‘El primer llibre porno’: Una antologia on la pornografia no és carnal, sinó literària
Glòria de Castro, Max Besora, Borja Bagunyà i Helena Guilera són alguns dels escriptors que reuneix un recull de textos postporno
Antologia de vuit diguem-ne-relats a càrrec d’altres tants autors, El meu primer llibre porno comença amb un pròleg de la seleccionadora, Noa Noguerol, ple d’encerts però massa vague en el plantejament. En realitat, ens explica, no estem davant d’uns textos porno, sinó postporno (llavors, perquè estalviar-se el prefix «post-» al títol?), un concepte que no queda clar si és sinònim o només germà d’un altre que esmenta vàries vegades: el pornopunk. No és que aquesta mena d’etiquetes tinguin gens d’importància, si em pregunten a mi, però ja que es posen sobre la taula, molaria entendre a què al·ludeixen exactament.
Noguerol ens lliura un text còmplice i engrescador, una crida a revoltar-nos contra la correcció política o l’escriptura políticament asèptica i a gaudir del sexe com a matèria literària i de la diversitat de cossos, afectes i desigs. I estarien molt bé el què i el com ho diu, si no fos que tot plegat resulta, més que ja conegut o antigós (ella admet amb naturalitat que aquí no s’està inventant «la sopa d’all»), directament indefinit de tan ample. A més, no ens enganyem: ningú predisposat a capbussar-se a aquestes pàgines hi trobarà res tan disruptiu que sigui capaç de desmantellar-li les idees o capgirar-li les certeses. El que sí farà, que quedi clar, és divertir-se!, tot i que de maneres potser inesperades.
L’apunt més sucós i precís del pròleg té a veure amb la tendència del pornopunk a apropiar-se «de gèneres [narratius] renegats com a menors», per exemple, la ciència-ficció o el terror, i dotar-los d’una dimensió política. Novetat? És clar que no, però Noguerol tampoc ho presenta com a tal: el paper que l’antòloga s’ha reservat a la festa és celebratori, no teòric, i l’exerceix amb entusiasme encomanador. Allò important és que l’encerta, perquè des del primer relat, La noia paranormal de Glòria de Castro, queda clar que predominaran tant els imaginaris de gèneres preestablerts com l’ús paròdic de tipologies textuals pròpies de l’ecosistema digital. Així, Max Besora i Borja Bagunyà (a priori, les estrelles de la tria, si atenem al criteri sempre antipàtic del prestigi acumulat, i que es mostren ben fidels a al to i les eines que estem avesats a esperar d’ells) coincideixen a moure’s per terrenys sci-fi; d’altres autores juguen amb fantasmagories (Irene Selvaggi); i Irene Pujadas i Jordi Masó simulen que ens fan accedir a llocs web (un xat de consultes, ella; una peculiar pàgina de ressenyes d’usuari, ell). No en va, internet és l’ecosistema natural del porno.
Als ja esmentats, afegim-hi els noms d’Helena Guilera i Gabriel Ventura abans d’aclarir que els vuit relats valen la pena, que el nivell és bo, i que ningú cau en les pitjors trampes de l’escriptura eròtica de tota la vida. Més enllà d’això, no vull condicionar amb un rànquing personal el plaer maliciós de determinar a qui els potencials lectors donaran un dit alçat i a qui condemnaran a les feres. Així són les antologies, massa amples per arribar a consensos. Cadascú decidirà.
Però tornem a la qüestió de les fórmules de gènere, una constant que insinua una clau molt més rellevant: en aquests textos, la pornografia no és carnal, sinó literària. Des d’un punt de vista sexual, si un llegeix el llibre pensarà que el postporno s’assembla sospitosament a l’absència de vertader porno, bescanviat per una aproximació sovint problemàtica al sexe o, en tot cas, que gairebé mai és, o es representa, visceral o xalesta. El que hi trobem aquí són escriptures més aviat interessades a brutejar (i visca!) amb allò que envolta el sexe, amb el llenguatge, l’estructura o les idees post i transhumanistes, distòpiques, feministes, etc., més que no pas a muntar una orgia que doni per a una palla literal i sense coartades ni circumloquis. Se n’obté plaer, amb el resultat, eh? D’una altra casta.
Pel que fa a la pregunta sobre què sigui el porno amb o sense afegitons terminológics, preguntem als professionals. L’exactriu Stoya, que acaba de dirigir la seva primera pel·lícula per a la productora feminista Erika Lust, té una fantàstica recopilació d’assaigs titulada, en traducció castellana, Filosofía, porno y gatitos (Orciny Press, 2019). Allà hi explica que una bona escena porno és «un uròbor de la mirada: els actors es miren l’un a l’altre i els dos saben que jo els estic mirant [...] A més, són bells i estan coberts de purpurina i tenen sexe. En bona mesura, és per això que mirem pornografia, no? Per veure gent follar?». A El meu primer llibre porno li costa ajustar-se sense manies a aquesta definició que, per cert, també és política, potencialment disruptiva, i discutible.
El meu primer llibre porno
160 pàgines
18 euros