Audrey Diwan, cineasta: “A ningú li importa el plaer”

Audrey Diwan va començar per la literatura, va passar per les publicacions femenines i ara es dedica al cinema. El 2021 es va endur un Lleó d’Or per la pel·lícula L’esdeveniment, basada en el títol homònim d’Annie Ernaux sobre el seu avortament. Diwan és mare de dos fills però també va avortar, molts anys després que Ernaux i sense l’angoixa de la clandestinitat. L’última pel·lícula que ha dirigit és Emmanuelle, que va inaugurar el festival de Sant Sebastià i es podrà a veure a Filmin al febrer. Està inspirada en la pel·lícula de Just Jaekin: “No vaig acabar-la mai, la pel·lícula de Jaekin: jo no era el públic a qui anava dirigida”. Aquell film és dels anys setanta i seguia l’argument d’una novel·la eròtica que duia el mateix títol, que es va publicar sota pseudònim i va ser censurada als anys cinquanta. En contrast amb l’èxit de L’esdeveniment, en el cas d’Emmanuelle la crítica ha estat demolidora. Hi ha cinèfils que comenten que l’Emmanuelle de Diwan no només no és la figura eròtica i “desitjant” de Jaekin que va escandalitzar França, sinó que a més no cau bé a ningú. La directora sent que no se l’ha entès, que ella no volia fer una pel·lícula eròtica, sinó que justament volia assenyalar un canvi d’època.

Diwan va ser a Barcelona en el marc de la Biennal de Pensament, on va conversar sobre Agnès Varda amb la cineasta Carla Simon. Li agrada Alcarràs, li interessa el llenguatge cinematogràfic de Simon.

Pregunta. És filla d’una romanesa i d’un libanès, però és francesa de nacionalitat i de cultura. Com va ser créixer a la França dels anys vuitanta?

Resposta. Jo hauria d’haver nascut al Líban. La mare estava embarassada de mi, però se’n van haver d’anar perquè les bales travessaven l’apartament. Era la guerra civil libanesa. Vaig néixer a França per casualitat, i sovint m’he preguntat com hauria estat la meva vida si hagués crescut al Líban. Ni el pare ni la mare em van transmetre l’àrab ni el romanès: volien que m’integrés a França. Vaig créixer en una família libanesa, amb les portes obertes i gent que entra i surt. Em semblava enriquidor, a mi, però en les mirades de segons qui notava que hi havia un punt estranger en mi que no s’esborrava així com així.

P. Ha escrit per a revistes femenines. Què va implicar, per a vostè?

R. He treballat per a revistes molt diferents, la primera era cultural, molt independent i força radical. I després em va sortir l’oportunitat d’escriure sobre societat en una revista femenina. L’ambient que vaig trobar a la redacció em va semblar molt dolç; a l’època no utilitzàvem la paraula sororitat, que ara sentim a tot arreu, però era ben bé la representació i la imatge que jo em feia d’una revista femenina. Hi havia molta ajuda mútua. Diria que si avui es llegís el que escrivíem aleshores… la gent se’n faria creus, perquè les coses han canviat tan ràpid que la representació que es feia de la dona quinze o vint anys enrere ha quedat desfasada: el que valorem, la relació amb l’altre, amb els homes, amb la bellesa. Tot. A l’època crèiem tenir una visió progressista que avui semblaria del tot reaccionària.

P. I què marca el canvi al cinema?

R. Sempre havia volgut escriure; d’entrada pensava en la novel·la, però l’escriptura té moltes formes, i algunes et permeten viure’n. El cinema és un ecosistema en què es reuneixen l’escriptura i la possibilitat de viure’n. Cal guanyar-se la vida d’alguna manera. Quan vaig començar a publicar llibres em vaig malfiar de mi mateixa, vaig dir-me que és millor no vincular-me a l’etiqueta d’autor. Vaig dir al meu editor que durant deu anys no escriuria per al públic. I va ser així.

P. Per què és un referent, Agnès Varda?

R. Vaig veure Vagabond de Varda quan era molt jove, i la protagonista és algú que encarna molt bé la llibertat. Vol ser lliure encara que li costi la vida, i no explica per què. Això sempre m’ha interessat, com ens podem aferrar a una idea sense cap justificació. Varda redefineix grans idees. S’arrisca i sempre es mira el món des d’un lloc on no se l’espera. Coneixes el treball que ha fet sobre les patates? Les deixa envellir. Agafa verdures que ja no són boniques i les mira d’una altra manera.

