Samar Abu Elouf, fotògrafa palestina: “Era molt lliure quan fotografiava, ara em sento empresonada”

La fotògrafa palestina Samar Abu Elouf, guanyadora de l’edició 2025 del principal certamen internacional de fotoperiodisme, World Press Photo, forma part de la mostra que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dedica aquest any al concurs. La seva imatge premiada es pot veure a Barcelona fins al 14 de desembre. L’obra retrata Mahmoud Ajjour, un nen de nou anys que va quedar greument mutilat mentre fugia d’un atac israelià a la Franja de Gaza.

Autodidacta y criada a Gaza, Abu Elouf documenta desde 2010 la vida quotidiana i els efectes del conflicte al seu territori. Les seves fotografies han estat publicades per mitjans i organitzacions com The New York Times, Reuters, NZZ i Middle East Eye. Des que va haver de fugir de Gaza, ha abandonat la fotografia i viu a Qatar com a refugiada.

Pregunta. Com se sent quan està amb la càmera?

Resposta. És una cosa que no es pot descriure. La càmera no era només una part de la meva vida…era la meva vida, pràcticament. Estava sempre amb mi. Avui sento que he perdut una cosa que era part de mi. No ho sé explicar bé. No era només una càmera, significava estar entre la gent. La meva vida estava entre la gent, al carrer, fotografiant històries, treballant, aprenent coses noves. Avui he perdut tot això. La càmera significava llibertat. Era molt lliure, quan fotografiava, quan era entre la gent. Ara em sento empresonada.

P. Alguna vegada has decidit no fotografiar alguna cosa?

R. No. Sé molt bé la importància de la imatge. Deixar la càmera per voluntat pròpia, seria una traïció. Igual que avui sento que vaig trair Gaza pel fet d’haver sortit. Porto a sobre un sentiment de culpa.

P. Vostè és part del testimoniatge i també testimoni. Com gestiona aquesta relació entre ser víctima i, alhora, la persona encarregada de visibilitzar què passa?

R. No m’agrada viure el paper de víctima. I sobre ser testimoni… sí, soc testimoni. De vegades som testimonis dels altres, però també de nosaltres mateixos. Allò que expliquem dels altres, d’alguna manera, també ens representa, reflecteix els nostres relats. Ells es movien, fugien, passaven gana, i jo també passava gana com ells, i alhora estava fotografiant tot això. També em vaig moure, també vaig sortir de Gaza. Soc com els altres, però fotografio.

P. A la foto vencedora de World Press Foto hi ha una tendresa a la mirada de Mahmoud malgrat el terror. Com conviu aquesta tendresa, aquesta ingenuïtat dels nens, amb un ambient tan caòtic?

R. És potser la prova més gran que els nens no tenen cap culpa de viure aquestes circumstàncies tan difícils ni de perdre els seus membres. Les seves vides canvien completament. Potser això és el que es veu a la cara de Mahmoud, fins i tot a la seva mirada… aquesta mirada cap al desconegut. No sé exactament com explicar-ho.

P. Què sent quan torna a veure les fotos amb el pas del temps, totes les imatges de la guerra?

R. Estic treballant el meu llibre sobre Gaza abans de la guerra. Quan vaig començar a obrir el meu arxiu, em vaig ensorrar. No podia continuar. Només plorava. Tots els detalls de les nostres vides van ser destruïts. No va quedar res d’aquells records ni d’aquell arxiu. Avui no en queda res. Tots els nostres records ara resumeixen les terribles imatges de la guerra.

P. Quina Gaza voldria mostrar al món?

R. Molta gent de fora pensa que la gent de Gaza parla de la mort. No és així. Som un dels pobles que més estimen la vida i que més valoren la vida. Sabem el valor d’allò que hem perdut, allò que ens ha estat negat des del començament. El bloqueig ha torturat moltíssim la gent a dins, i tot i així volen viure. Molta gent pensa que som un poble diferent. No, som com tots els altres. Tenim dret a viure com tots els altres.