L’atmosfera mòrbida de ‘Les petites vampires’ de Maria Guasch

Com els dos germans protagonistes d’Els infants terribles, de Jean Cocteau, les dues amigues de Les petites vampires, quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), també es relacionen de manera malaltissa mentre es van creant un món particular, ple de trastorns i manies, que acabarà tenint unes conseqüències fatals: la Natàlia, la noia de quinze anys que torna al poble de la muntanya on va néixer per passar-hi les vacances d’estiu, avergonyida que tot el seu cos hagi “crescut desmesuradament”; i l’Emma, la noia òrfena acollida per la seva tia, amb una vida marginal marcada per una malaltia a la sang, semblant a “una velleta encongida amb cara de nena”. Són selvàtiques i associals, indolents i indisciplinades, immerses en uns inferns, obsessions i secrets propis que les aïllen de l’entorn i les alimenta una imaginació fosca, tortuosa i tan desesperada com el fet sòrdid del passat que les uneix: com si fos un episodi més dels jocs infantils que les entretenien, candorosos i nihilistes, van jurar mantenir-se fidels a l’odi cap als forasters que van comprar la masia de Les Agulles, l’antiga casa pairal de la família de l’Emma.

Les petites vampires de Maria Guasch posa tant d’èmfasi en els aspectes més sinistres de la condició humana que totes les escenes de la novel·la, encara que no tinguin cap conseqüència en el desenrotllament de la trama, deixen al lector un sabor de boca amarg i un malestar exquisit, unes sensacions que no deixen de ser també un mèrit narratiu. El pertorba que un dels fills dels forasters sigui tartamut i mengi terra de les vinyes; el neguiteja que una de les amigues busqui rates mortes per fer cridar l’altra; s’esgarrifa cada vegada que els personatges s’estan a la vora d’un pou tapat amb una reixa de filferro rovellat; intueix una malastrugança en la blancor de la lluna onejant en l’aigua quieta d’un safareig; i no el tranquil·litza gens que les escenes quotidianes del poble destil·lin inquietud i claustrofòbia, com si els seus habitants s’insinuessin posseïts per un inconcret vessant perillós i la buidor existencial es pogués transfigurar en violència. Al cap i a la fi, el lector recorre la novel·la amb el mateix estranyament que s’apodera del noi que el mateix estiu s’instal·la al poble per treballar al bar que regenta la tia de l’Emma —és l’altre fil argumental de Les petites vampires—, incapaç de copsar els nexes que relacionen el moviment fatídic dels personatges al seu voltant, i que inclús, al final, interpreta malament la causa de les llumetes que es mouen en la negror del bosc, “com quan als contes la gent d’un poble agafa els fanalets per buscar un nen engolit pels arbres”.

Com si s’hagués convertit en una mena de Jane Austen petrificada o funerària, amb una prosa austera i d’un patetisme glaçat —quan no és així, especialment en els primers capítols, el ritme decau una mica—, Maria Guasch narra la bogeria i la maldat que pengen, insistents i ingràvides, sobre la monotonia ombrívola del poble, i, tal com passava a la seva novel·la anterior, Els fills de Llacuna Park, es revela com una sagaç constructora d’atmosferes mòrbides. A pesar de tot un seguit de defectes que la llasten tècnicament —la brusca irrupció a la meitat del llibre d’uns episodis del passat de la tia de l’Emma que no aporten res al pla general de la novel·la, o la difícil convivència entre el relat en primera persona de la Natàlia, una mica a frec de la inversemblança, i la veu omniscient que segueix les peripècies d’altres protagonistes—, Les petites vampires és una novel·la colpidora i incòmoda que cal llegir.