Fina Miralles: “La meva obra crida que no us oblideu de qui sou, no us oblideu que tots som éssers vius”

Banyar-se a l’aigua freda de la séquia, jugar al paller i cobrir-se de tiges seques, pujar als arbres i gronxar-se de les rames... La natura va fer presència en la infantesa de Fina Miralles Nobell (Sabadell, 1950), filla d’un metge i d’una dona que portava les seves pròpies terres. “La meva família era marciana. Érem demòcrates, gent amb un esperit lliure en l’Espanya de postguerra. Vaig tenir molta sort”, explica des de l’Hospital de Figueres. Fa quatre mesos que hi està ingressada per culpa d’una malaltia que arrossega des de fa dècades. “Però estic bé, estic bé, a punt de tornar a casa”. El to de veu, ferm i dolç, avala les seves paraules. “Els pares sempre em van donar suport en tot. Em van acceptar i respectar tal com era. I ara no soc pas tan diferent! Tinc una gran fortalesa, soc molt independent i tinc uns ulls que ho veuen tot”, afirma riallera. Així que a ningú de casa va sorprendre que volgués ser artista. Al contrari, la hi van encoratjar. Però a principis dels anys setanta, en acabar la carrera de Belles Arts a Barcelona, Miralles no volia tancar-se en un taller i posar-se a pintar. Volia experimentar. “Era una dona arrelada a la terra i encara ho soc”, sentencia.

Miralles va centrar la seva pràctica a explorar la relació entra natura, matèria i cos, convertint el seu en un artefacte artístic. “Recordo quan vam fer un forat a terra i m’hi vaig plantar a dins, enterrada fins als genolls. Després em preguntaven qui era el fotògraf. Quin fotògraf? Si les va fer el meu cunyat Francesc!”, exclama sobre les icòniques imatges de la dona-arbre. Aquesta acció que va fer a Sant Llorenç del Munt formava part de Translacions (1973), on jugava a traslladar elements naturals del seu hàbitat, com quan va fer surar herba tallada a Sabadell en una platja de Premià de Mar. Més tard va arribar Relacions (1975), una altra sèrie d’imatges on el seu cos es cobria de pedres, terra, palla... “Tot era molt senzill i això és fantàstic. Com més senzill i essencial és, més coses pots trobar-hi. I això és el més interessant de l’art, que té infinites lectures. En el meu cas, la pràctica de l’art no ha sigut ni una professió, ni una vocació, ni una devoció. Ha sigut una manera de viure que m’ha obert unes portes interiors enormes”, assegura. Miralles confessa que en aquell moment no sabia que feia art conceptual. Ni tampoc que era feminista.

Quan es revisa l’art català dels anys setanta, es corre el risc de fer-ho des d’un punt de vista actual. “A Fina Miralles i altres artistes de la seva generació les veiem com a feministes, com a pioneres, però elles no s’hi sentien, potser perquè tampoc tenien contacte amb l’ambient polític feminista de l’època”, argumenta Lluïsa Faxedas, doctora en Història de l’Art. “No sé si érem feministes, érem dones que vam decidir ser lliurepensadores. No ens vam casar, no vam tenir fills, no vam seguir el patró de dona reproductora i dona cuidadora perquè una família pròpia implica renúncies”, assevera Miralles, que va ser coetània d’Eulàlia Grau i d’Eugènia Balcells. Fa una pausa, reflexiona i continua: “També és cert que ara el feminisme és l’air du temps, el segle XXI és el de des dones, a tot arreu. I és que no podem seguir amb aquest món d’homes que es barallen per la terra, fan guerres i només busquen poder i diners. Serà molt difícil, però crec que arribarà el dia que la mateixa gent dirà prou”.

Deixo la cultura burgesa i abraço la cultura indígena. L’Ànima mundi, la Terra màter, la Pachamama creativa i Protectora

Amb aquestes paraules Miralles sintetitzava el viatge que va emprendre el 1983 i que la va tenir cinc mesos viatjant per Sud-amèrica. “Em va canviar la vida. Vaig plorar el que no havia plorat mai. Em vaig adonar que era humana, que era com tothom, que el paper d’‘artista interesante’ s’havia acabat. La natura m’ho va ensenyar tot”, revela. De tornada a Europa, va estar deu anys vivint a França i el 1999 es va instal·lar a Cadaqués, en una mena d’autoexili, lluny d’uns circuits oficials de l’art que mai li han interessat. Segons Faxedas, el viatge intercontinental també li va transformar la pràctica artística. “Va començar a pintar, el traç sobre el blanc, el gest intuïtiu... Aquí va trencar amb la seva etapa conceptual”. Així ho corrobora la mateixa artista: “Volia transmetre els sentiments amb un paper i un llapis. Fer pintures vives. Em vaig posar a disposició del dictat de les formes i les paraules, d’una força que seria l’inconscient universal de tots els temps i de totes les cultures. Feu de mi el que vulgueu, els vaig dir! Jo només he estat un transmissor”.

