Francesc Parcerisas: “La poesia fosca m’irrita”

El 30 de novembre el poeta, professor, traductor i dietarista Francesc Parcerisas arriba als 80 anys. Enfila la vuitantena amb bona cara i una salut envejable. I amb projectes. Acompanyant l’aniversari, obsequia de nou la nostra literatura amb Triomf del present (Obra poètica 1965-2000) (Quaderns Crema), que recull més de trenta-cinc anys d’escriptura poètica, en vers i en prosa.

Pregunta. Ben aviat en fa 80. Sent que el temps el posseeix més que fa quaranta anys?

R. Ara, el temps és més limitat: l’horitzó temporal s’ha reduït. Però crec que no s’hi ha de pensar gaire. No em sento massa cohibit pel temps: m’estimo més pensar que no té límit. Jo penso en el futur, perquè, com més gran em faig, més projectes tinc. De fet, tinc una mica de mala consciència, perquè de vegades penso que, si aquest projecte no el faig ara, ja tindré temps de fer-lo més tard, i després m’acabo dispersant. No hauria de deixar les coses per demà, perquè el demà cada dia és més petit, li falten hores.

P. No ha perdut el temps: el 1966 va rebre el premi Salvat-Papasseit pel recull Vint poemes civils. I, poc després, el Carles Riba amb Homes que es banyen, quan només tenia 22 anys. Què va representar, tan jove, rebre el premi més important del país?

R. Una empenta per encarrilar-me. Durant aquells anys, a la universitat, hi havia molta gent amb ganes de fer coses, molta alegria. A la facultat hi havia una constel·lació de persones i interessos difícil d’explicar, molt diversa en procedències socials: Carles Miralles, Guillermina Motta, Josep Miquel Sobrer, Paco Fernández Buey, Joan Lluís Marfany, Eugenio Trias... tothom corria per allà. La majoria no sabíem res, però ens ajuntàvem i ens ensenyàvem coses els uns als altres. Recordo quan Benet i Jornet va guanyar el premi Josep Maria de Sagarra de teatre per Una vella, coneguda olor, o quan Montserrat Roig va rebre el Víctor Català de narracions per Molta poca i poc sabó. L’ambient, aquells anys, potenciava que poguessis ensenyar coses als amics o companys, i tot això feia bullir l’olla.

P. Tornem al present: què ha passat aquest estiu a la platja de Ribes Roges amb els dos volums de la poesia de Kavafis que ha traduït Eusebi Ayensa?

R. Una meravella: vaig comprar la traducció de seguida que va sortir. Mentre llegia, se m’anaven acudint coses que anotava. Els poemes de Kavafis em suscitaven una altra versió, un poema nou. Era el clima, l’atmosfera d’aquella poesia de Kavafis, que m’engrescava a escriure. En el passat ja havia tingut una experiència similar llegint Iannis Ritsos. [M’ensenya un dietari del juliol de 1976, escrit durant un viatge a Grècia. Conté poemes de Ritsos traduïts per ell, i d’altres de propis que, en aquell moment, havia encoratjat la lectura del grec.]

P. Això ens posa sobre la pista de la tradició. Vostè escriu una poesia de caràcter moral, intimista, molt del gust angloamericà (la línia dels Hardy, Frost, Heaney, a qui va traduir). Però autors com Kavafis —un anglòfil, de fet— o Ritsos també sembla que l’han influït...

R. Sí. Perquè crec que el clima i l’atmosfera que descriuen aquests poetes facilita un cert tipus de reflexió moral; que, per més dissímils que semblin respecte dels autors que esmentes, tenen un punt comú de reflexió: en la mirada històrica de Kavafis sempre hi ha un judici sobre el temps, la història, les glòries passades i les relacions amoroses. Malgrat ser un home de posat senequista, tolerant, veiem que ha patit molt, perquè tota la seva poesia és el record dels vells temps. No escriu tant sobre el goig del present, a diferència del que faig jo; però ha estat molt influent en la tradició europea, i també en el meu gust.

De vegades fem un tipus d’elucubracions que estan tenyides d’un punt excessiu de moralisme

P. Un poemet de la plaquette recent, Amb Kavafis a Ribes Roges, insisteix en un tema que vostè ha explotat amb esplendidesa: el del desig: “Una etèria forma jovenívola, / imprecisa, amb pas ràpid, / travessa per damunt aquests pujols. / Fins a mi?”. Parli’ns del desig: del seu motor per viure i escriure.