A Cléo de 5 a 7 agafa l’arquetip de la cantant de varietats, que és com una petxina buida. I Varda ens diu: “Viurem 24 hores en la vida d’aquesta dona, de tal manera que quan sortiu del cinema ella haurà canviat i també haurà canviat la manera com la veieu”. És una dona a qui jutgem. A meitat de la pel·lícula, li fan cantar una cançó que ha escrit ella, el pla seqüència es mou cap a ella i de sobte Cléo passa a habitar la música, deixa de mirar-se al mirall. Està habitada per la certesa que es morirà. Varda filma el moment en què la cantant de varietats esdevé artista. Per mi és com el que fa amb les patates, una altra manera de dir “aquest és un objecte que jutgem” o “això és un objecte que jutgem” i ara reflexionarem junts, travessarem un moment de la seva vida i veurem si podem veure-la d’una altra manera. Varda sempre fa algun desplaçament, projecta una mirada diferent sobre les coses i les il·lumina. Mirem malament les coses i no sabem mirar la bellesa.

P. La pel·lícula L’esdeveniment, guanyadora del Lleó d’Or, està basada en el llibre d’Annie Ernaux que porta el mateix títol. Com va arribar a Ernaux?

R. Vaig arribar d’hora a Ernaux, però a aquest llibre hi vaig arribar tard. Quan es va publicar l’any 2000 va ser un fracàs; m’ho va dir ella mateixa una vegada que vaig anar-la a veure. Em va dir que els periodistes no hi havien mostrat interès i que la gent no volia llegir-lo. S’ha parlat molt de la meva pel·lícula inspirada en el llibre d’Ernaux, però va ser difícil fer anar la gent al cinema a veure-la. Els semblava dur, assistir a un avortament il·legal des de la perspectiva de la noia. Era incòmode; sempre miro d’estar incòmoda, tot i que potser alguna vegada estaria bé sentir-se còmoda [riu].

Jo volia fer una pel·lícula que qüestionés l’erotisme en la nostra societat, però la gent espera una pel·lícula eròtica

P. Per què no es va cenyir al llibre, en el qual Ernaux fa referències als anys noranta, quan ja és una dona madura que escriu sobre l’avortament de la seva joventut?

R. Perquè si hagués fet això el subjecte seria passat, una protagonista que es mira pel retrovisor. I m’interessava explicar per què aquest tema, el de l’avortament, encara és contemporani. No volia que el problema formés part del passat. Quan vaig començar a escriure aquesta pel·lícula tothom em preguntava per què em posava a fer-ho ara, si a França ja hi ha una llei que permet a les dones avortar. Per aquesta regla de tres ja no hauríem de fer més pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial. I de cop va sortir el Roe Wade… i així vam veure que el que deia Simone de Beauvoir és veritat, que cada dret aconseguit per les dones recula amb cada crisi. Per això has de posar l’avortament a la Constitució.

P. Què ha après, en el camí que l’ha portat de L’esdeveniment a Emmanuelle?

R. Ha estat dur. Perquè l’èxit… jo no vaig escriure L’esdeveniment pensant en el Lleó d’Or. No volia estar còmoda, i per això la idea de fer Emmanuelle em va atraure. El perill, la por i l’excitació són els guies. La por perquè jo sabia que aquesta pel·lícula seria complicada, que contradiria idees; sabia que seria mal rebuda, però això no és motiu suficient per no fer-la. És dur dedicar-se a un projecte amb el pressentiment que no encaixarà amb l’època. I tot i així, alguna cosa em diu que he de seguir la meva intuïció. El problema és que Emmanuelle no és una pel·lícula eròtica, ara ho he entès. Jo volia fer una pel·lícula que qüestionés l’erotisme en la nostra societat, però la gent ha vingut a veure una pel·lícula eròtica. Segurament és culpa meva.

