Tot sigui per vendre llibres
Bosses de tela, adhesius o tasses de cafè amb les il·lustracions, frases o el títol d’'Intermezzo’ es van fer expressament per al gran dia de presentació del llibre de Sally Rooney
Conec molta gent que escriu i no tots volen publicar, però encara no he conegut ningú que tingui possibilitat de publicar que no vulgui vendre molt. Tampoc no he conegut encara cap editor que no vulgui el mateix. Els escriptors, encara que ho neguin, volen ser llegits (i menjar calent cada dia i si pot ser comprar pernil del bo), i els editors volen vendre prou per recuperar els quartos invertits i si pot ser guanyar-hi algun marge, i ja posats us diré que els llibreters volen aguantar el negoci i si pot ser que duri anys; i ves, totes tres coses passen per fer caixa. Un llibre és un producte mal que ens pesi, i si bé un llibre no és fer sabates, si els llibres no es venen tot se’n va en orris. Volem fer bona literatura, sí, però també vendre, i ja sabem que una cosa i altra sovint no van lligades (en els dos sentits, que de llibres mediocres o dolents que són a les llistes n’hi ha a pilons, i de llibres bons que han venut a tot estirar dos-cents exemplars, també).
Kerry Spencer Pray va avaluar a la seva tesi doctoral centenars de factors relacionats amb el fet que un llibre es vengués o no en el mercat anglosaxó, tenint en compte cinc-cents llibres d’editorials petites i grans, independents i no, i la conclusió és que els més importants estaven tots relacionats amb el màrqueting. I per vendre què hem de fer? Els escriptors, de moment, cada dia més coses. Jo he tingut la sort que la meva casa editorial mare —L’Altra Editorial— m’ha respectat sempre el què i el com, però soc conscient que en tantes altres, igual que a Itàlia i al Regne Unit i a tants altres llocs, és difícil que un autor pugui escriure i prou, i els contractes van lligats a tournées inacabables, clubs de lectura i activitats diverses, que ja se sap que qui té el cul llogat no seu on vol (ni quan vol). Això per no parlar del que es queixava fa poc l’escriptora Claudia Durastanti: que cada cop més es demana que l’autor esdevingui personatge i, per tant, producte (i què importa si el que ensenya és de debò o és de mentida). I així doncs, com ens ho hem de fer per trobar l’equilibri entre plegar-nos a la roda o tancar-nos a la cova a escriure?
Mentrestant, hi ha estratègies imaginatives i algunes ja guanyadores, com tot allò que Pol Guasch i l’editorial Anagrama han bastit al voltant del llançament de la seva darrera novel·la: performance al CCCB i converses amb gent interessant aprofitant els grans temes tractats a l’obra, gravades i emeses en format pòdcast; o els actes festius per celebrar (n’han dit així) el nou llibre de Sally Rooney, que en contraposició a la seva imatge fada i als seus personatges perduts, blans, sense esma ni esperit, ens han regalat escasses entrevistes però cues interminables de fans provant d’aconseguir el seu exemplar, sí, però de passada endur-se una bossa de tela, un adhesiu o una tassa de cafè amb les il·lustracions, frases o el títol del llibre fets expressament per al gran dia. Tot sigui per vendre.