Un nou clam per al Barça, la derrota de sempre per al país

En les gairebé sis hores de metratge de la docusèrie historicosentimental sobre el Barça El nou clam, només s’esmenta el president Núñez una vegada, i és per cagar-s’hi. Ho fa l’editora Isabel Martí, quan recorda la ignomínia amb què es va tractar Josep Maria Espinàs, l’autor del vigent Cant del Barça. A Espinàs, que va tenir l’elegància de signar amb Jaume Picas la lletra tot i que aquest últim només hi va posar el famós «Blaugrana al vent, un crit valent», l’ínclit constructor li va negar sempre els milionaris drets d’autor de la cançó catalana més popular de la història. I només al final dels seus dies va gaudir d’una reparació parcial, obrada per Sandro Rosell.

Per no repetir la indecència comesa amb els nostres Lennon i McCartney, l’ideòleg de la gestació del cant del 125è aniversari del FC Barcelona, David Carabén, ha engiponat un complicat procés de creació col·lectiva, que és el que documenta la sèrie. El programa està molt bé, sobretot perquè té el valor de treure el Barça de les urpes pernicioses dels periodistes esportius i posar-lo en mans de gent de la cultureta catalana. I perquè Carabén es permet donar corda al seu cruyffisme impenitent, manté unes converses íntimes amb el seu cocteler peruà de capçalera i ens fa partícips de les seves teories delirants, com quan connecta el rondo culer amb la sardana, els castells i l’art combinatòria de Ramon Llull. Volem més d’això a la televisió pública, per favor.

Una altra cosa és el procés de selecció de les tres finalistes a nou cant del Barça, que és una mica abstrús. Jo soc molt justet i quan una cosa no l’entenc l’he de preguntar, així que li faig un truc a Carabén. Em contesta atrafegat des del taxi, perquè aquests dies d’actes i gales va de cul. Em confirma la intuïció que l’equilibri d’ajuntar tanta gent ha estat complicat i que han caigut drets gairebé de miracle. La cosa és que van demanar lletres al poble i un jurat de lletraferits culerots —amb noms tan inesperats com Jordi Cornudella o Mita Casacuberta— van fer el cribratge. Encabat, es van encarregar les músiques a tres compositors de renom com Carles Cases, Albert Guinovart i Núria Graham. Per deixar, finalment, tot aquest material en mans dels productors Josep Montero d’Oques Grasses i l’ídol xarnego Alizzz perquè en fessin el que els sortís dels ous.

«Ja sé que era un risc, però la prioritat era acostar el Cant a la gent jove», em confessa Carabén. En les seqüències més divertides de la sèrie, es reflecteix perfectament aquesta tensió, i no tots els implicats en la creació s’han pres bé les llibertats massives dels canvis. Montero i Alizzz, renyats amablement per Carabén, es prenen la feina de lletristes i compositors com una “inspiració”, i el resultat, com no podia ser d’altra manera, són tres peces hooliganesques amb poc alè de grandesa artística i molta resignificació en els valors tous de l’actualitat, en un estil que oscil·la entre cançó de la Marató, lletania de Coldplay i himne sensible d’Oques Grasses, esclar.

Deu ser el que toca, suposo. Un exemple palmari és el vers modulat «Vinguem del sud o bé del nord, l’afició és d’arreu del món», que és explicar el cant original amb una obvietat i fer-lo més digerible per les presumptes limitacions cognitives del jovent. O que es digui, en l’himne que sembla que guanyarà, L’escut al pit, que res ens farà patir, la màxima contraculturalitat del barcelonisme tribunero, l’únic que val la pena. Això sí, a la catalanitat tots tres himnes s’hi refereixen amb metàfores evasives com el Cant del Barça del 74. Llavors perquè hi havia coses que no es podien dir. Ara perquè no gosem dir-les. De tot plegat, em quedo amb la rima «aixecar-se / Barça». Només per aquesta troballa que perdurarà —les cançons ja ho veurem— el procés ja haurà valgut la pena.