Isabel Obiols: “No busco fenòmens literaris, sinó continuïtat”

Llibres Anagrama, la col·lecció en català del segell, fa deu anys, i ho celebra com acostumen a fer les coses, discretament. “Vam fer una festa petita, amb autors, llibreters i distribuïdors, no volíem fer grans celebracions, però sí trobar-nos perquè estem en un moment dolç”, diu l’editora Isabel Obiols (Barcelona, 1974). Amb 125 títols publicats i un premi anual que ha posat sota el focus Llucia Ramis, Irene Solà o Pol Guasch, l’editorial celebra la primera dècada, i aprofitem per parlar amb Obiols sobre la seva trajectòria, els efectes dels canvis en el panorama editorial al segell, el caràcter del premi i la important tasca de recuperació que, a poc a poc, ens està fent llegir autors cabdals amb uns ulls renovats.

Pregunta. Per què un moment dolç?

Resposta. Mercè Ibarz va rebre el premi Trajectòria, Imma Monsó és l’actual premi Òmnium. Estem en els segons i tercers projectes d’autors que han guanyat el premi, fet que li dona sentit com a projecte a llarg termini. Tenim la sensació que vam començar com una cosa petita, i amb els anys tota l’editorial s’ha anat sentint partícip de Llibres Anagrama i del català, ara publiquem llibres en català també a les col·leccions Compactes i Quaderns Anagrama.

P. Anem als inicis. Va estudiar història de l’art.

R. No vaig voler quedar-me a la universitat perquè tenia una mica de claustrofòbia. Vaig fer el màster d’El País de periodisme, sense vocació, amb la voluntat de sortir de l’ou. Vaig treballar quatre anys a la redacció de Catalunya. Hi vaig aprendre molt, però el dia a dia em violentava, jo soc d’anar a poc a poc.

P. Com en surt?

R. Feia una col·laboració de recomanacions literàries al programa Saló de Lectura de Betevé, amb Emili Manzano. Gràcies a ell vaig conèixer editors i gent d’altres ambients. Em va animar a sortir d’El País i dedicar-me a feines editorials com a independent. Al cap d’uns mesos em va trucar Oriol Castanys des de La Magrana, hi vaig treballar més de cinc anys. I per això em fa molt contenta que ara Emili Manzano s’hagi animat a tornar a publicar i ho faci amb nosaltres. Qui em va obrir un món tanca un cercle (de moment!).

P. Què recorda d’aquells anys?

R. La Magrana venia de ser una editorial independent i s’havia integrat a RBA. Feia un temps que no tenia una línia gaire clara, publicava llibres una mica més comercials que la línia històrica. El que vaig intentar va ser retornar el rumb més literari, amb més i menys èxit. D’allà surt Marta Rojals.

P. Marta Rojals va ser un fenomen, que després ha publicat a Anagrama.

R. Ella col·laborava a Vilaweb i ens la va fer arribar Assumpció Maresma. Em va agradar molt i vam fer una reunió al costat de l’editorial, i el primer que em va dir va ser que no es faria cap foto ni entrevistes en directe. Va coincidir en un moment en què a les xarxes socials començava la bombolla de prescripció i recomanació, i ella va tenir molt suport en aquests cercles.

P. Llavors Jordi Herralde li proposa encetar Llibres Anagrama.

R. Vaig marxar de RBA i vaig estar un parell d’anys com a freelance. Anagrama havia fet coedicions amb Empúries. I un cop Empúries s’integra amb 62-Planeta, Jordi Herralde i Oriol Castanys, que havia marxat abans que jo de La Magrana, decideixen impulsar una col·lecció en català des d’Anagrama. Els primers títols eren traduccions d’autors tòtems de la casa, com Houellebecq, Martin Amis, Amélie Nothomb... Però a poc a poc vam anar treballant autors en català. El primer va ser una recuperació d’un assaig de Jordi Balló i Xavier Pérez, La llavor immortal. També era un pas lògic, perquè ens arribaven, els autors. Per exemple Imma Monsó, que, amb Joan-Lluís Lluís, eren els autors literaris més importants de La Magrana quan jo hi vaig arribar. Hi havia entesa i, amb el temps, de manera natural (és a dir, sense fitxatges estranys), hem començat a publicar amb ella a Anagrama. Això va passar també amb Julià Guillamon: quan estava a La Magrana jo li havia proposat de publicar una actualització de La ciutat interrompuda. Llavors era d’hora, però anys més tard ho va fer aquí.

P. En aquests casos que menciona, la idea de recuperació ha estat important. De Monsó no només heu publicat la seva última novel·la, sinó que també esteu recuperant la seva obra prèvia a la col·lecció Compactos. I heu fet una tasca important de restitució de l’obra de Mercè Ibarz, Miquel Barceló (l’historiador) o Jaume Sisa.

