamor: hi ha molt d’amor! El que passa és que hi ha una reflexió sobre on poden anar a parar l’amor i el desig, quines capes poden tenir i quines forces repressores poden arribar a convocar. Una cosa que pot ser molt preciosa i alliberadora, al mateix moment et pot encadenar. Això passa en Sade i en Duras, per exemple. Pel que fa a l’animalitat, crec que és més fàcil parlar de la humanitat per contrast a través de les bèsties. Potser això prové de Víctor Català, que és una cosa que fa sovint: potser és un intent de reivindicar la nostra part animal, la part finita, la vulnerable, la més lletja, la que no és pura, i assumir-la. Tot allò de què parla Sira Abenoza a No consentiràs pensaments impurs (Fragmenta).

P. Parli’ns de la figura de la bola. Apareix en dos poemes com una figura geomètrica que s’acaba transfigurant en altres figures.

R. Sovint relaciono la imatge d’una bola de foc amb l’orgasme. Una bola que enlluerna de tan bonica com és i que, al mateix temps, té una gran capacitat de destrucció. M’agradaria entendre el misteri de “la mort petita”, com s’ha anomenat tantes vegades. Hi ha un altre moment en què una bola es transfigura i acaba en una altra figura geomètrica: una cosa harmònica i satisfactòria pot acabar tenint arestes i punxes i contorns que fan mal.

P. “Que vingui el llenguatge a construir una barraca dins un cor enrunat”. En el dolor, l’escriptura la ve a buscar o és vostè qui surt a buscar-la?

R. Jo vaig a buscar l’escriptura. Al llibre, la línia entre el dolor i la malaltia és molt fina: hi ha poemes que en el fons parlen de la fragilitat de la vida mental, poemes on la tristesa es desborda. I quan la tristesa és excessiva, pot aparèixer la paràlisi, el buit, el no-res. Quan això passa, vaig directament a buscar l’escriptura, a buscar el llenguatge per posar noms a l’absurd i al nihilisme més eixorcs. Perquè el dolor et pot desproveir de llenguatge. Aleshores, l’escriptura és per a mi una mena de flotador, un lloc on agafar-te per no enfonsar-te del tot.

P. Tan bonica i tirana ha rebut el premi Carles Riba 2024. El manuscrit original que va presentar al premi ha estat editat per a la seva publicació?

R. Sí, hi ha hagut diverses capes de treball. Fins que en un moment vaig dir-me: “Has de parar”. Vaig anar treballant en la qüestió rítmica; vaig eliminar alguns poemes (els que se n’anaven més de l’experiència del dol i de l’exageració de l’amor). També vaig eliminar un pròleg que era molt personal, molt arrapat a la meva experiència: volia fer els poemes més autònoms, volia desenganxar-los de mi, i això ha fet un llibre molt diferent, en el fons. Aquest llibre no parla tota l’estona d’un amor entre dos. També pot tenir una lectura poliamorosa, en algun moment. L’amor, aquí, no és u. Si bé és veritat que hi ha una experiència amorosa central que travessa tots els poemes, hi van apareixent d’altres formes d’amor. Altres tu.

P. Què vol evocar el títol Tan bonica i tirana?

R. L’amor opressor, la tensió que pot alliberar fent mal, la passió que trenca. M’agradava que fos femení: apel·la ràpidament a una persona o a una història o a una relació. Tan bonica i tirana, també, com el robí (la imatge de la coberta del llibre): una pedra preciosa que ha provocat grans tiranies al llarg de la història.

P. Club Editor acaba de fer una reedició de Maripasoula, publicat per primera vegada el 2015. Un periple (no romàntic, però igualment intens) per la Guaiana Francesa. Deu anys després de la seva publicació, com ha madurat la veu de l’escriptora?

R. Em fa molta il·lusió que els dos llibres hagin sortit junts, perquè Tan bonica i tirana és molt hiperbòlic, molt exagerat (tinc tendència a explorar la intensitat). A Maripasoula (un diari de viatge), en canvi, la relació amb el llenguatge és completament diferent, perquè és un llibre molt poc metalingüístic, la paraula està al servei de la mirada, i intenta no excedir-se: és un llibre molt poc enamorat de les paraules mateixes. L’important de la crònica era el que passava durant el viatge, el que descobries. En aquest sentit, m’agrada que els dos llibres hagin sortit junts. Escriure una crònica de viatge també és una cosa estranya, avui dia: ara que naveguem per l’espai cibernètic, que queden pocs llocs per explorar, et preguntes quin sentit té una crònica. A Maripasoula el ritme és més lent, hi ha una manera diferent de descobrir els llocs a poc a poc, caminant, pensant diferent, sense la immediatesa que sovint imposa el present. Potser és un gest nostàlgic. Potser és un gest que s’acosta a aquell que defensava Francesc Tosquelles, el psiquiatre antifeixista, que deia que també pensem amb els peus.

P. Com va ser el procés d’escriptura? Va començar durant el viatge? Prenia notes?

R. Durant el viatge prenia notes, però no tenia previst escriure una crònica. A les notes hi havia molta presència de la barreja multiètnica, de tota mena de criolls, del francès, de l’amerindi, de llengües africanes provinents de descendents d’esclaus alliberats, tot de paraules que em cridaven l’atenció. Quan vaig arribar a Barcelona vaig prendre consciència de l’estranyesa del viatge i del lloc on havia estat, i vaig decidir escriure-ho. Va ser com una cursa amb la memòria, perquè tenia només quatre dibuixos i quatre anotacions.