Quins reptes té Barcelona com a capital mundial de l’arquitectura?

Comença a Barcelona el congrés de la UIA, l’organització mundial dels arquitectes que designa la ciutat que acull aquestes reunions internacionals triennals com a “capital de l’arquitectura”. Hem pogut llegir comentaris com ara: “Un conjunt plural de veus que permetrà traçar un panorama ampli i crític sobre els futurs possibles de l’arquitectura”. Malgrat el to, entre governamental i buit, que solen tenir les declaracions dels principis que animen aquests tipus de congressos, destaca que els sis eixos elaborats pels comissaris del congrés interpel·len les persones —els arquitectes com a persones— i no tant l’arquitectura. Una crida, ingènua o no, a esdevenir “més que humans”, “circulars”, “encarnats”, “interdependents”, “hiperconscients” i “sintonitzats”. Unes interpel·lacions que reclamen acció, reflexió i presa de conscièn­cia, i penso que entre tan­tes veus caldria reclamar silencis, no individuals sinó col·lectius, perquè els eslògans del congrés arrelin en les consciències. Ara per ara poc més es pot dir, i haurem d’esperar que els ponents, debats, reunions, assemblees, seminaris, tallers i sessions plenàries no ofeguin les intencions. El critical antagonist, una figura de ponent pensada per “esperonar” les intervencions, cercarà que no siguin només l’enumeració d’unes bones idees i ajudin a acostar-se a la realitat d’una altra manera.

Idees com les que proposen els curadors del congrés semblen voler empènyer a assimilar-les, més que com a arquitectes, com a persones que han triat la feina de construir i millorar els llocs on vivim, igual que altres han escollit treballar per millorar la salut o l’educació. Algunes d’aquestes idees semblen reclamar que ens fem càrrec de la situació i aprofitar totes les possibilitats del que hem heretat, utilitzar de la manera més enginyosa el que tenim, veure que un arbre és millor que una obra d’arquitectura, i adonar-nos que som animals socials i part de l’espai social. Potser la invitació a encarnar-se sigui la idea més simple i interessant; d’alguna manera representa les altres. Encarnar-se amb el medi construït o sembrat i pensar que tant l’arquitectura com el paisatge són el que són a partir que nosaltres els habitem. Es podria dir que dissenyem habitant. Caldrà confiar que els llocs elegits per a les sessions siguin adequats per afavorir aquesta “encarnació” que reclama el congrés, com el Disseny Hub de les Glòries, el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona del Fòrum, la Sagrada Família o les Tres Xemeneies de Sant Adrià, potser el que sembla més en sintonia amb el contingut del congrés, atès que convida a l’acció més que les altres.

Amb una convocatòria així no podem evitar pensar en alguns dels problemes de Barcelona pel que fa als futurs possibles, i confiem que en els debats i tallers sorgeixin noves reflexions i propostes sobre aquests problemes. El fenomen del turisme i la manca d’habitatge assequible per a tothom —dues coses innegablement connectades— o la debilitat de la xarxa de metro a escala metropolitana —que no permet combatre la disponibilitat d’habitatge—, són algunes de les preocupacions de la ciutadania que afecten els nostres modes de vida. Es pot dir que aquests problemes són complexos de resoldre i que un congrés poc pot fer per llevar els malsons de la ciutat... però també és cert que no s’ha dubtat a batejar-la com a “capital de l’arquitectura”. Tenen raó els que diuen que és un esdeveniment d’interès públic, però quan sovint es fa esment del divorci que hi ha entre l’arquitectura, els arquitectes i la ciutadania, aquest és un exemple més que ens hauria de fer pensar, ja que les idees sobre les quals gira el congrés, com ara estar “sintonitzats”, “encarnats” o ser “hiperconscients”, es desvaloritzen per si soles si el congrés no aconsegueix encarnar-les amb la nostra realitat. I els arquitectes han de formar part de la solució. O almenys intentar-ho.