‘Tots als deu’, la primera novel·la del poeta i traductor Jaume Creus: Canvi de pell

Tot als deu, primera novel·la de Jaume Creus (Barcelona, 1950), poeta i traductor del rus i de l’alemany, no es troba gaire lluny del que fa Gabriel Ferrater a In memoriam. Així, Tot als deu, un relat autobiogràfic on “els personatges reals han estat ficcionats per donar més coherència narrativa”, és també un intent de formular l’experiència de deixar enrere la infància i entreveure al lluny la vida sense interferències que s’imagina que serà l’adolescència, com si s’hagués ensorrat l’autoritat paterna, les alegries i les pors adquirissin uns altres noms més genuïns i s’intuís que l’egocentrisme esdevindria una fase crucial del creixement: és el descobriment d’una certa idea de la vida moral, és “començar a tenir clar què era just i què era injust”, és establir uns nexes inèdits fins llavors entre el jo i els altres. Creus va percebre i experimentar aquest canvi de cicle, aquest canvi de pell, l’acceleració del pas del temps, però en l’instant que es produïa era incapaç d’explicar-se l’estranyesa de convertir-se en un altre, tan desconegut per a ell mateix com per a la seva constel·lació d’amics i familiars. De totes les transformacions viscudes pel narrador, de les seves noves emocions i dels desdenys acabats de néixer, els pares, que a tot arreu mai no són gaire sensibles als graus d’infelicitat i solitud que comporta anar deixant enrere la infància, només devien adonar-se d’una qüestió objectiva: que per primera vegada el seu fill va entrar en un quiròfan.

A Tot als deu juga un paper cabdal l’inici d’un altre curs en un centre escolar nou, a la manera de punt d’inflexió o d’avantsala de rutines incipients. Creus recorda, i s’ha d’agrair que no caigui en l’extrem de fer teoria de la memòria en comptes de fer literatura, un seguit d’anècdotes aparentment anodines que, lluny del transcendentalisme i de la intensitat inversemblant, ofereixen una evocació nítida de l’any que en va fer deu: Creus narra l’aprenentatge de la sèrie de rituals i costums que faciliten la supervivència, el descobriment de l’evidència que no es neix per ser socia­ble però que tot sovint s’hi dediquen massa esforços, l’estupefacció d’adonar-se que la sinceritat sol ser incompatible amb els vincles humans, la lluita inevitable entre la timidesa i l’orgull, la contribució involuntària dels companys de curs en la formació del caràcter, les coses dolentes o doloroses que el món li posa al davant com a targeta de presentació, els primers contactes amb el sexe i el desig, les primeres relacions amb la imaginació i la literatura.

Si aquestes estampes quotidianes d’iniciació a la vida funcionen tan bé, però, no es deu tant a la novetat moral de la matèria que l’autor descriu com a l’estratègia narrativa que utilitza, a la convivència harmònica entre les dues veus que es van alternant al llarg de la novel·la. N’hi ha una en tercera persona que s’encarrega de seguir els passos cronològics del protagonista, i n’hi ha una altra, la de Creus que escriu el llibre que estem llegint, que aporta la perspectiva i l’experiència de l’edat per valorar la ingenuï­tat i la categoria de les descobertes realitzades en el món perdut de la primera adolescència. A Tot als deu, amb una elaborada concisió, Creus aconsegueix que tots els protagonistes reals del llibre, certament, siguin ja “personatges de ficció, i fan la seva feina”, impol·luta i precisa.