R. Hi ha quatre potes importants a l’editorial, i totes inclouen la no-ficció i els llibres que estan a cavall entre la ficció i la no-ficció, que m’agraden especialment. El premi és la més visible però busca la continuïtat. Els fenòmens m’horroritzen, l’important és mantenir-se en la segona, la tercera, la quarta novel·la. Per altra banda, les traduccions de clàssics anagramàtics, i traduccions noves. Finalment, aquestes recuperacions, que em semblen importants per donar solidesa a la col·lecció. Hi ha autors i autores que tenien l’obra massa repartida o que havien quedat desdibuixats en una editorial que no era la millor per a ells.

P. Té algun altre projecte de recuperació al cap?

R. Sí, una edició d’un seguit de dibuixos sobre mitologia que el meu avi, Josep Obiols, va fer a Itàlia als anys 1920-1921, durant un viatge. És una col·lecció que tota la família conserva bastant sencera i mai s’ha editat com cal. Ja sé que no és gaire anagramàtic, això, però serà la recuperació del curs.

P. Quina relació hi té amb el seu avi?

R. No el vaig conèixer, però a la família és una figura molt venerada. A mi em sembla un model de conducta. Va estar al costat de poetes de la seva generació com Foix o Salvat, va fer molt bona feina a nivell cívic, però tot sempre des de la modèstia.

P. Com arriba el Premi Llibres Anagrama de Novel·la?

R. Herralde va voler replicar la fórmula que li havia funcionat tan bé en castellà. Per a ell va ser una eina fonamental per conèixer i llegir autors. Un dia va arribar amb un paperet on deia que havíem de fer un premi i que Sergi Pàmies havia de ser jurat. Jo li vaig dir que ja n’hi ha molts, en català, però la seva resposta va ser desmarcar-nos-en en el calendari. Em va dir que li fes propostes per al jurat, i van entrar Imma Monsó, Mita Casacuberta, que és una acadèmica molt respectada, i Guillem Gisbert, amb qui ens vam conèixer a RBA i em sembla que és un lector que va per lliure. Més tard, s’hi va afegir Jordi Puntí. Ha sigut un jurat d’una estabilitat brutal.

P. A la roda de premsa de l’últim premi, Sergi Pàmies deia que és probable que bona part de la motivació de presentar-s’hi sigui el jurat, que el fa atractiu.

R. És gent amb una obra molt sòlida i que no formen part de capelletes. No deuen favors. La gent també s’hi presenta pels premiats que hi ha hagut fins ara, que són un bon agafador.

P. La sensació d’excés de premis literaris al sector editorial català l’han tingut?

R. De moment no. Ens hem estabilitzat amb el nombre de presentats, que mai baixa de 80. Jo creia que ho notaríem, però crec que encara som referent per a molta gent.

P. Si fa servir el premi com a termòmetre, quines tendències identifica en els últims temps?

R. Som els editors d’Irene Solà i continuem rebent originals amb cert folklore, cert ús de la llengua… Això ho evitem, perquè semblaria que intentem esprémer el suc de l’èxit. Volem que hi hagi una veu pròpia: en el cas d’Irene Solà o Núria Bendicho l’escenari no ho és tot, hi ha un treball formal concret. El que s’ha de fer és animar la gent perquè busqui la seva veu.

P. Canto jo i la muntanya balla és el fenomen més sonat. Què creu que va passar?

R. Han confluït diversos factors, el més evident són les vendes locals, però en un sentit internacional és un moment en què s’està fent molt bona feina, tenim bons contactes amb l’exterior. Anagrama té un pes evident per la història, però també la feina coordinada amb l’Institut Ramon Llull. Ha estat molt important el fet que, últimament, les agents literàries han començat a treballar molt bé el català. Estem en un un moment de maduresa: Jo he sentit dir a l’Herralde moltes vegades que va costar que l’estat espanyol comprés els llibres de Sergi Pàmies. En canvi, ara hi ha molts lectors, festivals i llibreries de fora de Catalunya esperant escriptors catalans, això és magnífic per la cultura catalana. No ho notem només a Anagrama, ho estan veient moltes editorials.

P. Si hagués de definir què busca en un manuscrit, què diria?

R. A mi m’agraden els escriptors que no volen assemblar-se a ningú. Que parlen des del seu propi temps, amb una sensibilitat d’època definida. A partir d’aquí, les històries que em vulguin explicar, els arguments, em semblen secundaris. Ja ens ocuparem que les coses estiguin ben narrades, però l’important és que la gent s’arrisqui en la forma o l’estructura, que no posin les coses fàcils. I no és imprescindible, però també m’agrada el sentit de l’humor i la poca solemnitat.