Pep Coll descriu el gran teatre del món rural

Quan Galderic, l’hereu del Rebollé, “una masia de la Rua que pertany al municipi d’Abella”, l’1 de desembre de l’any 1953 es presenta a la caserna de la Guàrdia Civil d’Isona per confessar que la nit anterior havia matat un gitano que li robava la mel, el caporal primer Lacuriza està esmorzant amb la seva dona i no pot acabar d’aclarir si a la tarda aniran al cine del poble o a la representació, a Tremp, d’El gran teatro del mundo. I aleshores el lector s’adona que Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) ha encertat en la tria del títol de l’obra de Calderón de la Barca perquè descriu amb justesa el que ha estat llegint en els tres primers capítols que l’han conduït fins aquí, una pacient reconstrucció, gairebé etnològica, del gran teatre del món rural a la postguerra, i que la burlesca veu narradora d’Els crims de la mel, com si no fos capaç de creure’s de debò el que relata, o com si fos conscient que si no maquillés una mica el to es precipitaria sense remei a una forma de realisme social anacrònica en excés, anirà descabdellant fins al punt final.

“El crim del gitano fou un de tants assassinats amb escopeta de caça al Pallars durant les primeres dècades de la postguerra”: com en la multipremiada Dos taüts negres i dos de blancs (2013), la matèria narrativa es basa també en un fet real, però aquí Pep Coll opera d’una manera diferent. En comptes d’intentar cenyir-se a la crònica objectiva de les dades per captar l’ànima oculta d’un món imprevisible, salvatge i estrany, sotmès a la llei del silenci, permet que hi jugui un paper clau l’especulació imaginativa del novel·lista, entre altres raons perquè el cas va estar envoltat en tot moment d’uns enigmes esdevinguts llegenda gràcies a la rumorologia local. Encara que Galderic fos empresonat, de seguida hi va haver veus partidàries de creure’s que l’hereu del Rebollé s’havia sacrificat pel bé de la família, una manera de conservar millor el patrimoni, i que tot era degut a una entesa amistosa entre ell i el germà, una solució extremament novel·lesca que duia incorporat l’element gens desdenyable d’enganyar la justícia, la detestada Guàrdia Civil, gairebé sempre ridiculitzada esmentant-la com els “tricornis”.

Tot i que verbalment poc elaborada, farcida de frases irreconciliables amb la fluïdesa de la lectura, Els crims de la mel és pura ficció, però qualsevol semblança amb la realitat del món rural dels anys cinquanta no s’assembla gens a una coincidència. Més enllà dels avatars i girs argumentals, no sempre ben travats, o molestos com la superficial història d’amor que s’hi desgrana, a pesar que l’autor domina amb traça el patró de la causalitat —no fer que les coses passin, sinó que una cosa sembli causar la següent—, el que persegueix Pep Coll és deixar constància dels costums, les labors i les formes de vida pretèrites d’un lloc i d’una gent, la idiosincràsia de la seva terra natal, que, com sol passar sempre, porta en si mateixa un misteri que no resulta fàcil de revelar. Contra l’oblit, queda el nomadisme dels gitanos amunt i avall del territori dalt de les seves tartanes, la sedentària rutina quotidiana d’una masia, les relacions elementals d’una comunitat, algun contrabandista, els boscos i els camps llaurats, els ruscos i les abelles que piquen.