Crònica d’ultramón en una Barcelona destruïda per la vegetació

A L’àngel de Santa Sofia (2021), la novel·la anterior de Josep M. Argemí (Barcelona, 1965), artífex d’una de les obres més bellament excèntriques de la literatura actual, el narrador era un estudiós de les obres del Diable que anava a Torí per assistir al congrés d’una organització dedicada a divulgar el coneixement de l’Angelologia. El lector sabia ben aviat que el protagonista era el poeta Palau i Fabre,...

A L’àngel de Santa Sofia (2021), la novel·la anterior de Josep M. Argemí (Barcelona, 1965), artífex d’una de les obres més bellament excèntriques de la literatura actual, el narrador era un estudiós de les obres del Diable que anava a Torí per assistir al congrés d’una organització dedicada a divulgar el coneixement de l’Angelologia. El lector sabia ben aviat que el protagonista era el poeta Palau i Fabre, i que havia sentit per primera vegada la presència de l’Àngel en un bar de Barcelona, el lloc on impartia lliçons sobre les matèries que no s’estudiaven a la Universitat, “per exemple, sobre el llenguatge dels ocells, la llengua primigènia que es parlava al Paradís; sobre la topografia de l’Infern, un planisferi de passadissos innombrables, d’escales infinites, de pous sense fons; sobre el destí misteriós de la bella Xahrazad, que contava històries per sobreviure en una nit eterna; sobre la naturalesa sagrada de l’Au Fènix, que es moria i ressuscitava de les seves cendres...”. L’àngel de Santa Sofia era una teranyina narrativa molt breu i molt densa, fulgurant i hermètica, lúcida i irònica, on el narrador, mentre vagarejava pels carrers de Torí com fi fos un equilibrista sobre l’abisme de l’anormalitat, anava escoltant les faules visionàries, semblants a poemes metafísics, que uns transeünts casuals i fantasmagòrics li anaven explicant talment com si habitessin en els límits horrorosos dels paisatges de la terra.

L’irracional, el sentit de l’absurd, l’humor distorsionat, el somni i el monstruós a la manera de Borges s’agafen de la mà

És també en aquesta zona que Argemí descriu amb la precisió i la delicadesa d’un geògraf avesat a vigilar la insuportable soledat d’una naturalesa indiferent als treballs de la humanitat, on se situa l’hecatombe còsmica narrada a Viatge al fons del jardí, una ciència-ficció dels sentits, una novel·la inaheprensible on la prestidigitació, el caos, l’irracional, el sentit de l’absurd, l’humor distorsionat, el somni, el monstruós i les inquisi­cions culturalistes a la manera de Borges s’agafen de la mà per convidar el lector al prodigi intempestiu del deliri: un narrador sense nom, amb una “imaginació malaltissa i romàntica que construïa un món fantàstic”, surt de la clínica on ha estat ingressat, no se sap per quines causes, fent “un crit d’al·leluia, com si comencés una vida nova en un món per estrenar”. Mentre camina avinguda Tibidabo avall, constata que el paisatge que l’envolta està devorat per l’ànsia destructora de la vegetació i que una pau sepulcral regna a Barcelona, devastada potser per alguna mena d’enverinament atmosfèric, “com si fóssim després de l’erupció volcànica del Vesubi”. De sobte, com que el lector es troba immers en la crònica d’ultramon d’una prosa poètica de Foix, ja no li estranya gens que el protagonista, al carrer Balmes, trobi Virgili, un venedor cec de loteria que “mussitava tot sovint els números en joc com si poués en les entranyes de la terra i en revelés els gran secrets, les xifres que donaven pas a les cambres del tresor cobejat”. A partir d’aquest moment, al lector no només li sembla normal, sinó inclús necessari, que el narrador es deixi conduir per Virgili cap a les entranyes de la vida subterrània barcelonina per conèixer la raó i la desraó humana, i potser els misteris de la fe ¿poètica?, de la mateixa manera que Dant, a la Comèdia, permetia que el seu mestre Virgili el guiés en el viatge a través de l’infern i el purgatori fins a deixar-lo a les portes del paradís, a punt per accedir a les esferes celestials gràcies a l’aparició angelical de Beatriu: “Entremig dels arbres, la llum de les tenebres teixia un tapís d’ànimes —talment l’ala d’una papallona vista a través del full de la vida”.

Amb audàcia i aplom, Josep M. Argemí se serveix del clàssic periple a la recerca d’alguna cosa per narrar de biaix i a contrapel —Viatge al fons del jardí és, per damunt de tot, un text al·lucinadament opac i tancat en si mateix—, segurament, alguns episodis de la seva vida, encara que sigui poc possible detectar-hi res perquè res es convoca en les escletxes entre paraula i paraula. No hi ha al·lusions, tot és elidit o eludit, com si més enllà de la pura existència de la frase no hi hagués res. A la manera de Flaubert, Josep M. Argemí també sembla creure que l’estil és el sentit.