Mar Coll creua la línia a ‘Salve Maria’

Les primeres seqüències de Salve Maria, la nova pel·lícula de Mar Coll, ressonen a l’acte. Un nadó plora en la nit; una mare ullerosa sembla lluitar contra l’impuls de tirar-lo finestra avall (la finestra, trencada i permanentment oberta, gairebé la convida a fer-ho). L’atmosfera és de claustrofòbia i tedi. El pare volta per allà, però ja es veu que serà el típic cretí mig desconstruït. Segueixen les escenes habituals de la rutina al postpart, amb els seus ritmes estranys i embafadors. Dic que tot plegat ressona perquè ho he vist en altres produccions dels últims anys. Ella és la mateixa mare primerenca, al límit de la bogeria, que es desespera a Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, 2022), als flashbacks de The Lost Daugher (Maggie Gyllenhaal, 2021) o a l’inefable curt promocional de la Mercè. El plor estrident del nadó ho travessa tot i fa sentir una certa fatiga retrospectiva, si l’hem experimentat a la vida real, o un horror alleujat, si no.

Els intents recents de desmitificar la maternitat han tendit a pintar-la més aviat com un malson. Sobretot en els primers mesos, aquell període feral que no sempre és una bassa de calma i joia. Calia contrarestar segles de tabús i mares idealitzades, serenes i satisfetes: el focus és ara en la solitud, la frustració, l’avorriment. També en el penediment i l’aversió a la pròpia prole. És natural, doncs, que aquesta tendència a sobrecompensar flirtegi amb el gènere del terror psicològic. Salve Maria és una adaptació molt lliure de la novel·la Les mares no, de la basca Katixa Agirre, en la qual una escriptora (mare recent) s’obsessiona amb el cas d’una francesa que ha ofegat els bessons de vuit mesos a la banyera. La narradora d’Agirre s’aproxima al cas de la infanticida amb fascinació esgarrifada i voluntat d’entendre com es creua la línia, però des d’una distància segura. El primer que fa Mar Coll és carregar-se aquesta distància. La Maria de Salve Maria, interpretada per Laura Wessmahr, sospita que travessar la lína seria perillosament fàcil. Així, la directora elimina la principal vàlvula de seguretat de la novel·la i s’apropa al nucli dels temors actuals sobre la maternitat.

La pel·lícula condueix a un escenari, el més pervers i temible, sense ni tan sols l’atenuant d’un diagnòstic

A aquestes altures hem après a identificar els indicis d’una depressió postpart. Ja no és tabú admetre un cert abatiment, fins i tot una desesperança fonda, en el procés d’adaptació a la nova vida (Mar Garcia Puig comença així La història dels vertebrats, de 2023: “El 20 de desembre 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir”). Però, d’alguna manera, se sobreentén que és una etapa confinada, hormonal, que tard o d’hora queda enrere. La noció d’una recança irreversible i d’un rebuig frontal a la criatura és encara massa sinistra per al mainstream. És a aquest escenari, el més pervers i temible, on ens condueix la pel·lícula, sense ni tan sols l’atenuant d’un diagnòstic mèdic. En part com a provocació (l’última escena està dissenyada per posar a prova l’empatia i els biaixos de gènere de l’espectador), en part com a reflex dels consensos de la meva generació respecte del fet de tenir fills (que és una cosa que et rebenta la vida, sobretot si ets dona).

Que la protagonista sigui escriptora no és insignificant ni arbitrari. La tensió entre l’impuls creatiu i l’extenuant demanda d’atenció que imposa una cria­tura és ja un tema literari en si mateix. Adrienne Rich va obrir la veda al 1976 amb Naixem de dona, un assaig on confessava sentiments conflictius d’ira, amor i tedi quan encara no era habitual fer-ho. Rachel Cusk va donar-li el relleu el 2001 amb La feina d’una vida. La llista és llarga, i s’engreixa a mesura que ens apropem a l’actualitat. La mostra que ens queda està, per tant, esbiaixada per un mateix cantó: les mares que a més de ser-ho volen escriure o fer pel·lícules tendeixen a topar amb limitacions similars. La Maria honora aquest llinatge turmentat cada cop que es tanca a teclejar precipitadament al portàtil, aprofitant un pic d’inspiració. Hauria volgut saber més sobre l’escriptora rere la mare depressiva; i sobre l’univers creatiu que sustenta el rebuig al seu nou rol de cuidadora. Però el contingut dels textos que la veiem escriure, fets de llocs comuns, no dona gaires pistes.

Salve Maria navega la frontera entre el costumisme i el terror. Veient-la feia inventari d’altres títols amb mirades similars, i a estones em semblava assistir a una campanya per enfonsar encara més la taxa de natalitat. Potser la provocació central de la pel·lícula seria més audaç si no apuntés a una institució totalment moribunda. La seva innovació, i el seu encert, és avançar la conversa fins a la conclusió lògica, sense cedir en cap moment a la temptació d’alleujar el cop.