Pobreta literatura catalana

Fa pocs dies, Maria Àngels Cabré, dona de lletres singular, va publicar a la seva pàgina de Facebook (sembla que ja només el fan servir els vells) un post en què resumia en deu punts, amb una mirada gens amarga però molt crítica, l’estat actual de la literatura catalana. L’article va generar uns quants comentaris, pocs, en bona part elogiosos. Tot plegat coincidia amb la Setmana del Llibre en Català, que els organitzadors de l’esdeveniment han qualificat de molt positiva perquè s’han venut un 40% més de llibres que a la convocatòria anterior. De fet, com sap molt bé Cabré i una mica més de gent, que els llibres en català es venguin molt no significa que la nostra literatura estigui a l’altura dels nostres, i dels altres, millors moments.

Els problemes de la qualitat intrínseca de la literatura afecten gairebé tots els països d’Occident, espai en què la literatura es ven amb els mateixos procediments que l’aigua mineral: propaganda, mercadotècnia i excursions fatigoses dels autors i les autores arreu del territori. Cabré no oblidava gairebé cap de les raons per definir l’estat actual de la nostra literatura, excepte una o altra causa menuda que comentarem.

En síntesi, l’escriptora senyalava aquests factors per donar suport a la seva idea que la nostra literatura no passa precisament per un moment brillant: les humanitats estan desacreditades; no hi ha prou revistes ni prou crítica seriosa per destriar la bona literatura de la que no ho és ―aquí ens hauríem de posar d’acord en el fet següent, que per a alguns fanàtics no és cap evidència: Shakespeare és millor que Serafí Pitarra i Cervantes és millor que la cantaire muntanyenca―; vivim en un país endogàmic, damunt impregnat de la gran fantasia de l’independentisme, que ha transmutat tots els valors de la nostra societat, també els artístics, raó per la qual practiquem una admiració incommovible per tot el que és “nostre”: des de les espardenyes de vetes fins a un llibre, passant per les hortalisses; cap escriptor disposa de prou temps i diners per fer una obra treballada fins a l’extenuació, que és el que va fer Flaubert, que esmerçava set anys de mitjana a escriure un llibre; els editors no poden aturar la maquinària i accepten manuscrits que poden ser deliqüescents.

Encara que en el post s’hi entrellucava, caldria afegir-hi dos o tres arguments: a les escoles i facultats de lletres es llegeixen pocs llibres, i sovint mal triats (és culpa de Joaquim Molas, A. C. S., i dels seus acòlits); el nacionalisme abrandat acaba fent més mal que bé a gairebé tot: l’economia, la política, la bona entesa entre els ciutadans, l’ús de la llengua catalana... i la producció artística. Passa el mateix amb la moda del “políticament correcte”: una gran part de la literatura que es fa aquí i a molts llocs, en aquests moments, es sotmet amb servitud voluntària (La Boétie) als tòpics que comporta aquesta tendència: defensa indiscriminada dels animals, feminisme ultrat, patriotisme, violència mascle, antitabaquisme, antitauromàquia (sort que Albert Serra ha fet una obra d’art a l’entorn de l’última gran escena sacrificial que queda al continent), hiperlloança del paisatge natural i la muntanya carlista, elogi de la família, santificació de les criatures, i aneu sumant. Sumeu-hi, per exemple, la consideració tan intel·ligent que feia Núria Sales al llibre Senyors, bandolers, miquelets i botiflers (1984), en el qual, entre altres sinceritats, Sales desmentia les teories més exaltades sobre l’autoritat de Felip V a Catalunya, i, pel que fa al nostre cas d’avui, deia a les últimes pàgines del seu llibre que el problema de la literatura catalana dels darrers decennis era la manca de veïnatge entre el llenguatge oral i la llengua escrita: molts escriptors han perdut aquella proximitat als ritmes i les formes eufòniques del català viu, que, malgrat els castellanismes o l’ortografia, posseïen les proses del baró de Maldà o de Jacint Verdaguer en plenes Decadència i Renaixença. Aquí entra un altre afegitó a les tesis de Cabré: no conversem prou; es parla bé a les zones rurals, i per això han donat més bon estil, però a les grans metròpolis es parla de través.

Quan el llatí es trobava molt embastardit ―com avui el català, si fa no fa― Carlemany va dictar la famosa Admonitio generalis (any 789), que va significar el restabliment d’un llatí perfecte ―que llavors ja no sabien ni els capellans, com torna a passar―, una bona gramàtica i unes rectes lleis d’ortografia ―com Pompeu Fabra, el diccionari del qual la gent ja no té a casa. El resultat va ser que a final del segle VIII es van assentar les bases per a la gran florida dels humanistes dels segles XIV i XV i, per tant, de la Il·lustració. Sursum cor, president! Promulgui una Admonició general, que les nostres lletres van a mal borràs.