L’artista és el mèdium, ha de deixar tots els canals lliures, oberts. Ha de ser pacient i deixar que l’obra sigui influïda per les forces que l’envolten

Si una cosa diferencia Miralles d’altres dones creadores de la seva generació —a excepció d’algunes com Sílvia Gubern i Mari Chordà— és que ha publicat obra textual. “Són reflexions breus, textos poè­tics... Tot el que vol dir és aparentment simple, però en el fons és molt complex”, assegura Faxedas, que cita Paraules fèrtils (1972-2017), quatre volums a cura de la historiadora de l’art Maia Creus, on mostra com la paraula ha travessat tota l’obra de Miralles. “Les paraules són fortes, remouen els sentiments i la vida de les persones”, afegeix l’artista. Aquest també és l’efecte que va buscar en les formes de la seva obra pictòrica. “Hi apareixen éssers d’aigua, els esperits dels arbres i les flors... A la gent li xoca perquè són obres més espirituals, amb un significat simbòlic, molt més profund”, explica Faxedas, que, juntament amb Creus, el 2023 van comissariar-li l’exposició Des de més enllà del temps a la Fundació Vila Casas. “Vam exhibir els dibuixos que Fina va fer als anys vuitanta i noranta. En aquell moment van passar desapercebuts perquè aquesta dimensió més espiritual no interessava. Però des de fa deu o quinze anys, amb el rescabalament de figures com Hilma af Klint o la catalana Josefa Tolrà, això ha canviat. Ara el món de l’art és més receptiu. Està molt bé que la gent jove es faci preguntes sobre el sentit espiritual, la idea de trobar valors humanitaris i solidaris en un món del culte al jo, jo, jo i només jo. La Fina diu que tots som iguals i que ens hem d’estimar. I en aquest nou context d’espiritualitat, vull pensar que el nou disc de Rosalía anirà per aquí”, apunta Faxedas.

L’aigua. La font. La mare. La fertilitat. La comprensió

En l’univers de Miralles, l’aigua sempre ha estat molt present, tant en la seva etapa conceptual com en la pictòrica, que va donar per acabada el 1996 amb la sèrie de quadres Memorial, on jugava amb la llum i la idea de la unió del diví amb l’humà. “A dia d’avui, l’aigua no és només un recurs, també s’ha convertit en un problema geopolític”, assegura Montse Badia, comissària de Cartografies d’aigua, una exposició col·lectiva inaugurada dijous passat a la Fundació Úniques de Barcelona, que aborda l’aigua com a dispositiu de percepció, com a rastre històric, com a genealogia del cos i com a eina de resistència. “He volgut incloure-la al costat de joves artistes com Anna Dot, Caterina Miralles Tagliabue i Stella Rahola, que treballen la problemàtica de l’aigua des de diferents perspectives. La Fina sempre ha vist el món com un sistema del qual tots formem part i per això no el podem entendre des de l’extractivisme”, assegura. De Miralles s’hi exhibeixen dues obres: El retorn (2011), un registre fotogràfic que reconnecta amb una obra de temàtica aquàtica dels seus inicis, i Mar, cel i terra (1973), un collage a partir de fotografies i paraules.

Més enllà de Barcelona, l’obra de Miralles també formarà part d’Artes de la Tierra, una exposició comissariada per Manuel Cirauqui que s’inaugurarà a principis de desembre al Museu Guggenheim de Bilbao i que planteja una relectura de l’art orientat a la natura del darrer mig segle. “L’obra de la Fina és en col·lectives de tot el món, però sobretot la dels anys setanta, i encara més si es parla d’ecologisme i feminisme”, recalca Faxedas. De fet, són els dos conceptes que va destacar el jurat que ara fa un mes li va atorgar el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2025, on hi havia Imma Prieto, directora del Museu Tàpies. “La decisió va ser unànime. Miralles és una artista pionera a l’hora de relacionar l’individu amb la natura, en ser capaç de desfer els límits o fronteres de la individualitat per transcendir cap a un jo col·lectiu que forma part de la natura, que no viu aïllat”, assegura Prieto, que també destaca el pensament profund de Miralles al voltant de la relació que l’ésser humà estableix amb l’entorn.

“Estic feliç amb aquest reconeixement, i tant. Però no és la meva obra. És l’obra de tothom”, puntualitza Miralles. No és una metàfora. A finals dels anys noranta, Miralles va repartir el seu llegat entre la Fundació Ars, el Museu de Sabadell —d’on Badia ha recuperat les dues obres que s’exposen a la Fundació Úniques— i el Macba, que el 2020 li va dedicar Soc totes les que he sigut, una retrospectiva de títol eloqüent que va marcar un punt d’inflexió en la recuperació de la seva trajectòria. “La meva obra ara va sola. Si me l’hagués quedat per a mi, res de tot això hauria passat. No he sigut una artista professional, mai m’ha interessat. Soc una persona que ha portat una vida austera i he viscut amb molt poca cosa, com una franciscana. A mi m’alimenta la relació amb la natura, això és el que més m’omple, el que més m’emociona”. Ara només pensa a tornar a Cadaqués, veure aquell sol que s’aixeca per damunt del mar i xerrar amb la seua gent. “Un dia el mossèn del poble em va dir que Déu és la vida. I jo li vaig dir que no, que és just al revés: que la vida és Deu i que Déu és la natura. Tots som fills de la mateixa mare: els rierols, els arbres, les bestioles, nosaltres mateixos... Estic aquí, a l’hospital, i no em fa por la malaltia, ni la decadència física, ni tan sols la mort, perquè dins meu hi porto la natura. I això és el que crida la meva obra: no us oblideu de qui sou, no us oblideu que tots, tots, som éssers vius”.