R. El desig és il·lusió, projecció, construcció de futur. En aquesta construcció hi ha l’empenta que ens permet anar endavant. El desig és, també, en la canalla: aquí prop d’on visc, hi ha una escola de primària. Quan els nens surten al carrer, sents un soroll... com d’ocells! Quina quantitat de remor de vida...! En aquest desig que es projecta hi trobo molt d’estímul per escriure; sobretot perquè, a més, els nens encara no són conscients del seu potencial. Em recorda el meu poema ‘Joventut procaç’, de L’edat d’or: parla algú que contempla els nanos que surten de l’institut: “Entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones”. El poema acaba dient que aquests nois encara esperen “l’agredolça revelació de l’experiència”, i que encara no han començat a conèixer-se. Això, ara, em molesta una mica: penso que, pel fet de ser gran, no tens cap dret d’alliçonar els altres; ves a saber si ells viuran allò que tu creus que han de viure perquè tu ho has viscut, o bé viuran una altra cosa completament diferent. De vegades fem un tipus d’elucubracions que, com més gran em faig, més considero que estan tenyides d’un punt excessiu de moralisme. Ara bé: un poema també és un judici, vulguis o no.

P. Parlem de traducció: l’any 1968, a la mili, embastava la primera traducció anglès-català d’una obra de Marshall McLuhan. De quina manera la traducció aprofundeix la seva relació amb la llengua, i com informa la creació poètica?

R. Amb la traducció m’hi vaig trobar de manera casual, i s’ha convertit en una part molt important de la meva vida, per la meva tasca com a traductor i professor a la Facultat de Traducció. La traducció et fa llegir a poc a poc, conèixer més a fons la teva llengua i buscar-hi recursos; et fa veure les febleses dels escrits originals. Et fa reconèixer la diferència: ets davant d’un text que fas teu, però que no ho és; cal comprendre que hi ha moltes coses que tu faries i que no pots fer perquè estàs lligat i limitat pel que diu l’original.

P. Traduccions predilectes?

R. Em va agradar molt traduir El Nadal d’un nen a Gal·les, de Dylan Thomas. Thomas escrivia unes imatges que són totes música. Vaig tenir la sort de tenir un casset de Thomas recitant el conte, a partir del qual podia sentir la musicalitat de l’original. Aleshores, per tal que la traducció tingués una mica de sonoritat i per aguantar la sintaxi complicada de les frases, vaig obligar-me a traduir a partir de l’escolta del casset. La traducció d’El senyor dels anells de Tolkien no va ser difícil, perquè l’estil no ho és. Li tinc molta estima, perquè m’ha donat moltes satisfaccions: encara avui, cada mes hi ha algú que em pregunta alguna cosa o que em fa algun comentari sobre aquesta traducció.

Per mi, el llenguatge és una eina, no una religió

P. Ha comentat que les imatges poètiques s’han d’entendre, i que la poesia conceptual no el commou. En la poesia que fa i que li interessa, la imatge concreta i domèstica conté una llavor de transcendència?

R. No sé si cal que hi hagi gaire transcendència. A mi, la poesia fosca m’és difícil i sol irritar-me: em sembla que la comunicació ha de ser més fàcil. Jo em considero molt poc logocèntric, crec molt poc en la transcendència del llenguatge (em sembla que el llenguatge és una eina, però no una religió). Per això penso que, de vegades, no escriure és més radical que escriure: em sembla més admirable Duchamp que Paul Éluard. Aquesta recerca de la transcendència va aparellada a la qüestió religiosa de la indicibilitat de la divinitat. He de dir que he tingut la temptació de la divinitat (sempre hi és!), però la poesia que m’interessa és a un nivell més baix, des del punt de vista epistemològic; és una poesia més social —la qual cosa ve de la meva formació més aviat materialista: jo he estat marxista comunista, i encara hi crec. La comunicació de l’emoció, del sentiment, d’un pensament, de la moral, crec que no cal empeltar-la d’una possible transcendència que no tinc clar on condueix.

P A banda de poesia, traduccions, crítica literària i assajos sobre traducció, també ha publicat narrativa de caire dietarístic: La primavera a Pequín (2013), Un estiu (2018) i La tardor em sobta (2022). De quina voluntat neix l’impuls d’escriure en un format tan diferent, ja en l’etapa de maduresa?

