Un vestit per a cada història

Els números canten i els gèneres literaris més consumits ballen entre les novel·les més o menys històriques i les cròniques més o menys novel·lades. Vist així, sota aquest paraigua hi cap de tot. Parlem-ne.

Un objectiu, per dir-ne d’alguna manera, del gènere històric és la versemblança ficcionada d’èpoques concretes. Ha d’incloure costums, ambients i personalitats prototípiques. Si l’obra reïx, el lector reviu, respira l’aire d’un temps, d’uns indrets. Tot seguit, per sota bé hi ha de córrer un riu de conflictes que, d’altra banda, sempre es podran comptar amb els dits d’una mà, a tot estirar de les dues: el despertar, la tardor o el tremp sexual, la mala jeia contra la bona fe, el dolor, la identitat, la classe social, una embosta de psicologisme, quatre sentències de vocació universal. Finalment també hi ha d’haver una bona documentació o, per afinar-ho, s’ha de fer servir bé per no caure en viquipedismes, en incongruències o en el simple, pobre, cromo promocional.

Dit això, els gèneres són etiquetes de mal ferrar i el que compta, esclar, és la literatura. En aquest sentit, presentem tres novetats editorials que prou s’hi federen, però cadascuna ho fa d’una manera particular. Si ens calgués un bateig de circumstàncies, parlaríem de novel·la històrica, d’un llegendari actualitzat i de memorialisme desimbolt.

L’any 2021 el dramaturg Sergi Belbel guanyava el premi Sant Jordi i debutava en narrativa amb Morir-ne disset (Proa), un còctel d’humor negre, crims i ludolingüística que aprofitava, en bona part, les costures del pujolisme hardcore per parlar de la condició humana. Ara fa el salt a la novel·la històrica amb Acte de fe (Proa), una aventura ambientada al segle XV amb un teló de fons ben delineat: la fúria de la Santa Inquisició contra els jueus conversos. Diàfan el decorat, el lector hi trobarà escenes successives destinades a mostrar que la identitat, conscient o ignorada, és un aiguamoix de malestar. Tres homes força covards descobriran als replecs més amagats de l’ànima qui són i qui creien ser, gràcies al contrast amb tres dones força valentes i sinceres. Entremig, les mentides i el sacrosant desig, les nissagues i els secrets, la religió i la moral, les ganivetades per l’esquena o a pit descobert, el poder, tota una corrua d’embolics que camina, una mica feixugament, fins a un des­enllaç que no per previsible és menys plaent.

Hi ha d’haver una bona documentació o, per afinar-ho, s’ha de fer servir bé per evitar viquipedismes i incon­gruències

Potser perquè és una bèstia de teatre, Belbel és hàbil en l’art de la concentració escènica. En té prou amb un, dos, tres personatges i un fet per desplegar tot un univers ric de matisos. Acció, psicologia i memòria hi sardanegen amb fruïció. Un dels pocs problemes, si de cas, d’Acte de fe, és una certa inflor del text. Una mostra, de la p. 68: “El busca amb la mirada i el troba a la porta de la taverna, dret, observant-los. Amb un esguard fred. Desolador. Acusatori. El pensament es dispara dins el cap d’en Manuel. La mirada de l’Esteban clavada en ell. Hi llegeix ira, menyspreu, decepció, blasme, fàstic, maledicció”. Un altre aspecte que trontolla és l’adequació entre qui parla i què diu o, més aviat, com ho diu, sobretot en el registre d’alguns secundaris: hi ha tirades de diàleg un punt difícils d’encaixar amb la imatge que l’autor ens ha servit del qui l’entona. Els amants de les pulsions humanes explicades amb voluntat transcendent hi sucaran pa.

També ens arriba la nova novel·la del filòleg Antoni Veciana, Dolça a la Torre de Fang (La Segona Perifèria, a llibreries el 23 de setembre), que llegim sentint l’eco de la primera, Nicolau, una història sorprenent publicada l’any 2022. Si allí l’autor rescatava una llegenda mediterrània, la de l’home-peix i l’engalanava amb una imaginació prodigiosa, ara se’ns emporta a la Barcelona de Ramon Berenguer III i la seva tercera dona, Dolça de Provença. Segons la llegenda, la Torre del Fang de Sant Martí de Provençals (un edifici del segle XII, ara situat al carrer del Clot) era el palau de Dolça per fugir i protegir-se del comte rude i pelut, i l’amagatall on es veia amb l’amant, un jove trobador. El comte farà matar-lo i li servirà el cor cuit a la comtessa, que se’l menjarà sense saber que dallò. Un cop assabentada, decidirà no menjar mai més i morirà de gana.

Veciana ha tornat a escriure una mena de llegendari memorable. No només assistim a les aventures de Dolça i del seu servei. Entremig se’ns expliquen un munt de contalles amb un estil, amb unes ganes arrauxades de narrar, que deixen el lector en un estat de feliç delectança —el que brolla quan el contaire és bo. La temperatura literària hi és alta, o és que l’escriptor es troba en estat de gràcia, com a la p. 47: “Els poetes palatins de Barcelona haurien rebut una pluja de tronxos i peles en qualsevol mercat provençal on haguessin gosat rotar els seus versos”. L’aposta per la parla tarragonina, per un grapat d’arcaismes i per la musicalitat del català popular apuja el perfum rondallístic del conjunt. Els amants del neofolklore xalaran, i també els adults que tenen la decència de portar un nen a dins.

En tercer lloc, es publica El rellotge verd, del periodista i escriptor Julià Guillamon (Anagrama, 19 de setembre). En aquest cas hem de parlar d’una crònica objectual i sentimental. Escrita de manera virtuosa, se’ns emporta a la Barcelona dels vuitanta i ens ofereix un tapís de personalitats i personatges, modes, -ismes, marques, ginys i edificis que recorda el seu magnífic La ciutat interrompuda (2001, revisat el 2019). En aquest camí, però, la vida de l’autor hi té un paper més important i fa de contrapunt a les picors de l’urbanisme, del disseny, de la cultura i la contracultura de l’època. És un llibre iconoclasta i detergent que defuig el nyeu-nyeu de la nostàlgia, alhora que no n’és l’antítesi, el passi de comptes. Guillamon escriu net de vanitat i de ressentiment, una mica trapella, vivaç, i ara carrega la cama de l’antropologia recreativa, adés la de la psicogeografia situacionista. És un bon llibre per familiaritzar-se amb la mirada encuriosidíssima de l’autor, amb la seva monstruosa calaixera mental, la d’un feiner incansable que no deixa res per verd.