P. A les dones se’ns demana molt pel nostre plaer sexual i pel desig, últimament.

R. Sí? Jo tinc la intuïció contrària. Crec que a ningú li importa, el plaer. Durant molt de temps la virtut del plaer femení ha estat validar la performació de l’home. L’orgasme d’una dona ve a puntuar una actuació. A nivell cultural, l’emancipació es fa a poc a poc. Escric sobre la dona, però crec que la frigidesa de la meva Emmanuelle no és només sobre la dona. Hi ha estudis que apunten que la gent jove ja no té ganes d’anar-se’n al llit amb els altres! Som en una era postsexual. Ens hem bolcat molt en nosaltres mateixos, i el contacte amb l’altre no es fa a través de la mirada, sinó de la representació. Crec que tenim por de la mirada de l’altre, l’encarnació fa por i ens hem convertit una mica en frígids. I volia explicar aquesta manera de relacionar-nos. I metafòricament l’hotel de luxe que fa d’escenari a Emmanuelle és el que pretenem fer creure que som: presoners d’un quadre, d’una imatge, d’alguna cosa que és falsa. Som en aquest moment, i això és el que mostra la pel·lícula. Vaig créixer amb la idea que una dona que tenia relacions sexuals no feia el que s’ha de fer. I això que no vaig néixer als anys quaranta, com Annie Ernaux, sinó als vuitanta. Però la resistència és molt i molt forta. Tinc molta autocensura integrada, discursos sobre que les noies no fan això i les noies no fan allò. Estic molt marcada per aquesta presó interior, i aquests són els murs interiors que sempre intento esfondrar, la comoditat que sempre busco trencar.

P. I què vol fer, a partir d’ara?

R. Estic segura que vull continuar fent pel·lícules. M’agrada aquest exercici en tots els seus vessants, i ara soc molt feliç de tornar a la part d’escriure. Tinc necessitat d’aquesta solitud, de tornar a casa i tancar la porta. Hi ha massa soroll. Parlem molt de pel·lícules, però tinc la sensació que la gent ja no en mira, que parlem de cinema sense veure pel·lícules, i no m’agraden les pel·lícules reduïdes al seu tema. Fem pel·lícules que s’assemblen al que som, però els films són més que això! Soc feminista, escric sobre les dones, és evident que Emmanuelle està travessada per això. Però sento que la pel·lícula ha quedat reduïda a això. Avui en dia el feminisme és criticat, a França. És interessant veure com es cataloga de massa radical, com la idea que sura és que el feminisme ha tingut el seu moment però que això ja s’ha acabat. Em pregunto com podem fer pel·lícules que s’assemblin a qui som sense que això impliqui que acabin dins d’una caixa ben segellada perquè no facin gaire soroll. Vull continuar fent pel·lícules sobre la condició de la dona tota la meva vida? No ho sé.

P. Com va viure el Me Too a França?

R. El vaig viure com una qüestió essencial. Es va crear la dicotomia de favor i en contra, cosa que em sembla una follia. Com es pot estar contra de la idea d’acabar amb la violència sexual? La gent està en contra el MeToo, però no estarien a favor de la llibertat de violar una dona. És impossible, no estar d’acord amb el Me Too. Penalment això està resolt des de fa molt de temps, és objectar contra un fenomen que ja està escrit. Quan algú em diu que està en contra del MeToo, tinc ganes de tancar la discussió. Fent Emmanuelle he descobert una cosa, i és que el MeToo ha alliberat els actors. Hem fet una pel·lícula sobre la sexualitat, hem parlat molt de sexe perquè era el tema. El MeToo, pel que fa al cine i la representació de la sexualitat, ens ha alliberat a tots. Però ningú ho diu, això, el que se sol dir és el contrari. A França, la qüestió sobre el dret de les dones de disposar del seu propi cos i la manera com valorem la llibertat de dir que no, ara es veuen interrogades, amb el cas Gisèle Pelicot.

P. Pelicot no ha tingut por del que anomenem revictimització, ha donat la cara. No és gens habitual, ha estat un gest de força extraordinari.

R. Sí, però és una víctima. I en realitat cal tornar a l’arrel del que vol dir víctima. Víctima no és un judici de valors. És factual, té a veure amb la llei. Per jutjar un cas cal un culpable i una víctima. I és important tornar a aquest origen sense que això impliqui una qüestió moral determinada. No es tracta de qüestionar la moral, es tracta de qüestionar els fets.