R. Vaig participar en un intercanvi entre la Universitat Autònoma i una universitat de Pequín durant un mes. No volia anar a la Xina a veure les grans atraccions turístiques: m’interessava la vida de cada dia, allò en què se’ns assembla i allò en què no. Aquesta idea em va fer pensar a escriure un dietari. Vaig començar a redactar La primavera a Pequín a l’aeroport de Barcelona. Ara bé: aviat em vaig adonar que, si intentes explicar el que veus, acabes relatant banalitats ―que a Pequín hi ha moltes senyores que van amb xandall, o que fan taitxí al matí―; acabes descrivint coses que tenen un interès molt relatiu, si no les acompanyes de la informació cultural, històrica o social que conté una guia, cosa que jo no volia fer. Aleshores, però, se’m va acudir intercalar somnis en els escrits: moltes nits, m’aixecava a mitja nit i anotava el que havia somiat. En allò que passa en un somni, hi ha una doble dimensió: per una banda, una estranyesa molt gran respecte del món de la realitat de la vetlla; per l’altra, una certa coherència onírica. Vaig sentir que aquesta combinació de realitat i estranyesa era a la vida quotidiana: quan sortia als carrers de Pequín veia gent fent vida normal, però no entenia com parlaven, no podia llegir els cartells, no estava segur que les portes de les seves cases no fossin un trompe-l’oeil que es desfés cada vegada que entraven. Després d’intercalar-hi els somnis, encara vaig pensar que hi faltava alguna cosa: aleshores vaig comprar una antologia de poesia xinesa clàssica en anglès i vaig començar a traduir-ne alguns poemes, que van ser la cirereta del pastís del dietari. L’experiència em va agradar, i he fet dos dietaris més. Jo no soc gaire disciplinat, i el dietari és una bona manera de deixar constància d’algunes coses. A més, hi pots barrejar coses molt diverses, com de fet sol passar en molts poemes (T. S. Eliot n’era un mestre).

P Als anys vuitanta fa el pas de l’ensenyament secundari a l’universitari, a la UAB. Recorda aquells anys amb alegria. Com ha canviat l’ensenyament universitari des d’aleshores?

R. Quan em vaig jubilar, fa deu anys, l’ensenyament començava a canviar. He de dir que a mi m’ha tocat la rifa a tot arreu on he ensenyat. Quan ensenyava al batxillerat, era bastant potable. Els canvis comencen a produir-se quan, en un moment determinat, els pares venen a la tutoria i s’enfronten al professor defensant el seu fill o filla, cosa impensable fins aleshores. A la universitat, tot canvia quan són els pares els que venen a matricular els seus fills a principis de curs. Aquests canvis, però, no formen part de l’estructura de l’ensenyament, sinó de la societat. Per altra banda, la missió de la universitat és ensenyar. Avui, però, la universitat es basa sobretot en la recerca i l’administració: l’ensenyament és l’últim! Pels professors que conec, les classes són un alliberament: la resta del temps, tot són comitès, reunions, papers, haver de publicar papers en revistes indexades... Aneu a fer punyetes! Jo vaig entrar a la facultat l’any 1986, perquè els estudiants van demanar que s’hi incorporés la traducció al català. Com a llengües estrangeres s’oferia l’anglès, el francès i l’alemany. De manera que ens van cridar a Feliu Formosa, a Joaquim Sala-Sanahuja i a mi per explicar el que nosaltres fèiem i sabíem. Ara, si un traductor va a la universitat amb un currículum de traductor, no el volen per a res.

P. També ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes. Què és el que recorda amb més estima, d’aquella etapa?

R. En tinc un molt bon record. He conegut tres consellers i dos governs, de Convergència i del tripartit. Tinc la impressió que, en el terreny de la cultura o la literatura catalana, el govern de Convergència anava tant sobre segur que es permetia posar a les institucions gent que no era de la seva corda. Buscaven gent que no necessàriament fos pròxima a la ideologia del govern, però sí al sector. Quan va arribar el primer tripartit, això va desaparèixer: els socialistes pensaven que tot el que hi havia a administració era criptoconvergent, i que s’havia d’esbandir per posar-hi gent de la seva corda ―és el que veiem avui. En aquell moment hi va haver canvis molt radicals, alguns dels quals van ser cap a millor, perquè l’any 2004 ―l’Any del Llibre i la Lectura― també es van invertir més diners que van quedar en el pressupost de la Institució. Ara bé, aquest modus operandi m’emprenya: estàs sota les instruccions d’un engranatge partidista; si tu fas ben feta la feina, algú altre ho atribuirà a una ideologia, i no al treball personal. Dit això, la meva època va estar molt bé, estic molt content del meu l’equip: vam fer moltes coses!